Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Món i solidaritat   /  La involució democràtica a Turquia

La involució democràtica a Turquia

Les notícies que ens arriben de Turquia són cada cop més inquietants. En aquest interessant article, Toni Salado, coneixedor de les contradiccions d’un país marcat per la geopolítica, ens apropa les claus per entendre una mica millor la involució que viu una Turquia, un país que no fa gaire era considerat un model per la resta d’Estats de la zona i, alhora, ens respon algun dels interrogants sobre el perquè del deteriorament -cada cop més preocupant- de les llibertats democràtiques. 

Turquia és avui una societat on es va instal·lant la incertesa, la desconfiança, l’apatia, i el temor, en un clima de forta tensió política i involució democràtica en tots els àmbits. 2016 va ser un any pèssim per Turquia, i els primers dies de 2017 no han estat millors, amb un nou atemptat d’Estat Islàmic en una coneguda sala de festes a Istanbul, deixant 39 persones mortes i més de 50 persones ferides, i un atemptat a Izmir amb 2 persones mortes més i una desena de persones ferides, on els primers indicis apunten a l’autoria del PKK o del TAK.

L’onada d’atemptats de tot signe i en qualsevol indret, el cop d’Estat fallit de juliol de 2016, el llarg conflicte armat amb els kurds, i les baixes de soldats per l’entrada de Turquia a la guerra directa en Síria, estan començant a calar psicològicament en la societat turca creant-se un clima procliu a les solucions autoritàries, que al temps, en mostrar-se inútils per evitar els atacs terroristes, incrementen la frustració i alimenten encara més l’espiral antidemocràtica.

El lideratge personalista de Recep Tayyip Erdogan des del govern turc.

Però anem uns anys enrere per entendre com Turquia ha arribat fins aquí, a través de la evolució del propi President Recep Tayyip Erdogan, la persona que ha edificat i modelat el país en les últimes dues dècades. Erdogan va arribar al govern a l’any 2003 amb un partit fundat per ell mateix, l’AKP, separant-se de l’islamisme més tradicionalista del RP que l’havia portat a l’alcaldia d’Istanbul el 1994, en una època d’inestabilitat política just després de l’últim intent de cop militar al 1997. Des d’Europa se’l va assimilar a una democràcia cristiana a la turca: liberalisme econòmic, conservadorisme moral amb respecte laic, modernització del país, i relacions fluides amb la Unió Europea i la resta de socis occidentals. Jose Luis Rodríguez Zapatero va considerar Erdogan com un pont entre l’occident cristià i el món musulmà, i referent de l’islamisme democràtic, quan va impulsar “l’Aliança de les Civilitzacions” a l’any 2007, sota l’auspici de l’ONU.

I de fet, els primers anys de govern d’Erdogan es pot considerar que van tenir aquesta orientació, però els conflictes creixents en el mon àrab i els estats limítrofs, les decepcions davant una UE dirigida pel duet Sarkozy-Merkel que no oferia avenços a Turquia per a la seva adhesió al projecte comunitari, i les ànsies de poder del propi Erdogan, que va entendre que per ampliar les seves victòries electorals no havia de democratitzar més el país, sino polaritzar-lo al voltant de la seva figura i el seu perfil més conservador per compactar la seva base electoral, van anar paulatinament canviant el rumb del país.

erdfogan

El periodista Andrés Mourenza, en un magnífic article a “Revista 5W” titulat “Erdogan o la desmesura”, explica aquesta evolució personal del propi Erdogan, una persona d’orígens humils, feta a sí mateixa, que va superar tota mena d’obstacles (mesos de presó i amenaces de mort incloses) per arribar on és, i ara, mourà cel i terra per no baixar d’allà, i és per això que ha portat al país a un polarització política sense límits, amb el seu projecte de reforma de la constitució per perpetuar-se més anys i amb més instruments al poder.

