abr. 7, 2017
admin

Violeta en el record

Antonio Gómez, ex-periodista i ex-crític musical escriu un article explicant els seus records i com la música de Violeta Parra es va convertir en himne i en suport per moltes generacions.

8 disco de La Carpa

Va poder haver succeït a bord d’un autocar de confiança en el qual els joves comunistes madrilenys i voltants viatgéssim a excursió a La Pedriza o a Torrelodones. O en un club juvenil o en una parròquia propícia. Fins i tot en un guateque o l’interior d’una cel·la. Algú que tingués una guitarra i sabés rasguearla, que sempre n’hi havia algun, agafava l’instrument a la mà, gratava quatre notes i entonava, segurament desafinant, uns desconeguts versos que ens arribaven de l’altre costat de l’Atlàntic. Aquells, per exemple, de “Que vivan los estudiantes, jardín de las alegrías/ son aves que no se asustan/ de animal ni policía”, o aquells altres de “cuando nos venden la Patria / como si fuera alfiler / ¡Quiero un hijo guerrillero / que la sepa defender!. Cançons que tant ens identificaven i commovien tot i que no sabéssim molt bé qui els havia escrit.

El 1965, data en la qual anem a situar l’escena, recentment celebrats pel franquisme els seus “25 anys de Pau”, Espanya havia canviat substancialment des de la finalització de la guerra civil. Passats els anys de la resistència guerrillera i de la repressió més dura, s’estaven incorporant a la lluita contra la Dictadura noves generacions de joves que no havia viscut la contesa i que van canviar les formes de protesta, abandonant l’estricta clandestinitat partidària per crear organitzacions de masses més obertes que, encara a costa d’una dura repressió, van incrementar i coordinar la lluita antifranquista a fàbriques, universitats o mitjans intel·lectuals de tot el país. Les grans vagues asturianes de 1963-1964 havien donat lloc al sorgiment de Comissions Obreres i estava a punt de consolidar-se el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Es creaven les primeres associacions veïnals i com bolets van sorgir en pobles i ciutats clubs juvenils que en molts casos s’albergaven en parròquies regides per cures de la closca amarga.

Com ha demostrat sobradament la història, les grans lluites populars necessiten la seva banda sonora i els seus himnes. En aquella Espanya la tasca de crear-los els va tocar als naixents cantautors. Per a la data, Raimon ja havia gravat, per exemple, “Diguem no” i “D’un temps, d’un país” o Paco Ibáñez, a França, “España en Marcha”, que bramaven entusiastes en aquelles reunions de joves dissidents. Altres cançons d’aquella vella banda sonora antifranquista no van arribar, però, a través del disc, o directament a través del disc, sinó per camins més complicats.

Eren cançons prohibides i la seva difusió clandestina. Un tenia un familiar que coneixia a un altre el cosí havia viatjat a Suècia i aconseguit allà un disc d’un tipus que cantava unes coses que parlaven de Julián Grimau, de les huelgas de Asturias i de dos galls, uno negro y otro rojo que, lluitaven a la sorra cara a cara. I d’aquella gravació anònima escoltada per algú que coneixia a algú, les cançons es propagaven, potser per última vegada en la història de la cançó espanyola, pel vell mètode tradicional del boca a boca fins convertir-se en himnes col·lectius de resistència.

...violeta en Radio Chile 1957Violeta actuant al 1957

A través d’aquest fil clandestí també van arribant a Espanya cançons d’altres llocs que venien a complir la mateixa funció: conscienciar, unir i servir d’instruments de lluita. Les “Preguntitas sobre Dios” de Yupanqui, per exemple, o “Y en eso llegó Fidel” y “Hasta siempre” de Carlos Puebla, que tantes vegades es van cantar amb llàgrimes als ulls en aquella Espanya i que tot bon vermell amb pedigrí hauria de recordar sense excusa. I formant part d’aquesta memòria musical antifranquista, Violeta Parra.

Resultava de sobte que aquelles composicions de la llunyana cantora xilena, que a poc a poc vam anar sabent qui era, eren també les nostres, ens identificaven, conferien un sentiment d’unitat i ens donaven forces. És que “La carta” no podia haver-la escrit qualsevol dona asturiana que denunciés la detenció del seu germà en una vaga? No era aquella misèria de la pampa que denunciava en “Arriba quemando el sol[xii] la mateixa misèria del camp o la mineria espanyola? Y que dir de “Qué dirá el Santo Padre[xiii], que sempre es començava a cantar baixet per elevar-se fins el crit al últim vers: “regado con tu sangre Julián Grimau“. Vam trigar un temps, jo almenys, en comprendre que aquella cançons de Violeta no eren només himnes polítics, incapaç com era de percebre la seva complexa i perfecta estructura musical i literària, l’audàcia de les seves metàfores, la precisió de la seva rima i la modernitat que suposaven com renovació de la tradició folklòrica. El nou que neix des que és vell.

Cap a 1967 va arribar a Barcelona el xilè Gabriel Salinas acompanyat de Viky Torres, tots dos cantors populars, que aviat van entrar en contacte amb els seus congèneres catalans i van deixar per a la història, el 1969 i 70, els primers enregistraments espanyoles de cançons de Violeta. Allí estaven, a la fi legalment, “Quiero un hijo guerrillero” o “Arauco tiene una pena”, només faltaria, però el seu ventall creatiu s’ampliava ara amb el clarobscur retrat popular de “Casamiento de negros” (adaptació, per cert, del més llarg poema satíric de Francisco de Quevedo “Boda de negros”) i la passió, el dubte i el dolor amorós, respectivament, en “De cuerpo entero”, La jardinera” i “Paloma ausente”. I sobretot la profunda reflexió moral i vital de la seva testamentària “Gracias a la vida”, a les profunditats més íntimes no he aconseguit arribar encara després centenars i centenars d’audicions al llarg dels anys. No en va, el 2000 un jurat internacional d’experts la va considerar la millor cançó en espanyol del segle XX.

A partir d’aquí tot està escrit. Després de la mort de Franco, ja en una Espanya en la qual per fi, en contravenció de l’himne falangista, començava a clarejar, la discografia de Violeta i la de tota la Nova Cançó Xilena, els seus fills, si no físics, que també, si musicals i morals, va començar a distribuir-se amb regularitat i profusió a Espanya. Les interpretacions de “Gràcies a la Vida” fetes per Mercedes Sosa o Joan Baez li van donar ressò internacional a l’autora, ja morta, que es va traduir en noves versions a tot el món, des de les més inadequades, a les més inesperades, noves, estimulants o commovedores. No va quedar cançó de Violeta sense escoltar, i cada nova que sonava reafirmava la condició universal del seu art i la immensa altura artística que avui, a 100 anys del seu naixement i 50 de la seva mort, se li reconeix a tot el món. Ja estava completa la seva imatge, no només com la d’una cantautora extraordinària l’art sobrevola encara el món, sinó també com la d’un model ètic i vital capaç d’expressar en el seu treball tota la complexitat, riquesa i contradiccions de l’ésser humà. Una mestra.

Antonio Gómez

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí