Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Memòria històrica   /  Octubre 1917. Els dies que trasbalsaren el món

Octubre 1917. Els dies que trasbalsaren el món

 

 

Publiquem aquest article de Miguel Salas, col·laborador habitual i membre de Sin Permiso, que ens relata els dies d’octubre de 1917 quan es va portar a terme la revolució d’octubre i el context europeu.

 

De l’audace,
encore de l’audace,
et toujours de l’audace!
(Danton (1759-1794) revolucionari francès)

Les revolucions ens enlluernen per la capacitat que tenen de donar veu a milions de persones, normalment callades i sotmeses, que de cop son capaces d’organitzar-se i mobilitzar-se per aconseguir un canvi radical. Les societats proven sempre altres opcions i nomes arriben a la revolució quan no queda un altre camí. A diferència d’èpoques de desenvolupament polític lent, les revolucions suposen una acceleració de les experiències de les classes socials. En el mes de febrer una insurrecció va acabar amb el tsarisme i, vuit mesos després, el regim de doble poder, de conciliació entre burgesia i socialistes moderats, estava esgotat. Resulta sorprenent que amb tanta rapidesa s’evaporés la confiança de les masses en els menxevics i social-revolucionaris. Fet que només es pot explicar per la gravetat de la crisi produïda per la guerra, en el país que era l’eslavó més dèbil de la cadena imperialista, i per l’existència d’una organització política que va aconseguir interpretar correctament el procés revolucionari i acompanyar a les masses obreres i camperoles en la seva maduració política.

El moment culminant d’aquest procés va arribar al mes d’octubre de 1917, El millor relat del que va passar durant aquests dies que van commoure el mon es pot trobar al llibre del periodista americà John Reed. https://www.marxists.org/espanol/reed/diezdias/index.htm

Ha arribat el moment

Encara avui, cent anys després, s’intenta desprestigiar la revolució presentant-la com un cop de ma dels bolxevics. Quina poca imaginació! No hi ha revolució sense la participació activa i organitzada de la majoria de la població, ni pot vèncer sense una direcció política. És una llei que s’ha repetit en tots els processos revolucionaris passats i per venir.

A l’octubre, totes les condicions s’havien reunit i a la llum del dia es va organitzar l’aixecament. Els soldats deien “Fins quan durarà aquesta situació insostenible? Si no trobeu una sortida vindrem nosaltres mateixos a fer fora d’aquí als nostres enemics, i ho farem a baionetades” (Victor Serge. El año I de la Revolucion Rusa) Els obrers protestaven: “Què han fet perquè tinguem paciència? Ens ha donat Kerensky més de menjar que el Tsar? Ens ha donat més paraules i més promeses, però no ens ha donat més menjar! Fem cua tota la nit per obtenir una mica de carn, pa, sabates, mentre escrivim com idiotes ‘Llibertat’ a les nostres banderes. L’única llibertat que tenim és la de ser esclaus i morir de gana” (Albert Rhys Williams, Through The Russian Revolution). Els camperols prenien les seves pròpies decisions: “La violència i les ocupacions de terres son cada vegada més freqüents (…) els camperols s’apoderaven arbitràriament dels prats i de les terres, impedeixen les labors, fixen a la seva voluntat els arrendaments i expulsen als majorals i als gerents”.  Les condicions de vida eren inaguantables. John Reed va escriure: “La ració diària de pa va descendir successivament d’una lliura i mitja a una lliura, després a tres quarts de lliura i finalment a 250 i 125 grams de pa. Al final, hi va haver una setmana sencera sense pa. Es tenia dret a dues lliures de sucre mensuals, però era casi impossible trobar-lo. Només hi havia llet per a menys de la meitat de nens de la ciutat. Ens hem d’imaginar aquestes gents mal vestides, dretes sobre els gelats carrers de Petrogtad, durant jornades senceres i en mig del hivern rus. Jo he escoltat a les cues del pa la nota aspre i amarga del descontent, brotant a vegades de la miraculosa dolçor d’aquestes multituds russes”.