I una part important de la Turquia més popular, amb orígens similars als d’Erdogan, s’identifica amb la seva personalitat i lideratge, a pesar de que les urnes l’han castigat també per la repressió de les protestes del Park Gezi, per la censura a Internet, o per la incertesa econòmica que viu el país, amb una lira turca en constant devaluació i una inflació disparada, on l’augment dels sous no segueix el mateix ritme que el cost de la vida, apart de la precarietat laboral.

Val a dir que Erdogan no ha estat sol en aquesta empresa. Un del seus ministres més influents, Ahmet Davutoglu, va tenir un paper clau en el canvi d’orientació de la política exterior turca, menys depenent d’Europa i l’atlantisme encara que compromesa amb el projecte europeu, i més activa en els països veïns i en el mon islàmic en general, amb calculades ambigüitats (quan no doble joc, directament) amb Israel o Rússia, i reforçades relacions amb forces islamistes a Palestina, Egipte, Iran, o Síria.

Davutoglu, estudiós de les relacions internacionals del període otomà, va teoritzar i practicar el conegut com neo-otomanisme, aquesta nova acció exterior turca més ambiciosa en els antics països de la seva influència, a pesar de que el terme no es va fer servir oficialment per no aixecar suspicàcies internes ni amb els països veïns. Aquest fet va provocar recels en les potències europees i els seus socis.

Una política moltes vegades erràtica, zigzaguejant, que va tenir episodis dels quals avui Turquia és víctima, com la connivència amb ISIS a la frontera turc-siriana. Però la realpolitik ha acabat per suavitzar i reconduir algunes aliances: el vergonyant acord sobre refugiats amb la UE va tornar a establir un marc de diàleg (precari) Turquia-UE; l’estratègia militar contra Estat Islàmic va alinear Turquia amb Rússia després de que es trenquessin relacions per l’abatiment d’un caça rus en territori turc, a més de reforçar llaços amb Iran, i això sí, sempre amb l’excepció kurda, on Turquia es manté inflexible en el seu conflicte, malgrat que els kurds tenen de les tropes més efectives per combatre al ISIS en territori sirià.

El projecte de reforma constitucional presidencialista d’Erdogan.

Quan al 2014 Erdogan va guanyar les eleccions presidencials i va passar de primer ministre a cap de l’Estat, va posar a Davutoglu en el seu lloc, en una dinàmica que molts analistes van assimilar amb Putin i Medvedev: un persona de confiança al càrrec per continuar marcant la línia política sense problemes, encara que després aquesta confiança es va trencar, com explicarem més endavant. La jugada era clara: Erdogan de President, i un govern i una majoria parlamentària dòcil per encarar una reforma constitucional presidencialista que li permetés a Erdogan dirigir també des de la màxima representació de l’Estat, i amb el comptador a zero de la limitació de mandats.

direngezi_371967102958960882

En les eleccions legislatives de l’estiu de 2015, el partit d’Erdogan no només no va créixer, sino que va perdre la majoria absoluta, i va quedar molt lluny dels 2/3 del Parlament per reformar la constitució turca, al temps que els esquerrans i prokurds del HDP es convertien en la tercera força del país, empatant en aquesta posició amb la dreta extrema del MHP.

Davant el reves electoral, Erdogan no va intentar conciliar i treure conclusions del que la societat li havia dit, sinó que va forçar la màquina fins als seus límits: sent impossible una gran coalició amb la segona força del país, els socioliberals kemalistes del CHP, Erdogan va forçar uns nous comicis a finals del 2015, on va aconseguir de nou la majoria absoluta per governar en solitari, i posteriorment, tancar un acord amb el MHP per portar a terme la reforma de la constitució turca.

El cop d’estat fallit del 15 de Juliol del 2016 i les seves conseqüències.

En aquest ambient de polarització extrema i ús partidista de les institucions, és produeix l’intent de cop d’Estat del 15 de Juliol de 2016, del qual encara hi ha moltes incògnites sobre autoria i objectius. En tot cas, una part important de la població, encara que crítica amb Erdogan, li va dir als militars colpistes que aquell no era el camí, que la societat turca havia canviat i ja no estava disposada a que el garant de res fos una junta militar.

Del que no hi ha cap dubte és de que el fallit cop d’Estat ha servit a Erdogan per reforçar la seva deriva autoritària. El 7 d’Agost de 2016, Erdogan va fer un gran míting a Istanbul, amb més d’un milió de persones, i la presència dels tres grans partits (AKP, CHP, i MHP) i excloent al HDP, per marcar clarament on estan els límits del consens de règim, en un intent de superar la polarització extrema que ell mateix havia generat amb un gran acte de país i de reconciliació en defensa del sistema democràtic.

La realitat és que es va iniciar un procés de depuració en tots els estaments públics, privats, i en la pròpia societat civil sense precedents. L’argument oficial és perseguir i jutjar als seguidors de la confraria de Fetullah Gulen, principal cervell del cop d’Estat segons Erdogan, però les destitucions i persecucions judicials s’han estès a qualsevol element de dissidència amb el règim, en una societat on s’ha instal·lat l’autocensura i la por ha ser delatat pels propis veïns, alumnes, o companys i companyes de feina. Combatre el gulenisme, que molts analistes comparen a escala espanyola amb un ordre religiosa tipus Opus Dei, és l’ariet que està permetent reduir drets i llibertats que es van guanyar en el període més aperturista, i que ara tornen a estar amenaçades, en nom de que un nou cop d’estat no es pugui tornar a produir, i per un altre costat, amb l’argument de la lluita contra el terrorisme, es deté i empresona a parlamentaris de les forces kurdes com l’HDP, a les quals es considera expressió política de les accions violentes que porten a terme el PKK o el TAK .

Les víctimes d’aquesta depuració arriben fins els entorns més propers a Erdogan: el primer ministre Davutoglu es va veure forçat a dimitir la primavera de 2016, per les constants discrepàncies amb Erdogan sobre les detencions massives de periodistes i activistes polítics, i per la seva política exterior, que anava més enllà del doble joc i les ambigüitats que ell mateix havia practicat, per marcar una distància cada vegada més clara amb Europa i els seus aliats.

putin-erdogan

Turquia en l’era global dels hiperlideratges autoritaris i el replegament dels Estats.

El tipus de lideratge d’Erdogan no és una excepció en el món actual. Putin o Trump, entre altres, fan servir les mateixes estratègies polaritzadores per construir els seus lideratges i aplacar als adversaris polítics, i tenen un relat moralment conservador i de mà dura que arriba a una part important de les classes populars, atemorides davant el terrorisme global i altres fenòmens de la globalització davant els quals es consideren indefenses. També comparteixen una mateixa visió de la política internacional: replegament nacional dels estats, i evitar el multilateralisme i els fòrums cooperatius, substituïts per conflictes de blocs i aliances ad hoc, encara que siguin contradictòries a mitjà termini.

Per exemple, alguns mitjans de comunicació europeus i russos especulen amb la possibilitat de que Turquia abandoni l’OTAN, en un moment on la institució atlàntica viu hores d’incertesa davant l’inici de la presidència de Trump, al·lèrgic a tot espai multilateral. Si això fos així, Putin tindria una gran victòria davant els Estats Units, la Unió Europea, i Israel, i Turquia es veuria reforçada en el seu paper com a potència regional autònoma a l’Orient mitjà, però les seves conseqüències en el deteriorament de les relacions amb Europa podrien ser importants.

Erdogan utilitza aquests desafiaments per negociar amb noves condicions amb Europa i altres potències, i ja veurem com evolucionen aquestes jugades de geoestratègia política, però pel que fa a les condicions de vida i llibertats a Turquia, no s’espera cap millora de la situació en el curt termini; tot el contrari, Erdogan no farà cap canvi perquè de moment es sent fort, sense una oposició que li pugui disputar el poder, una societat civil atemorida, i amb la comunitat internacional mirant cap a un altre costat davant els seus abusos de poder, i amb les conseqüències de la guerra a Síria i del revifament del conflicte kurd encara per conèixer en tot el seu abast.

Gener de 2017

Toni Salado. És membre de la direcció d’Esquerra Unida i Alternativa

X