abr. 7, 2017
admin

Violeta Parra entre dos aniversaris

Antonio Gómez, ex-periodista i ex-crític musical escriu un article fent una molt bona revisió de la música i cançons de la Violeta Parra. Molt bon homenatge per una gran artista.

.. violeta actuado

“Gracias a la vida que me ha dado tanto

Me ha dado la risa y me ha dado el llanto,

Así yo distingo dicha de quebranto

Los dos materiales que forman mi canto

Y el canto de ustedes que es el mismo canto

Y el canto de todos que es mi propio canto”

El 4 d’octubre de 1917, se celebra a tot el món el naixement, de la folklorista, cantautora i artista plàstica xilena Violeta Parra, però paradoxalment també es compleix ara el cinquantenari de la seva defunció el 5 de febrer de 1967. Dos aniversaris de molt diferent significat; joiós un, dolorós l’altre, units així per la cronologia “la dicha y el quebranto” mixtura de contraris, que componien l’essència del seu cant segons pròpia confessió en la seva testamentària obra mestra. I de la seva vida completa, es podria afegir.

No li va resultar fàcil a Violeta Parra el transcurs de la vida. Persona, segons constaten els que la van conèixer, de caràcter complex i de vegades difícil, passional i enamoradissa, possessiva i generosa, hiperactiva amb períodes de profunda depressió, perfeccionista i exigent amb ella i amb els altres, va haver de barallar sempre pel reconeixement de la seva obra, la justícia social, la pròpia supervivència i la realització de l’amor, una guerra en la qual no sempre va guanyar totes les batalles.

Filla d’un mestre rural d’idees avançades, Nicanor Parra, i d’una costurera, Clara Sandoval, Violeta va tenir una dura infància en una família que amb 10 fills sempre estava a veure-les venir. Nena de feble conformació física, va sofrir nombroses malalties en la infància, entre les quals va resultar especialment greu una epidèmia que va assolar el país i que va estar a punt de costar-li la vida. Encara que va aconseguir salvar-se, la malaltia li deixaria marques en el cos i la cara per a tota la vida.

1 casa natalCasa natal de la Violeta

Des de molt petita va desenvolupar un singular talent musical, fomentat pels progenitors i que va compartir amb, almenys, quatre dels seus germans, tots ells de llarga carrera posterior:  Eduardo (Lalo), Lautaro, Hilda y Roberto  (el que havia estat detingut quan ella va escriure “La carta”). A més, estava el major, Nicanor, que amb el temps es convertiria en un dels grans poetes contemporanis de llengua espanyola i que en aquells dies feia els seus primers “pinitos” literaris, havia acabat els estudis de Físiques i Matemàtiques i exercia com a mestre en un Liceu de Santiago de Xile. Fins allà es va emportar als seus germans menors, Violeta entre ells, als quals sempre va orientar i va encoratjar en les seves aspiracions musicals.

Ja a Santiago, el primer escenari de Violeta Parra va ser el carrer. Allà va cantar cançonetes de moda al costat dels seus germans cantors per aconseguir unes monedes o alguna vianda amb que reforçar la minsa olla familiar. Després la van contractar en un cafè-taverna del veïnatge  amb gran èxit entre els clients, obrers d’una fàbrica propera, la majoria sorpresos per aquell repertori de cançons folklòriques que Violeta havia recollit ja de nombrosos informants populars, allunyada ja d’aquelles insulses cançonetes de carrer. Van seguir altres bars, tavernes i cabarets, i fins  la carpa d’un circ ambulant va donar recer al naixement musical de l’artista i els seus germans.

Les dates de la seva biografia artística estan ben marcades. Entre 1952 i 1954 publica quatre discos amb la seva germana Hilda en els quals canten cuecas i altres ritmes populares. En 1953, potser introduïda pel seu germà Nicanor, Violeta Parra actua davant un selecte grup de convidats a la casa de Pablo Neruda. Tots se sorprenen d’aquesta dona baixeta i poc agraciada que canta amb veu de terra els sons ja gairebé oblidats de la terra, la qual cosa dóna començament al gran prestigi que gaudiria entre artistes i intel·lectuals xilens des d’aquests primers anys de la seva carrera. En 1954 condueix en la ràdio un programa propi que la fa mereixedora aquest mateix any del Premi Caupolicán com a millor folklorista de l’any. Durant tot aquest temps realitza un profund treball de recopilació folklòrica recorrent el país en nombrosos i azarosos viatges, que deixen en gens el producte que pogués treure de la seva activitat cantora.

