Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Cultura   /  La mort de Leonard Cohen, un signe dels temps

La mort de Leonard Cohen, un signe dels temps

per Gabriel Jaraba, profesor de la Càtedra Internacional UNESCO i membre del Gabinete de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Leonard Cohen mor i Donald Trump neix al panorama de la gran política: un signe dels temps. Els signes dels temps son bocins d’ordre en mig del caos que avisen els navegants de la vida per on van els trets en un moment determinat. ¿Era un signe dels temps el Titànic enfonsant-se mentre l’orquestra tocava valsos, pocs anys abans de l’enfonsament d’Europa a les trinxeres de la Gran Guerra?  ¿De quina magnitud ha de ser una clucada d’ull del destí que s’esmunyeix entre els esdeveniments quotidians per a que la considerem un signe significatiu del que passa? Leonard Cohen semblava sintonitzat amb aquesta fluidesa de l’esdevenir quan, poc més de quinze dies abans de morir, va anunciar la seva fi en la presentació de la seva darrera obra, You want it darker.  Bob Dylan havia guanyat el premi Nobel de literatura i les ànimes caritatives l’hi ho escatimaven, de manera que els temps no havien canviat tant al capdavall.

cohenA mi el signe que em crida l’atenció no ha estat la desaparició de Leonard Cohen sinò la recepció de la noticia per part dels seguidors i el públic en general. La mort del cantant ha suscitat tot un corrent emotiu que és un comiat sentimental, una mena de plany per una pèrdua íntima. És la mort d’un famós, d’una icona d’una época, pero la reacció no ha estat una commoció pública, com en les morts de John Lennon o Elvis Presley; no és la desaparició sobtada d’un heroi o una icona popular, com abans ho va ser la mort en accident de James Dean o Buddy Holly, o ara el final de les malalties d’Amy Winehouse o de David Bowie.

La mort de Leonard Cohen, una mort silenciosa, ha estat l’adéu en veu baixa d’algú íntim, o algú que representava una cosa íntima.

Percebo melangia en el comiat col.lectiu a Leonard Cohen. S’expressa aquí una sensació neguitosa i una emoció entristida. Que més que la pèrdua d’un artista admirat o fins i tot estimat sembla revelar una altra mena de pèrdua, una pèrdua personal particular.

Sí, Cohen et cantava a l’orella, et cantava només a tu, sabia anar fins el pou on s’amaga el sentiment més profund i el desvetllava amb tacte i respecte, situant l’emoció al punt que corresponia a la teva vida personal. Si Salvat Papasseit hagués estat cantautor, com va estar a punt de ser-ho García Lorca, hauria estat un Cohen avant la lettre: “tot l’enyor de demà”. Però l’enyor de Leonard Cohen era l’enyor de l’endemà de l’explosió atómica d’Hiroshima i Nagasaki, el redescobriment d’una intimitat que una generació volia recuperar després dels vapors col.lectius de Woodstock o la reacció antifranquista contra els processos de Burgos. Leonard Cohen ens introduia a una gestió pràctica de la propia intimitat sentimental, amb una veu feta per una romanicitat privada de gabinet i no de proclamació pública en l’escenari com Sinatra. Amb els Beatles vam aprendre a saltar i xisclar, a accedir a l’exterior amb alegría; amb Leonard Cohen vam aceptar les decepcions posteriors i a gestionar-les mitjançant la mirada interior.

La melangia que traspua el comiat col.lectiu a Leonard Cohen no es, així, únicament l’adéu a un artista sinò a tota una época. És un plany per dir adéu a una era i hola a una altra: l’era de la reacció. De sobte, tot ha sortit a la llum: no era una crisi económica, era una contrarrevolució antidemocrática; no eren privatitzacions, era la reimposició d’un capitalisme decimonònic; no era neoliberalisme sinò pur i simple paleocapitalisme. El que ara està en ascens no és populisme, com s’afanyen a dir els exquisits sinò tot un projecte de dominació d’unes èlits que no se senten fermades per cap control, un projecte de redefinició de la vida col.lectiva al món que passa per fixar clarament les fronteres –aquestes sí, tapiades—entre una minoría privilegiada i una massa global de desposseïts. El capitalisme és irreformable i per ell mateix només s’aboca al col.lapse, amb les llavors de la seva destrucció al seu sí: el Manifest Comunista s’acompleix fil per randa gairebé dos segles després.

Tot està a la vista per a que qualsevol que vulgui ho pugui veure. En adonar-se’n, la gent busca recer en una ombra protectora en la qual refugiar-se amb melangia i enyor. I aquesta tristesa és molt més que un adéu a un temps que se’n va, és un plany pel temps que vé. La veu vellutada de Leonard Cohen no ens du ara una bal.lada sinò un toc de campanes de so sinistre. Ho va dir el gran John Donne: “No preguntis per qui toquen les campanes; toquen per tú”.

X