Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Feminismes   /  Innovació educativa: què hi ha de la coeducació?

Innovació educativa: què hi ha de la coeducació?

La educació es més que acumulació de coneixements i exàmens. Actualment es parla molt de reforma educativa, i de com adaptar aquest espai al temps actual. En aquest article Marina Subirats posa sobre la taula una temàtica capital per aquesta evolució educativa: la coeducació.

Marina Subirats, sociòloga especialitzada en els camps de sociologia de l’educació i sociologia de la dona que ha ocupat càrrecs públics tant a l’Institut de la Dona del Ministeri d’Assumptes Socials com a l’ajuntament de Barcelona.

foto web

El debat educatiu que s’ha iniciat a Catalunya és apassionant: per fi es comença a parlar de pedagogia, de maneres d’ensenyar i d’aprendre, de què han de saber les noves generacions i no únicament d’estructura escolar, professorat, pública/concertada i tots els altres temes que ens han ocupat en els darrers 20 anys. Que son importantíssims, certament, però que no toquen el moll de l’ós de l’educació, els hàbits i coneixements que cal transmetre a les generacions joves.

El canvi educatiu és una necessitat absoluta, al meu entendre, i ho prova el fet que hagi sorgit, fonamentalment, de les escoles, no de les institucions polítiques, que no coneixen el dia a dia del professorat. De manera que crec que serà imparable. Però alhora, ha de ser un canvi que es faci bé, que contempli el conjunt d’elements que cal posar al dia per respondre a una societat que ha canviat tant com la nostra.

Un dels aspectes fonamentals d’aquest canvi és la construcció d’una escola coeduativa. Em direu, però com? Què no ho és, la que tenim. Dons mireu, no, no ho és. És una escola mixta, això si, en la majoria dels casos, no en tots, com sabem. Però de mixta a coeducativa hi va un bon tros.

Amb l’escola mixta s’ha aconseguit molt; s’ha aconseguit que les dones facin un salt educatiu extraordinari, que els seus nivells acreditats de sabers, mesurats mitjançant els títols superiors, siguin més elevats que els dels nois; que tinguin menys fracàs escolar, menys abandonaments. N’hi ha prou amb això? Què falta encara? Dons bé, totes les recerques ens mostren que en l’educació escolar –com, d’altra banda, en el tractament familiar, dels mitjans de comunicació, etc.- es transmeten un conjunt d’estereotips que fan que les persones de cada sexe es vagin adaptant als models de gènere prescrits: els nois a fer-se els forts, els valents, els protagonistes; les noies a admetre que no son protagonistes de res, que el seu espai no existeix i que més val que callin, que aquest és el seu destí: ser ben maques, a veure si aconsegueixen seduir algú. Perquè, en qualsevol cas, el seu objectiu a la vida ha de ser tenir cura dels altres, no esmerçar el seu esforç principal en altres realitzacions personals.

Estic d’acord en què això ja no es formula així. Però, de manera sovint no conscient, es segueix transmetent així, amb efectes perversos per a elles i per a ells. De manera que cal canviar, cal deixar de banda tots aquests estereotips, cal deixar de transmetre aquests gèneres obsolets per faciltiar la vida dels nois i noies que viuen en societats ja molt diferents i que evolucionaran molt ràpidament en els propers anys. No els podem educar d’acord amb models antics, caducats, que no fan sinó complicar-los la vida.

I la innovació educativa que es planteja, que busca un altra distribució del temps, de les tasques, dels objectius, de les relacions entre les persones, és el marc adequat per dur a terme aquest canvi. Més encara: és el marc indispensable. Mentre l’educació estigui dominada per l’angoixa del curriculum i d’arribar a l’última lliçó, no hi ha temps per a res, ni per a educar tan sols. Només per magatzemar coneixements, cosa molt diferent d’allò que vol dir educar.

Ara bé, es té en compte la coeducació i els seus objectius en la innovació educativa que s’està debatent? Jo diria que només d’una manera general, programàtica, dins d’una premisa fonamental d’igualtat i integració. Si, com a idea de principi, és clar. Però no veiem encara com s’integra en la metodologia, en la manera de treballar, en el dia a dia. Cal dir que en algunes de les escoles que més han avançat en un canvi metodològic s’integra un concepte central per a la coeducació: partir de la importància de l’educació emocional, de la cura de les persones, no com a discurs, sinó com a pràctica, com a forma de treballar que posa aquest principi en el centre de l’acció educativa. Importantíssim. Vivim un excés de competitivitat, de preparació per al individualisme, i cal imprimir un gir potent als eixos educatius per a restablir els equilibris. Però en relació a la coeducació, a la igualtat real, no n’hi ha prou. Estem en una cultura androcèntrica, que col.loca la figura masculina al centre de tot; i mentre aquesta cultura perduri, no solament no hi haurà igualtat sinó que augmentaran els desequilbris socials, la càrrega desigual de feina entre homes i dones que patim i que son la causa real de tantes ruptures de parella, el desaprofitament del talent femení i tants altres efectes negatius reconeguts que provenen d’uns models de gènere que responien a necessitats dels passat però que han deixat de ser-nos útils.

La innovació educativa està treballant en la seva metodologia, de manera que falta molt encara per poder jutjar fins on contempla la necessitat de coeducació, com de tants altres aspectes que s’han d’incloure avui en l’educació primària i secundària. Confiem en què, a mesura que avanci la definició metodològica, tot es vagi posant al seu lloc i una demanda que comença a ser antiga com és la de coeducació sigui plenament contemplada dins d’aquesta innovació educativa que ens obre tantes portes i desperta tan d’interés.

Marina Subirats

Etiquetes:
X