També el 1954 realitza el seu primer viatge a Europa, formant part de la delegació artística xilena seleccionada per les Joventuts Comunistes per participar en el Festival de la Joventut que es va celebrar a Varsòvia. A la seva finalització es trasllada a París, on residirà dos anys, en els quals realitzarà nombrosos contactes, presentacions i enregistraments, tant a França com a Londres i Moscou, que va visitar breument. Al setembre de 1956 el segell Li Chant du Monde edita els seus dos primers discos propis sota el títol “Chants et Danses du Chili (I i II)”,, en els quals interpreta temes populars xilens (i un de Tahiti), encara que ja inclou dues composicions pròpies tan excel·lents com “La jardinera” i“Casamiento de negros” Són dos anys creativament enriquidors i feliços, però també personalment dolorosos. Poc després d’arribar a Europa mor a Santiago, amb tan sols 10 mesos d’edat, la seva filla Rosita Clara, nena de fràgil salut que no l’havia pogut acompanyar en el viatge i l’havia deixat a Xile amb el pare, el seu marit Luis Arce. El dolor la va submergir en una profunda depressió culpabilizadora que va portar en paral·lel als seus èxits artístics.

Quan torna a Xile en 1957, Violeta desenvolupa una frenètica activitat en els quatre anys següents. Publica quatre àlbums fonamentals sobre el folklore xilè i el seu primer disc totalment amb composicions pròpies, “Todo Violeta Parra”, que conté algunes de les seves cançons reivindicatives més mítiques, des de “Hace falta un guerrillero” i a “Yo canto la diferencia” i o “Puerto Mont está temblando”. També inclou la musicalització del poema de Neruda  “El pueblo”, una cançó de ressonàncies avantguardistes, que per aquell temps Violeta aguditzaria en el seu suite músic-vocal per a ballet “El Gavilan”, en la qual experts han trobat ressons de Bela Bartok i la música contemporània, la qual cosa potser va condicionar que no es muntés sobre un escenari en vida de l’autora i fins a molt recentment. Comença a treballar en les seves pintures i arpilleres, que exposa en diverses ocasions, funda i dirigeix el Museu Nacional d’Art Folklòric, dependent de la Universitat de Concepción, participa en nombrosos programes radiofònics i ofereix innombrables recitals en els més diversos escenaris. Igualment comença a escriure les seves “Desenes autobiogràfiques”, obra magna de la poesia popular, que no es publicarien completes fins a passats tres anys de la seva mort. També coneix, el dia del seu quarantè tercer aniversari, 4 d’octubre de 1960, a l’amor de la seva vida, l’antropòleg i afeccionat al jazz suís Gilbert Fabre, 19 anys més jove, que per la seva influència i ensenyaments acabaria sent un excel·lent quenista, cofundador de l’històric grup bolivià Els Jairas.

Després d’un any  a Buenos Aires, un pas més en la seva expansió internacional, Violeta viatja de nou a Europa el 1962, aquesta vegada acompanyada dels seus fills Isabel i Ángel, que amb 23 i 19 anys respectivament ja són joves promeses de la cançó. De nou el motiu és un Festival de la Joventut, ara a Finlàndia. En família visiten i actuen a diversos països de l’Europa de l’Est, per acabar de nou a París, instal·lats en un habitatge de la Rue la Prince, on, per cert, compartien escala amb Paco Ibáñez, un primerenc cantautor exiliat espanyol al que va encoratjar i amb el qual va desenvolupar una bona amistat. Aquesta segona estada parisenca de tres anys ja no va ser la d’una aprenent, sinó la d’una mestra, i com tal va aconseguir que l’apreciessin i respectessin. París és encara el París de l’art, la cultura i la consciència política, i en ell Violeta, al costat dels seus fills o en solitari, participa en emissions radiofòniques, grava nous discos i dóna infinitat de recitals a diversos països. La seva  presència imparable   va contribuir de manera poderosa a la implantació de la música llatinoamericana a Europa que s’estava produint per aquell temps. A més, a l’abril de 1964 aconsegueix el reconeixement i l’admiració parisenca i europea com a pintora, exposant a la sala d’Arts Decoratives del Museu del Louvre de París durant gairebé un mes gens menys que 22 tapissos i arpilleres, 26 quadres a l’oli i 13 escultures en filferro, que van ser altament valorades pel crítics i sobre les quals fins i tot va realitzar un documental la televisió Suïssa. Agraïda, Violeta els va dedicar un deliciós Valse-musette en francés.

5 en París violetaVioleta a París

Al seu retorn a Xile en 1965 Violeta arriba com una gran figura de l’art i la música a Europa, i tal vegada pensés que era el moment que el seu treball havia de rebre al seu propi país el respecte que havia obtingut fora. El Xile que va trobar no era el mateix que havia deixat. En les eleccions de 1964 el metge socialista Salvador Allende havia aconseguit el 40% dels vots amb una aliança social-comunista. No era el triomf, però sí l’inici del veloç procés de creació de la Unitat Popular que aconseguiria el triomf en 1970. En paral·lel estaven sorgint unes generacions de joves rebels enfrontats al sistema. Alguns feien els seus primers pinitos com a cantants i es deien Víctor Jara, Patricio Manns, Héctor Pavéz, Rolando Alarcón, Juan Capra, el conjunt Cuncumén o integrants del que aviat serien Quilapayún o Inti-Illimani. Violeta va trobar en ells admiració i respecte i la convicció que, al cap i a la fi, la llavor que havia plantat hi havia dat bon fruit.