No, no va ser una minoria, ni un cop d’atzar, sinó el resultat de condicions polítiques i socials determinades. El 10 d’octubre, la direcció del partit bolxevic va acordar la preparació pràctica de la insurrecció. No va ser fàcil. Lenin portava setmanes insistint en que s’havia d’accelerar, però un sector dels dirigents del partit no hi estava d’acord i dos d’ells, Zinoviev i Kámenev, van votar-hi en contra. La reunió del II Congrés dels soviets el 25 d’octubre era el moment adequat. Tots els esforços es van concentrar en aquest objectiu. Pel 22 d’octubre es va convocar una jornada denominada “el dia del soviet” com un recompte general de forces. Per tota la ciutat es van organitzar mítings en els que van participar milers de persones que confirmaven l’entusiasme i la confiança en els soviets. En un d’ells, celebrat al Circ Modern, John Reed explica el jurament sol·licitat per l’orador: “Jureu consagrar totes les vostres forces, no retrocedir davant cap sacrifici per sostenir el soviet que ha pres en les seves mans la tasca de coronar la victòria de la revolució i de donar-vos la terra, el pa, la pau? Les mans incomptables continuaven en l’aire. La multitud assentia. La multitud jurava… I això mateix passava a tot Petrograd. Per tot arreu es portaven a terme els últims preparatius; a tot arreu es feien els últims juraments. Milers, desenes de milers, centenars de milers d’homes. Allò ja era una insurrecció”.

La victòria d’un règim social sobre un altre només s’ha donat en la història a través d’insurreccions de masses. L’específic de la revolució russa és que en la seva etapa decisiva va ser conscientment preparada i organitzada. “La insurrecció és un art” havia escrit Marx, i així ho va aplicar Lenin. Per que fos un èxit s’havia de recolzar en la classe social avançada, no en un complot, basar-se en un ímpetu revolucionari del poble i fer-ho en el moment del més alt nivell d’activitat i organització de les masses i, sobre tot, “no jugar mai a la insurrecció; però, una vegada iniciada, saber avançar, amb resolució fins al final” (Marx). Tot i les mentides de la propaganda dels capitalistes derrotats, que encara avui mantenen, l’aixecament va causar poques víctimes gràcies a la decisió i superioritat de les forces obreres, i qui va caure van ser majoritàriament homes i dones de classe treballadora, especialment a Moscou on oficials de l’Escola Militar van metrallar a un grup d’obrers de l’arsenal.

La revolució a Europa

Un altre element fonamental per arravatar el poder als capitalistes era la situació internacional. A més de patiment, misèria i milions de morts, la guerra havia produït una greu crisi en el moviment socialista internacional. Uns recolzaven la guerra i a la burgesia del seu país, afavorint l’enfrontament entre els treballadors, mentre que per altres la guerra era la confirmació d’una greu crisi del capitalisme que obria la possibilitat de convertir-la en l’inici de la revolució a Europa. Només un grapat de revolucionaris es va aixecar contra la barbàrie de la guerra, van ser tatxats d’il·lusos i aventurers, perseguits i empresonats, però van salvar l’honor del socialisme i van preparar les revolucions que van sacsejar el continent.

Pels revolucionaris russos, i especialment per a Lenin, la lluita de classes a Rússia no es podia entendre sense tenir en compte la perspectiva internacional. Abans de la guerra, la majoria dels socialistes estaven d’acord en considerar que una guerra europea provocaria una situació revolucionaria, i així ho feien constar els revolucionaris als seus Congressos. Per tant, no era una obsessió dels bolxevics, sinó una opinió generalitzada entre tots els marxistes europeus. Per a ells, el més previsible era el inici de la revolució en alguns dels països més desenvolupats, ja fos França, per la seva gran tradició revolucionaria o Alemanya, per la força i organització de la seva classe obrera. La revolució a Rússia els va agafar per sorpresa, encara que això no els va fer perdre de vista que si la revolució triomfava a Rússia només podia ser el preludi de la revolució als països més avançats. Eren molt conscients de que la idea d’un “socialisme nacional” era el que havia portat a la socialdemocràcia a recolzar la guerra i a la burgesia del seu propi país. La teoria del socialisme en un sol país és un invent de l’estalinisme i no té res a veure amb la tradició del internacionalisme.

En el període que va des de febrer a octubre, Lenin segueix amb enorme atenció la marxa dels conflictes socials i polítics a Europa i, en molts dels seus escrits i discursos, està present alguna referència a la situació internacional. Quan arriba a Rússia al més d’abril saluda als que el reben: “La revolució russa, feta per vosaltres, ha iniciat una nova era. Visca la revolució socialista mundial!” A principis d’octubre escriu un article titulat “La crisi ha madurat” dedicat a convèncer als seus camarades de la preparació pràctica de la presa del poder. Els seus arguments comencen mostrant que les condicions europees són favorables. Escriu: “No n’hi ha cap dubte. Som al llindar d’una revolució mundial proletària”. I afegeix: “som els únics internacionalistes (…) que gaudim de llibertat relativament amplia (…) tenim del nostre costat als soviets (…) se’ns pot i se’ns ha d’aplicar allò de que a qui molt se li ha donat molt se li ha d’exigir”.

La situació a Europa estava madurant. Tres anys de guerra, milions de morts, gana i misèria i una, cada vegada més gran, exigència de pau estava produint importants protestes. A França, durant la primavera hi va haver motins a l’exèrcit i vagues exigint augments salarials. A Torí (Itàlia) al més de juliol una impressionant multitud d’unes 50.000 persones van rebre a una delegació del soviet de Petrograd. El 23 d’agost es va iniciar un aixecament popular que va durar 5 dies. A Viena i Budapest hi va haver també vagues contra la carestia de vida i falta d’abastiment. A Alemanya, al més  d’abril es va desenvolupar un moviment de vagues. Al juliol es va formar una coordinació clandestina de delegats de vaixells de guerra que agrupava a uns 5.000 mariners que va organitzar actes de protesta  que van confluir en una acció generalitzada al més d’agost. La protesta va ser derrotada i alguns dels seus dirigents afusellats, però  la repressió només va servir per ampliar més l’exigència d’acabar amb la guerra. “Amunt, trenquem les cadenes com han fet els russos!”, es sentia entre els soldats i a les fàbriques. Poc més d’un any després esclatava la revolució a Alemanya, s’acabava la guerra, es feia fora a l’emperador i es proclamava la república.

Als debats del II Congrés dels soviets va estar present el problema de la revolució a Europa. Un dels arguments dels socialistes moderats consistia en dir que si els soviets prenien el poder ningú a Europa reconeixeria aquest govern, es quedaria aïllat i l’exèrcit alemany ocuparia Rússia. Els bolxevics opinaven d’una altre manera. El més urgent era una pau sense annexions i quan Lenin la proposa als delegats explica: “Alguns governs imperialistes es resistiran a les nostres condicions de pau, no ens fem il·lusions a aquest respecte.  Però confiem que aviat en tots els països bel·ligerants esclatarà la revolució i per això ens dirigim amb particular insistència als obrers francesos, anglesos i alemanys”. En un altre moment del Congrés, Trotsky respon a una interpel·lació dels contraris al poder dels soviets: “A això responc que, si Europa continua governada per la burgesia imperialista, la Rússia revolucionaria caurà inevitablement (…) Una de dues: O la revolució russa origina un moviment revolucionari a Europa o les potencies europees estrangularan la revolució russa!” (citat per John Reed a Deu dies que trasbalsaren el món).

No es feien il·lusions sobre les dificultats de la titànica tasca del primer govern d’obrers i camperols i confiaven en la capacitat de resposta de les classes treballadores. Entre 1918 i 1920 van esclatar revolucions en pràcticament tota Europa, es va enfonsar l’imperi Austro-hongarès i l’alemany i també l’imperi otomà, hi va haver una revolució a Egipte contra l’ocupació britànica… Tot i això, aquestes revolucions no van aconseguir acabar amb la burgesia, i la revolució russa va quedar aïllada.

Governar des de sota

Va ser necessària una dura lluita política per reunir el II Congrés dels soviets, que va iniciar la seva sessió el 25 d’octubre de 1917. L’evolució de la classe treballadora es va poder comprovar a través de la representació política dels seus delegats. Al I Congrés, celebrat al més de juny, les tendències conciliadores tenien 600 delegats sobre 832; quan es va iniciar el II Congrés, de 650 participants amb veu i vot, 390 eren bolxevics, 159 social-revolucionaris i només 80 menxevics. En la votació final sobre el govern, 505 soviets van votar a favor d’un govern soviètic; 86 per el poder de la democràcia (un acord entre totes les tendències soviètiques); 55 per la coalició (entre els partits conciliadors amb la burgesia)i 21 a favor d’una coalició, però sense els burgesos. L’objectiu de que els soviets prenguessin el poder, expressat per primer cop per Lenin en les seves Tesis d’Abril, havia conquerit a una amplíssima majoria de la classe treballadora, dels soldats i camperols.

Ara s’havien de posar mans a l’obra. El Congrés va començar a posar en  pràctica els lemes “pa, pau i terra”. Per basta majoria, els delegats van aprovar una crida “a tots els pobles bel·ligerants i als seus governs a entaular negociacions immediates per una pau justa i democràtica”. El Congrés va decidir que “queda abolida a l’acte sense cap indemnització la propietat terratinent. Les finques dels terratinents, així com totes les terres de la Corona, dels monestirs i de l’Església, amb tot el seu bestiar i eines, edificis i totes les dependències, passen a disposició dels comitès agraris i dels Soviets de Diputats Camperols de districte fins que es reuneixi l’Assemblea Constituent”. Igualment s’acorda el “dret dels pobles de Rússia a la lliure autodeterminació, fins la seva separació i constitució d’Estats independents”. S’estableixen mesures per exercir “el control obrer sobre la producció, emmagatzematge, compra i venda de tots els productes i matèries primeres” i “en interès de la bona organització de l’economia nacional, per acabar definitivament amb l’especulació bancaria (…) el negoci bancari es declara monopoli de l’Estat (…) Els interessos dels petits depositaris seran salvaguardats totalment”. De les paraules es passava als fets. Unes poques, però decisives, decisions començaven a canviar el món. Per primera vegada la classe treballadora es va apoderar del poder i va començar a canviar el món, a construir el socialisme. (Els decrets es poden llegir en el llibre de John Reed)
Es va triar un nou govern representatiu de la majoria amb el nom de Soviet dels Comissaris del Poble, que seran controlats pel Congrés i els seus responsables podran ser revocats per decisió popular. Es van votar decrets favorables per a les classes  treballadores, però l’objectiu de la revolució era que el poble governes efectivament. La terra passava a dependre dels soviets de camperols i el repartiment de la terra havia de ser resolt per ells mateixos. Les fabriques eren controlades per les organitzacions dels treballadors. Si s’havia d’exercir el dret d’autodeterminació era el poble qui havia de decidir. Si s’havia d’aconseguir la pau es comptava amb la determinació dels soldats i la col·laboració de la resta de pobles, i així amb el conjunt de les activitats polítiques i socials del país. Es  posaven en pràctica noves formes democràtiques fins al moment mai utilitzades. Hem de deixar a les masses populars una total llibertat d’acció creadora, es deia.

A qui creien impossible governar i que l’Estat funcionés sense la burgesia, sense els seus tècnics i funcionaris, el Congrés soviètic els anunciava que el programa aprovat es posaria en marxa “en estreta unió amb les organitzacions de masses dels obrers, obreres, mariners, soldats, camperols i treballadors”. Era el poble treballador i les seves organitzacions qui havia d’exercir el nou poder: “El Congrés decideix que tot el poder, en totes les localitats, és entregat als soviets”. Aquest era l’esperiti la pràctica de la revolució.

En el congrés l’emoció embargava als presents, conscients del pas històric que estaven donant. “Un soldat vell plorava com un nen -escriu John Reed- Alexandra Kollontai es va netejar d’amagat una llàgrima (…) passava quelcom increïble, la gent plorava abraçant-se”. Drets cantaven la internacional i no s’oblidaven dels que havien caigut en la lluita i entonaven el cant rus La Marxa Funerària:

Vosaltres vau caure a la lluita fatal,

Amics sincers del poble,

Per ell vau immolar la llibertat,

Per ell va ser el vostre últim alè.

Ha arribat al fi l’hora i el poble va sorgir,

Alliberat, gegant, potent.

Dormiu, germans, vau cobrir d’honor

El camí més noble i valent!

 

 

http://www.sinpermiso.info/textos/octubre-1917-los-dias-que-conmovieron-al-mundo

X