També arribava, com ha explicat el seu fill Ángel, amb la seva pròpia idea al cap:“Ahora, sólo quería quedarse cerquita de la gente y vivir, literalmente, con los pies en la tierra”. . Va pensar Violeta que havia de construir-se un local propi des del qual poder difondre el seu treball i el d’uns altres, que fos alhora un centre cultural d’estudi del folklore i una penya musical que oferís menjar i beguda a més d’actuacions des d’un petit escenari. L’alcalde de la Reina, un municipi rural als afores de Santiago ara totalment urbanitzat, li va regalar un terreny 30×30 metres en el clar d’un parc envoltat d’eucaliptus i alzines, encara que una mica allunyat del poble. Violeta tenia ja la carpa, de 20×20 metres, que havia rebut en pagament per una actuació en un circ. Podien cabre fins a 500 espectadors, encara que pel que sembla mai es va arribar a completar l’aforament. Al seu costat, en una estança de tova aixecada pel seu germà Roberto, vivien Violeta i la seva filla Carmen Luisa. La va anomenar “La Carpa de la Reina”. Es va inaugurar el 17 de desembre de 1965 amb l’única publicitat del boca a boca i els globus que van llançar a l’aire Violeta i Gilbert. L’aventura va resultar una ruïna.

Durant el primer estiu (a Xile és estiu al desembre), les coses van ser ben. Acudia un públic entusiasta, intel·lectuals i artistes amics, joves universitaris i afeccionats al folklore, encara que, pel que sembla, la Carpa rares vegades va reunir junts a més de 150 espectadors. Amb l’hivern va arribar el desastre. Les fortes pluges van convertir el descampat en un fangar difícil de travessar, a més, un vent huracanat, que feia encara més penós l’accés al lloc, fins i tot va arribar a enderrocar l’estructura de la carpa i fer volar les lones per l’aire. Un desastre. El públic va disminuir fins a reunir només als amics, la recaptació va caure  en picat, i la responsabilitat de mantenir en peus el somni va amargar aquells dos últims anys de la vida de la cantora, accentuant el costat depressiu i conflictiu de la seva personalitat. De fet, el 1966 ja va realitzar un frustrat intent de suïcidi.

D’altra banda, la passional relació amorosa que mantenia amb Gilbert Fabre, es va complicar en aquestes circumstàncies tan poc donades a l’amor. El quenista suís era el seu gran amor des que el va conèixer en 1961 i encara que la seva relació sempre havia estat tormentosa, com d’altra banda ho havien estat totes les de Violeta amb els homes, va arribar un moment en què la situació va resultar impossible i la relació es va trencar. Violeta ho va explicar en el seu últim disc amb tres cançons. Fabre se’n va anar a Bolívia (“Run run se fue pa’l norte”), fins on  el va seguir Violeta, tal vegada amb la il·lusió de recuperar-lo  (“Pastelero a tus pasteles”), però quan va arribar es trobà a Fabre casat i tocant en un nou grup. La profunda decepció de la cantora la va portar a compondre i gravar la que probablement sigui la cançó de desamor més desesperada de la cançó mundial  (“Maldigo del alto cielo”) Aquest últim LP és una obra mestra de la música popular, i la seva autora va decidir titular-ho “Últimas Composiciones”. Últimes perquè eren les que havia escrit més recentment, o últimes perquè ja no escriuria més? Mereix la pena escoltar-ho complet.

7 con gilbertVioleta i Gilbert

Violeta ho havia deixat dit:

En mi vida me ha tocado muy seco todo y muy salado, pero así es la vida exactamente, una pelotera que no la entiende nadie. El invierno se ha metido en el fondo de mi alma y dudo que en alguna parte haya primavera; ya no hago nada de nada, ni barrer siquiera. No quiero ver nada de nada, entonces pongo la cama delante de mi puerta y me voy”.

Va ser el 5 de Febrer de 1967. La seva filla Carmen Luisa, que estava allà, ho va explicar:

Yo estaba ordenando algo en la carpa, serían como las seis de la tarde, de repente sentí un balazo… entré corriendo a la pieza y encontré a mi mamá ahí tirada, encima de la guitarra, con el revólver en la mano. Me acerqué a ella y la moví, le hablé… y no me contestó. Ahí me di cuenta que por la boca le corría un hilillo de sangre. Quedé como paralizada, no sé por qué, pero lo más instintivo fue quitarle el revólver. Salí fuera de la carpa y le avisé a gritos a las personas que andaban por ahí. De repente se llenó la carpa de gente… llegaron los detectives, y después vino una ambulancia a buscarla.”

Antonio Gómez

Per llegir més publicacions de l’autor, visita el seu blog: “Memoria músico-festiva de un jubilado tocapelotas“.

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí