març 7, 2018
admin
Comentaris tancats a Veus de dones: juntes som més fortes

Veus de dones: juntes som més fortes

Publiquem tots els comentaris, arguments, opinions i vivències de dones en relació a la vaga del 8 de març: Dia Internacional de la dona treballadora.
Perquè juntes som més fortes!

Adelina Escandell

Quan vaig conèixer que es convocava una vaga pel dia 8 de Març, em vaig quedar una mica sobtada.

En aquell moment vaig pensar en com s’ho farien les dones aïllades en cases on elles assumeixen totes les tasques de cura. No me les imaginava dient a l’opressor amb qui convius que aquest dijous, 8 de Març, ell ho hauria de fer tot. Tampoc m’imaginava les dones que han fet de la cura a la gent gran la seva professió, prescindint d’aquell dia de salari. O les que treballen en feines per les que cobren menys, a sobre, fent una vaga que les castigués altra vegada a elles.

Quants dubtes!! I al mateix temps reconeixia en aquesta proposta, feta a nivell mundial, una idea amb molta força. Una idea que s’havia de tirar endavant. Una idea política, de transformar el món.

Em sentia unida amb el fil roig-violeta a tantes dones, les Bruixes d’ahir que van llençar propostes que no semblaven possibles en el seu moment i que quan es van formular no podia seguir tothom. I em sento unida a les joves, les bruixes d’avui, a les que hem dit que poden arribar on vulguin, però mica en mica s’adonen que el seu camí és ple de pujades i revolts mentre que el camí dels seus companys és planer.

I SÍ, m’apunto a la vaga. La meva no serà  laboral ni de cures perquè estic jubilada i no tinc ningú depenent al meu càrrec, però hi contribuiré amb la meva energia i el meu compromís. No aniré a comprar, faré extensió i difusió, m’oferiré de piquet…

Perquè no puc ni vull tolerar les situacions de violència i de desigualtat.

Perquè no puc ni vull admetre la pobresa i que tingui nom de dona.

Perquè juntes som més fortes.

#8MJoFagVaga

Adelina Escandell Grases, mestra jubilada, feminista i presidenta de la Fundació.

 

Maribel Nogué

Una bretxa també de temps

Molt s’ha parlat aquests dies de la bretxa salarial que hi ha entre els homes i les dones per dur a terme el mateix treball, o dit d’una altra manera, per dedicar les mateixes hores de treball en una mateixa jornada, perquè més enllà de la discriminació salarial pura i dura hi ha la reserva a les dones d’aquelles feines pitjor pagades precisament perquè les duen a terme –majoritàriament- les dones.

L’ombra patriarcal del capitalisme és tan allargada que, des d’aquesta construcció social on les dones duem a terme tota la feina de reproducció de la vida, tot adduint la pròpia humanitat i lliurament, fem aquests treballs de forma gratuïta -sinó de grat per força- sense que es tingui la consideració social ni tan sols d’un treball.

El dia té 24 hores, però les dones que, assumint la condició igualitària de subjectes i no d’objectes,  amb consciència i plens drets ciutadania, ens hem compromès i treballat –a l’igual que els companys- amb organitzacions socials i polítiques, sovint ens hem trobat que l’ancestral estructura patriarcal també es reprodueix en el si d’aquestes organitzacions.

Ens ha calgut un altre esforç afegit, el que jo en vaig qualificar al seu dia com a “quarta jornada”, que no passa per la nostra aportació diferencial de dona des de la perspectiva de gènere, amb un sostre de vidre –naturalment- sinó per la jornada que hem de dur constantment a sobre  per tal de maldar també el propi creixement personal en el marc del treball col·lectiu, sense deixar que la inèrcia o dinàmica prioritària de la majoria ens engoleixi.

Avui hi ha una major consciència teòrica d’aquest fet diferencial i també de la naturalesa diversa de l’ésser humà, però que -amb el ritme galopant de prepotència del capitalisme més liberal- tots els drets socials conquerits estan amenaçats i –com no- en primer lloc els de les dones. Per això ens cal la vaga, perquè ja n’hi ha prou de ser el pilar de la societat sense que ni tan sols se’ns doni les gràcies.

Maribel Nogué, escriptora i feminista

 

Vicky Moreno

Perquè faré vaga el 8 de març:

Jo faré vaga perquè l’estat heteropatriarcal i capitalista, no té en compte els diferents cicles de vida de les dones. Després de tot un llarg recorregut laboral, les dones no disposem dels recursos necessaris per gaudir D, una vida digna i amb qualitat. Ens retalla recursos i drets (sanitat, ajuts per la cura D, altres persones del nostre entorn…), que acaben repercutint en el nostre cos i en la nostra salut.

Faré vaga perquè em sembla injust i innecessari que les dones jubilades de les seves professions, a banda de les misseres pensions, hagin de continuar pagant l’IRPF?

Faré vaga per recuperar els nostres drets i la nostra llibertat.

Vicky Moreno, antropòloga i mestra, però sobretot, tossudament coeducadora, durant tots els anys de la meva professió en l’escola pública.

Anna Rius

Aquest 8M jo faig vaga. Aturaré el meu consum, deixaré de produir, deixaré de tenir cura dels meus propers i sortiré al carrer amb les companyes. I és ja no vull, ni puc, parlar gaire més temps de la igualtat d’oportunitats; el cos ja no em dona. Ni puc seguir parlant gaire més temps de mesures, comissions, plans ni normatives. I crec que no parlo només per mi quan dic que ens sentim cansades de demanar, proposar, sol·licitar i necessitem senyals de que ens escolteu, esteu disposats a fer i de fet, ens demostreu que ja ho esteu fent. Necessitem un canvi; tant individual com col·lectiu. Necessitem que deixeu de reproduir aquesta societat que ens invisibilitza i ens discrimina, ens remunera menys, en considera inferiors, ens atribueix el rol de cuidadores úniques i ens exigeix estar sempre alegres, guapes i disposades. Ja no suportem més el patriarcat; ni hi podem posar més mesures, comissions, plans ni normatives. Se’ns ha esgotat el temps i la paciència. A partir d’avui, ho adverteixo(im), ja no em valdrà més el que dieu sinó el que feu. No ens creurem ni una sola paraula més que no vagi acompanyada de fets. Ni subscriurem una sola declaració, proposta, norma, campanya o comissió més que no demani mesures concretes i que especifiqui qui, com i quan. Quedeu advertits. Aquest 8M jo faig vaga. I el 9 m’ho estic rumiant.

Anna Rius activista en cooperació internacional i regidora de Terrassa En Comú

 

Yasmina Sánchez

La setmana passada em va passar una cosa que en primer lloc em va enfadar, i quan se’m va passar una mica em va fer pensar molt…
Al meu edifici es va convocar una reunió de veïns pel proper 8 de març a les 18h. Entendreu que em va semblar una data i una hora molt inapropiada i un gest molt insolidari amb la lluita feminista… Vaig estar tot el dia pensant: he de parlar amb la persona que ha convocat la reunió, actualment la presidenta es dóna, però em sembla que una dona mai convocaria una reunió aquest dia i a aquesta hora; a més, que qui porta aquestes coses és el president adjunt que és home…
Quan vaig tornar a casa aquella tarda vaig veure que s’havia modificat l’hora de la reunió, no el dia; estrany…. Vaig parlar amb la Presidenta que em va confirmar que la reunió l’havia convocat el President adjunt… Però a ella no li semblava motiu suficient que, per ser el dia de la vaga feminista i la tarda de la manifestació, es canviés el dia, em va dir: “si no pots venir, no passa res, ja t’ho explicarem. Aquí ningú farà vaga”.
Vaig estar dos dies passant matí i tarda a casa del veí President adjunt i quan vaig aconseguir parlar amb ell em va demanar que què es celebrava el 8 de març!! Em va fer saber que la data es va escollir perquè era el dia que a la Presidenta li anava bé… Però que si em feia tanta il·lusió anar a la reunió, parlaria amb ella i trobarien una altra data…
Això que em va passar no crec que sigui gaire excepcional, dones que no donen suport a la vaga ni al moviment feminista, homes que sembla que ens facin un favor deixant-nos participar i que ni tan sols saben que passa el 8 de Març…
Perquè us explico això?, perquè és profundament trist i habitual i malgrat que la situació sigui aquesta, no ens hem de desanimar, hem de seguir lluitant, sumant veus i obrint ulls. Crec que és primordial parlar d’aquestes coses, treballar a peu de carrer, amb els veïns, el barri, sortir de la nostra militància, que ja comparteix la nostra visió i parlar amb aquella gent que no milita: homes i dones, perquè la situació de desigualtat que patim les dones és un assumpte de totes i tots i la lluita és urgent, legítima i vital… No és un capritx, és un canvi que ha començat però que li queda molt per fer i necessitem que tothom s’impliqui: perquè el que és personal és polític! UNIM-NOS!!!

Yasmina Sánchez, politòloga, feminista i malgrat tot, optimista!

Olaya Lourdes Checa

VAGA FEMINISTA 8 DE MARÇ de 2018

NI UNA MENYS, VIVES ENS VOLEM. SI LES DONES PAREN ES PARA EL MÓN.

Del dia 8 de març dia Internacional de la Dona Treballadora a la Vaga Feminista del 8 de març de 2018. Dia de lluita contra tots els tipus de violències masclistes i explotacions.

Quan l’ONU – el 1972 va declarar l’any 1975 com “Any Internacional De Les Dones” i dia internacional de la dona treballadora el 8 de març ja feia 115 anys d’aquell fatídic dia del 1857,en què les treballadores tèxtils es manifestaven pels carrers protestant pels baixos salaris i van ser reprimides per la policia, causant cents de dones mortes i ferides, dos anys més tard naixia el primer sindicat de dones als EUA. Van haver de passar més de 50 anys fins que Clara Zetkin proposés a l’assemblea Internacional de Dones Socialistes, commemorar els fets i declarar el 8 de març com a data per recordar aquella lluita i la de totes les dones treballadores. Això ja era 1908. El 19 de marc 1909 es va celebrar el primer dia de la dona treballadora però, de nou la repressió es va manifestar de forma cruenta l’any 1911 quan les dones de l’empresa Cotton de New York plantaven cara a la direcció fent una vaga que causà la ira de l’empresari qui va decidir tancar-les dins de la fàbrica i es va produir un incendi causant la mort de més de 130 dones i més de setanta ferides greus. A partir d’aquests fets, als països europeus – Al principi Dinamarca, Alemanya i Rússia com després a la Unió Soviètica s’anava celebrant aquest dia anualment (durant uns anys el dia 19 de març i altres el 25 de març).

Tot això, m’ha fet pensar que en aquestes dates que recorden la violència assassina envers les dones que lluitaven pels seus drets, parlàvem molt de la lluita per la igualtat dels drets de les dones, però no parlàvem de les violències que garanteixen les desigualtats. Així tenim un dia especial (25 de Novembre en record de les germanes Miraval, dia que també reivindiquem) per denunciar la violència masclista com si la lluita pels nostres drets laborals i socials estigués exempta de la utilització de la violència per part del capitalisme i el patriarcat. Sí, hi ha violència quan es cobra un 25% més que els homes, quan els llocs de poder i màximes de responsabilitat són ocupats majoritàriament per homes, quan els estats i els homes ens volen dir que hem de fer amb els nostres cossos i a qui hem d’estimar, quan milions de dones al món no tenen accés a l’educació, quan encara es practica la mutilació genital femenina i sobretot quan s’assassina a una dona per ser dona.

Per això ens unim a la VAGA FEMINISTA MUNDIAL i agraïm a les dones argentines que l’any 2017 féssim per primer cop aquesta convocatòria, denunciant els feminicidis i lluitarem perquè creixi any rere any fins a aconseguir la plena igualtat.

Olaya Lourdes Checa, advocada, feminista i responsable de l’àrea de la dona d’EUiA

Jessica Albiach

Per què faré vaga el 8 de març?

Perquè la qüestió feminista és la major escletxa que presenta el capitalisme. Si el feminisme té sentit per si mateix, contempla el valor afegit de ser la lluita anticapitalista més efectiva que tenim entre mans,

perquè aquesta vaga és de totes i d’arreu, perquè només des de la consciència de col·lectiu guanyarem. La voluntat incansable de tantes companyes que ens precedeixen ha permès que, avui, la lluita feminista sigui concebuda com l’eina més aglutinadora dels espais polítics de transformació.

Perquè ja han passat els temps en què la bandera feminista donava color a les lluites pels drets socials, laborals o civils però no els abanderava. És el nostre moment i no acceptarem mai més passar a un segon pla.

Perquè sense el feminisme i sense nosaltres no hi ha democràcia real, perquè les dones han treballat i treballen perquè el món no s’aturi i segueixi havent vida, no només pel fet de parir, sinó perquè la major emancipació passa per posar la vida al centre.

Per les que van ser, són i seran, per les germanes assassinades, per les refugiades, per les que es veuen enmig de guerres econòmiques, que a més de viure l’horror del conflicte bèl·lic, pateixen la violència sexual, masclista i terrorista, perquè cada 8 hores, una de nosaltres és violada, per totes les víctimes que són qüestionades, per les que cobren menys per la mateixa feina, per les que han d’escollir entre ser mares o la seva carrera professional, per les que sofreixen lgtbifòbia… Perquè no acabaria mai d’escriure les injustícies que vivim, el 8M jo m’aturo.

Jessica Albiach,  diputada per Podem al Parlament de Catalunya.

 

Assun Franquesa

El 8 de març faré vaga perquè vull viure i gaudir d’una societat més igualitària, més justa i equitativa de manera real i no simbòlica entre totes les dones i tots els homes; en la que pugui vestir com ens vingui de gust, passejar tranquil·la pels carrers, a qualsevol hora del dia i/o de la nit i tenir relacions de tots tipus quan vulgui i amb qui vulgui.

Per això les dones diem PROU a: salaris de misèria, a la bretxa salarial existent entre dones i homes; a assumir majoritàriament la tasca de cures, a la violència sexual, a l’assetjament laboral.

Us animo el 8M a fer vaga laboral, de cures, de consum i d’estudiants.

JUNTES SOM MÉS FORTES I HO ACONSEGUIREM!!!

Assun Franquesa, activista feminista, treballadora social, sindicalista de CCOO.

 

Nina Salinas

Voy a hablarles, desde mi trinchera, el de mujer inmigrante, porque veo a mis hermanas invisibles esas que no podéis ver por qué vais cabizbajos, entre quehaceres y rutina, niños y trabajo, ese que no tenemos estable, ni digno ni bien pagado, como el de vosotros, con horarios interminables, mientras hacéis vuestro trabajo, nosotras limpiamos vuestra casa, cuidamos a vuestros abuelos, a vuestros niños, hacemos los trabajos, más poco deseados. Al caer la tarde toca hacer comida en nuestras casas, la compra o ir a la fila de la iglesia para que caritas nos de un poco de esto y de aquello…si nos enfermamos y tenemos tarjeta de salud nos verán en el centro de salud, y si no la tenemos vamos de paracetamol o tisanas aunque tengamos un cáncer.

Somos las mujeres llenas de deberes, y pocos derechos, juntamos un poco de dinero para mandar a los que quedaron allí en nuestros países, cargamos con un pasado generalmente tormentoso, lleno de violencia y partos, hijos no deseados y escolaridad escasa, pero las estadísticas dicen que tenemos en promedio educación técnica y universitaria y no se equivocan, ¿pero que tenemos a cambio? leyes de inmigración xenófobas y racistas, solo la solidaridad de mujeres y hombres autóctonos nos han sacado adelante, y un tremendo esfuerzo, por nuestra parte, pero las miserias son incontables y con bajos salarios, por horas porque entre eso y nada, vamos por el algo…

Exijo que la huelga no sólo sea de brazos, sino de manos y ojos, de zapatos, de tiempo y de arroz, huelga de vaginas, de madre, de tía, de abuela, de enfermera, de cocinera, de cuidadora, de maestras, de pintora, de artista, de actriz, de canto, que sólo canten los pájaros, que quitemos el maquillaje a los ojos y a las leyes, que no sea un día,  sino todo un año.

Nina Salinas, mujer, madre, comunista, poeta, gerocultora, sobreviviente del cáncer y de la dictadura de Pinochet.

Susanna Segovia

Per construir el futur… Vaga Feminista!

Parafrasejant una cançó, ens sobren els motius per fer vaga feminista el 8M. Segurament, en tenim tants, de motius, que podríem fer vaga indefinida. I el món s’aturaria. Perquè el món el movem també les dones. De fet, especialment les dones.

Ens sobren els motius per la violència masclista, perquè ens violen i ens maten, en “manada” o no. Perquè ens paguen menys i treballem més en precari. Perquè estudiem més i amb millors resultats, però sempre hi ha menys rectores, deganes, catedràtiques. O directores d’empresa, conselleres, ministres, Presidentes. Perquè els sostres de vidre no són bonics, ni transparents, ni deixen passar el sol… si no et deixen créixer.

Però sobretot, perquè el món no es mouria sense les cures. Perquè la vida no seria possible sense les cures. I això sí que ho fem majoritàriament nosaltres. En l’espai públic, i en l’espai privat. Perquè no vull ni imaginar que seria dels nostres nens i nenes, de la nostra gent gran, sense les cures feministes. Bé, si vull imaginar-ho. M’agradaria imaginar-ho compartit i amb coresponsabilitat real amb l’altra meitat de la població. Per això, posem les cures al centre.

El 8M vaig vaga perquè em sobren els motius, perquè vull poder fer política, activisme, treballar i tenir cura de la meva filla sense sentir que no arribo a tot, sense sentir-me culpable, sense fer equilibris amb agendes, horaris, extraescolars, canguratges i altres. I sobretot, perquè vull que la meva filla arribi un dia que no necessiti una vaga feminista, perquè podrà ser qui vol ser sense haver de renunciar, sense haver d’escollir, sense haver de definir-se. Que podrà sortir de nit al carrer sola sense patir por.  Que podrà estimar qui vulgui, com vulgui, quan vulgui.

Perquè vull que ella visqui millor que jo. En una societat que hagi eradicat la por i la violència masclista, i que hagi aconseguit garantir la igualtat d’oportunitats per homes i dones. On ser dona no li faci tot més difícil només pel fet de ser-ho.

Susanna Segovia, cooperant, activista i diputada de CatalunyaEnComu-Podem al Parlament de Catalunya.

 

Vera Sánchez

Aquest 8 de març hem de sortir al carrer a cridar amb força, a fer-nos visibles, a expressar la nostra disconformitat, a demanar canvis, a lluitar per ells i abraçar les nostres reivindicacions. És un trencament amb el patriarcat que s’ha de produir dia a dia. Tot i així, no hem d’oblidar que juntes som més fortes i per això hem de sortir totes al carrer el proper dia 8. Hem d’explicar al món, si encara no és conscient –i ja puc dir que alguns no ho són–, que tenim poder, que si parem, el món també.

Volem uns salaris dignes respecte als salaris dels homes, en les mateixes ocupacions. Volem també deixar de ser objectes sexuals i públics, caminar tranquil•lament pel carrer, sense patir cada cop que algú et posa la mà a sobre amb aquest sentiment de poder implícit i subtil que la societat patriarcal els ha atorgat. Volem poder decidir sobre els nostres cossos i sobre la nostra manera d’esdevenir en el món. I deixar de banda els estereotips que ens diuen com hem de ser, com hem de parlar, com hem de vestir i, inclòs, com ens hem de construir. Som dones diverses i serem allò que vulguem ser.

Estem cansades de que ens eixordin amb promeses. De veure com al nostre voltant, la violència envers les dones encara persisteix. El patriarcat pren formes tàcites i perspicaces que a nosaltres no ens passen desapercebudes. Sortirem al carrer i les farem visibles. Però no oblidem una cosa: que podem convertir el cansament en energia. I això és el què fem. Quan toquen a una, ens toquen a totes. I nosaltres sortim al carrer amb més força!

Vera Sánchez, antropòloga, activista feminista i membre de la Fundació.

Lucía Aliagas

Podria parlar de totes les meves raons per fer vaga, de la combinació de la temporalitat que ens veiem obligades a patir les estudiants que hem de compaginar estudis amb feina i l’escletxa salarial que ens posa, en aquest cas a les joves, en una situació extremadament precària que ens impossibilita poder elaborar un pla de vida estable i en llarg termini. També puc parlar de l’assetjament sexual a la feina, als centres d’estudis i al carrer. Assetjament que ens fa prendre una posició de permanent autodefensa, que ens fa estar atemorides sempre: quan tornem de festa, quan quedem amb amigues, a vegades inclús quan, només, anem en transport públic. O també de la cosificació sexual i l’eterna exigència d’estar perfectes sempre i com això acaba provocant a més d’una problemes d’autoestima i, fins i tot, dismorfia corporal.

El 8 de març em manifesto no només per mi. Em manifesto per la meva àvia, mare, germana. Per les meves companyes de feina i per les meves professores. Per les meves amigues i companyes de classe. Per totes aquelles noies que he conegut als banys de bars i discoteques que no he sabut res més d’elles. Surto perquè estic cansada d’haver d’estar sempre lluitant. Lluitant per sobreviure. Lluitant per no tenir mala sort amb les nostres parelles o “ligues” d’una nit. Per no tenir mala sort al carrer. Per no tenir-la quan tornem de festa. Lluitant per estimar-me perquè la societat m’ha fet creure des de ben petita que si no sóc bonica i prima el meu valor com a persona és nul. Cansada de les notícies que informen com alguns homes malauradament se’ls cauen ganivets al pit de les seves parelles i sense voler-ho elles perden la vida. Cansada del masclisme a les aules, als grups d’amics, a la feina. Surto per totes les dones treballadores, obreres, les que a més d’haver de patir
l’escletxa salarial i feines més precàries, tenen la casa a sobre: als seus fills, al marit, als avis, les factures…

Per finalitzar, vull recordar que aquesta situació no ha nascut del no-res. Lluitant pels nostres drets, lluitant contra el patriarcat, també estem lluitant contra el sistema capitalista. Sistema capitalista que té com a pilar fonamental la família tradicional i la divisió sexual del treball; sumant el seu interès per la nostra explotació sexual. Sistema que s’aprofita i es beneficia de la nostra doble explotació: com a obreres i com a dones. Per totes aquestes raons sortiré al carrer el 8 de març, perquè estic cansada de resistir i vull ser lliure en un món on cap persona sigui explotada i oprimida per raó de classe, gènere o raça.

Lucia Aliagas, estudiant d’Història a la UAB i militant de la JCC i AEP.

Montserrat Vilà

Canviem la consciència universal des de la nostra vaga 8-M

El 8 de març d’enguany es desenvoluparà una acció internacional inèdita. Dones de tot el món convoquem una Vaga Feminista.

Una vaga pels drets de les dones inclou tots els drets universals. Les dones som terra i font de vida, per tant de lluita i compromís d’igualtat. Futur. Les dones no volem dominar els homes, ni sotmetre’ls, ni agredir-los, sinó llaurar drets i serveis en comú.

Farem una vaga per acabar amb el risc de pobresa, amb les taxes d’atur insuportables i d’un 3,5% més alt entre les dones, amb la bretxa salarial i amb la violència masclista. Això vol dir situar en el centre la vida de les persones, donar valor a les cures que cada dia posen en marxa a nens i nenes, homes i dones, a totes les persones que habiten el planeta. Aquestes cures, tant en l’àmbit domèstic com en els àmbits laborals feminitzats, són una base de la humanitat per assolir la capacitat d’avançar en els coneixements i la ciència, per alimentar la màquina productiva.

Les lluites massives dels darrers anys com el Tren de la llibertat, el Me Too, el “Jo et crec”, el “No és NO”, ‘Jo també’, han estat exitoses i conreat un canvi de consciència. El moviment de dones ha teixit unitat i és guia de com Juntes som més fortes. Les dones han internacionalitzat la seva veu, això ha preparat un esclat que és més que una vaga.

A més de 170 països es farà una Vaga Feminista. El rebuig a l’agressió a les dones forma part del canvi de consciència sobre els drets d’igualtat entre els gèneres.

La força del moviment per la vaga feminista s’ha amplificat i s’ha vist enfortida per la predisposició activa dels sindicats. L’experiència sindical en l’organització de la lluita i la vaga a les empreses és un factor decisiu que incorpora aquest 8 de març.

Amb els objectius d’aquesta vaga comencem una nova etapa en què el moviment feminista crida a totes les dones i tota la societat a canviar l’ordre establert. L’ordre patriarcal, que des de segles han anat assumint tots els règims econòmics fins al capitalisme, es posa a la picota.

Amb aquest 8 de març de vaga, el nivell de consciència de les dones amb el seu corresponent repercussió en els homes i en tota la població, fa un salt de gegant. El futur és jove i serà amb les dones.

Montserrat Vilà Planas

Activista feminista, membre de la Plataforma Unitària contra les violències de gènere

 

Mercè Otero-Vidal

Apunt sobre la vaga de totes

Fa il·lusió participar en una iniciativa que ha anat creixent i madurant al llarg d’anys i que finalment sembla que ha arribat el moment que surti a la llum i es faci realitat: la Vaga de dones del 8 de març del 2018.

El moviment feminista té un referent clàssic de vaga de dones que és la que a l’antiga Grècia va promoure Lisístrata que va promoure una vaga de “serveis sexuals” contra la guerra que portaven a terme els homes  amb totes les desgràcies i el dolor consegüent. Més properes a nosaltres i al nostre país ja a principis del segle XX hi ha hagut les vagues laborals de les treballadores del tèxtil i altres de sectors feminitzats amb manifestacions multitudinàries de dones al carrer. El moviment  feminista actual també anys enrere havia fet alguna provatura en aquest sentit, però enguany, les circumstàncies favorables a una vaga de dones han anat sumant de manera que la convocatòria conjunta amb les dones de l’estat i d’altres països promet ser un èxit.

Es tracta en principi d’una vaga de treballs de cura perquè aquests treballs tradicionalment han estat atribuïts a les dones i exercits per les dones. Aquesta vaga ha de posar de manifest la importància i valor d’aquestes tasques sense les quals la societat no pot funcionar i la qualitat de vida i el benestar desapareixen. Però en la situació de crisi econòmica que estem vivint cal afegir que una vaga de dones suposa també una vaga de dones assalariades com, per exemple, les del sector serveis que tenen llocs de treball precaris, amb contractes parcials i fan les feines amb condicions abusives. I també una vaga de dones estudiants que amb grans esforços personals i socials han arribat al món universitari i , en les circumstàncies actuals, veuen perillar el seu futur per falta d’ofertes professionals.

Quan Clara Zetkin i les dones de la internacional socialista varen declarar el 8 de març dia internacional de les dones treballadores varen obrir una perspectiva que ha portat a les feministes a reivindicar que totes les dones som treballadores, perquè el treball de cura cal que sigui considerat com a tal i entri a formar part del còmput del PIB dels països i justament per això aquest 8 de març és el dia de “la vaga de totes”.

No hem de perdre de vista, junt amb la transversalitat, la interseccionalitat i per això les dones a Catalunya farem vaga, com ens va ensenyar la poeta M. Mercè Marçal pels tres dons que ens fa ser tres voltes rebels: ser dones, de classe baixa i nació oprimida.

Mercè Otero-Vidal

 

Montserrat Roset

Finals dels anys 80´s. Un grup de noies i nois de 15 anys a classe de Socials. Comentem un exercici que han estat fent durant una setmana. Consisteix en omplir una graella per comptabilitzar les hores de treball que cada membre de la família dedica al manteniment de la casa. El resultat?  En totes les enquestes les dones adultes (mares, àvies, …), tant si tenen un lloc de treball fora de casa com si no, són les que acumulen més hores.

Arribem a la darrera pregunta:  ¿Què passaria si un dia  les dones deixessin de fer aquesta feina, fessin vaga durant 24 hores.  Silenci absolut durant un parell de minuts. Finalment, surten diverses veus molt excitades:

No pot ser!

És impossible fer una vaga!

Les feines de casa no són treball, són una obligació.

Reconforta veure que aquesta visió patriarcal del món ha entrat en crisi entre les generacions més joves. Grups d’estudiants han cridat a participar a la vaga feminista  del  proper 8 de març en què es reivindica que la cura de la vida és una activitat humana central i que la seva sostenibilitat ha de ser assumida per tota la societat i no només per les dones. Una proposta que implica una transformació social profunda en la qual la gent jove “lliure i combativa” tindrà un paper destacat.

Montserrat Roset, professora de secundària jubilada. Ha treballat a favor d’un ensenyament coeducatiu. Activista feminista a Ca la Dona

Tània Verge

Una vaga feminista és una esmena a la totalitat cap a una forma d’organització social, econòmica i política que aplica contra les dones una injustícia distributiva i una injustícia de reconeixement en tots els treballs i espais. D’una banda, el capitalisme produeix formes específiques de desigualtat per a les dones, com una major precarietat laboral, la feminització de la pobresa, la divisió entre treball “productiu” i “reproductiu” (no remunerat ni valorat socialment), la segregació vertical i horitzontal del mercat laboral o la bretxa salarial. D’altra banda, la ideologia patriarcal basada en la construcció social del gènere, ho impregna tot de jerarquies d’estatus i poder. Aquestes jerarquies són, al seu torn, la base de les violències masclistes, de la cosificació de les dones, de les restriccions sobre el dret al propi cos, i de l’androcentrisme, institucionalitzat que devalua sistemàticament tot allò relacionat amb la feminitat.

Una vaga feminista es basa en la sororitat, és un espai on trobar-nos i reconèixer-nos, així com per enfortir la nostra complicitat i treballar conjuntament. Segurament moltes dones no podran fer vaga a causa de la precarietat laboral que pateixen o per la falta d’alternatives de cura. Per això és tan important que totes les que puguem secundem la vaga. Hem d’anar especialment a la vaga per reclamar una transformació social que faci que cap dona vegi restringits els seus drets polítics, civils o socials. Si parem les dones, es paralitza el món. Segurament no pot mesurar-se només amb els paràmetres habituals de presència / absència del lloc de treball. Una vaga il·lumina el sistema on ocorre. En el cas de la vaga feminista, l’objectiu és posar llum sobre la invisibilitat de les injustícies que patim les dones, qüestionant així la fal·làcia de la igualtat en què viu instal·lada bona part de la societat.

Tània Verge. Professora de Ciència Política de la UPF i activista feminista a Ca la Dona

Sònia Farré

Hi ha molts motius per fer vaga el 8 de març: molts. Però n’hi ha un de bàsic i que sovint es pretén vincular a l’àmbit domèstic quan té un pes a l’economia global: les cures. L’economia feminista fa una triple esmena a l’economia convencional, una economia capitalista i patriarcal. En primer lloc que cal deixar de centrar els anàlisis econòmics en l’àmbit mercantil (mal anomenat productiu). En segon lloc cal visibilitzar i posar en valor les cures: les persones no arribem als nostres llocs de treball alimentades, vestides, sanes i cuidades per art de màgia. El capitalisme rep un subsidi gratuït en forma de cures, que bàsicament fan les dones, i sense el qual no se sustenta. És hora de posar en valor les cures i caminar cap a una societat que vulgui cuidar i que desvinculi les cures del gènere. I en tercer lloc, l’economia feminista ens recorda que la dependència no és una situació anòmala que patim en èpoques puntuals de la nostra vida, sinó que totes som interdependents i vulnerables en diferents etapes vitals, un motiu més perquè les cures s’entenguin com a quelcom crucial que com a societat hem de valorar i visibilitzar per posar la vida al centre.

Per tot això: per posar la vida al centre, aquest 8 de març hem de reivindicar la transversalitat i la importància de les cures en la vida i en l’economia, que ha de ser la redistribució dels recursos necessaris per cobrir les necessitats de la població.

Sònia Farré. Activista social i diputada d’En Comú Podem

 

Hakima Abdoun

Les dones hem sigut discriminades en totes les cultures d’arreu del món degut a la cultura patriarcal dominant. El dia 8 de març és un dia que va néixer gràcies a les reivindicacions que van paralitzar Amèrica l’any 1908. A dia d’avui segueix sent un dia reivindicatiu. No és un dia a celebrar, encara no ho és. Més d’un segle després el nostre objectiu segueix sent el mateix: seguim reclamant la igualtat de drets i oportunitats, seguim demanen que no ens assassinin. Sí, demanem que no ens assassinin. És molt greu que hàgem de reclamar el nostre dret a la vida.

Hem passat per molts processos de desenvolupament de la civilització humana però, pel que fa a la igualtat de gènere, en moltes coses seguim en el punt de partida. Seguim sent un objecte principal del capitalisme i de la societat patriarcal, seguim sent assassinades, maltractades i discriminades en tots els àmbits.

Per tot això el 8M no és un dia a celebrar sinó a reivindicar. Farem els carrers nostres, paralitzarem el país i evidenciarem una vegada més que, sense nosaltres, les societats ni produeixen, ni es reprodueixen.

Hakima Abdoun, Activista social

Àngels Tomàs

#VagaFeminista #8MjoVaig

Fa anys que des de diferents sectors del moviment feminista a nivell mundial es fa crida a les dones a fer vaga el 8M.

Quina és la diferència entre una crida testimonial, simbòlica i una concreta i tangible?

Per a mi, que dono tot el suport a les diferents mobilitzacions i lluites de les dones, en defensa dels seus (nostres) drets i contra la violència masclista, enguany les dones i els col·lectius feministes estan prement a fons l’accelerador per fer visible les enormes desigualtats existents en el món laboral, en el temps destinat a les cures i l’obligatorietat de fer-ho de forma no remunerada i constant degoteig de violència masclista que no para.

I també trobo molt important que la lluita entri arreu. No sols a les llars assenyalant qui s’ocupa de les cures, sinó també que entri a les empreses, reivindicant igualtat salarial i aquesta vagi colze a colze amb els treballadors homes.

Que els sindicats s’impliquin és un plus. La convocatòria vaga de CCOO i UGT de 2h x torn, CGT tot el dia… és un salt important respecte als programes d’activitats.

El sistema patriarcal manifesta de diferents formes l’opressió i sobreexplotació de les dones i d’una bona part de la societat. M’agrada i m’apunto a #EnsAturem #JuntesSomMésFortes.

 

Laura R.

Actualment treballo de professora de secundària en un institut de Terrassa i, malauradament, la vaga no ha arribat encara al professorat. Els i les delegades sindicals no han mostrat interès per fer-ne difusió, així que me n’he encarregat jo. La resposta ha sigut, en general, similar: els companys i companyes comparteixen els motius per fer vaga, en la seva majoria, però no la recolzaran degut a que és una vaga “diferent”. Precisament! És, per a mi, una vaga trencadora, política, que cal recolzar.

Cal fer un camí nou i, al principi, pot ser dificultós, però val la pena, ja que fa arribar el feminisme a totes les esferes de la vida. Les seves reivindicacions i la lluita que l’acompanya ja han marcat un punt d’inflexió per la societat. De moment, només jo secundaré la vaga de dues hores convocada per CCOO, però espero sumar més aliats i companyes pel camí. Cal intentar-ho, almenys, encara que suposi una exposició personal i política en l’entorn laboral.

 

Alba Blanco

Sóc una dona occidental, hetero, blanca i formada per tant parteixo d’una situació de privilegi front moltes dones del món. Malgrat això no puc deixar de sentir-me contínuament i en múltiples ocasions dona florero.

Aquest 8M faig vaga per això entre altres motius, perquè és igual el que les dones s’esforcin o les seves capacitats, la societat sempre ens té un espai reservat, i aquest sempre és un passet per darrere dels homes, no per darrere d’una altra dona, per darrere d’un home.

Conec a milers d’homes meravellosos, d’esquerres, sensibles, implicats, gent maca. Però no en conec cap ni un que sigui conscient dels seus privilegis front nosaltres. Això de que cobrem menys… deu ser veritat però no li passa a cap dona del meu voltant (jo n’he estat víctima d’aquesta diferència salarial recentment), això de la paritat als òrgans se’ns fa per vetar els homes que fan nosa (potser és que les dones -del color que sigun– volen ocupar les responsabilitats que els pertoquen), i la normalitat amb la qual les dones presenten els actes, o fan activitats amb taules netament masculines, sent acceptat pels ponents homes, això si, el cafè el servim nosaltres sempre… O com quan parla una dona els homes tendeixen a minimitzar el seu discurs, miren el mòbil, parlen entre ells o fan brometes, o amb la banalitat que comenten l’aspecte físic de les dones, hi ha tantes i tantes raons en el nostre dia a dia, que per la normalització de totes aquestes conductes masclistes #Jo faig Vaga!

Rosa Bofill

La vaga del 8M

Aquesta vaga és ben especial per a mi. Per primera vegada em trobo davant una convocatòria de vaga estant fora del treball productiu, com a jubilada. El plantejament és diferent, i també ho és perquè és una vaga no només del treball productiu, sinó també dels treballs de cura.

La faré, tot i que no tinc altres treballs de cura que la pròpia i la compartida amb la persona amb que convisc.  I la faré no fent cap acció que requereixi el treball d’altres persones, no compraré, no utilitzaré cap tipus de serveis, …

I l’he de fer perquè les dones que ens han precedit en la lluita contra el patriarcat s’ho mereixen i perquè les nenes, joves i dones adultes tenen dret a tenir un futur que els permeti fer reals els seus somnis i desitjos sense les cotilles que el patriarcat ens posa.

Rosa Bofill Benet

Vicky Martin

Juntes som més

Som dones, estem en lluita!. Som diverses, som iguals, treballem molt i som treballadores. Treballem a la llar i a la fàbrica, amb la canalla i amb màquines, amb les mans i amb la ment, amb el cor i amb la intel·ligència. Som dones i estem en lluita i aquesta vaga és part de la nostra lluita.

Som ciutadanes amb drets limitats, limitats pel sistema patriarcal que es posiciona de banda i se’n oblida que els nostres drets són els dels demès. Que hem lluitat i ho seguin fent, que hem aconseguit donar passes endavant i ens volen forçar a donar passes endarrere però seguim en lluita.

Seguim en la lluita de les companyes que volien el vot, de les companyes que volen treballar la terra i una terra que també és seva, de les companyes kellys que treballen 10 hores i les paguen com si fossin sis i les tracten com si no hi fossin, de les companyes que treballen al carrer i no les autoritzen però no les reconeixen, en lluita amb les companyes que no arriben amb els horaris i trien reduir-se el seu perquè tothom hi arribi, en lluita amb les dones que cauen en l’ascens i amb aquelles que no les permeten canviar de sector… Som dones i estem en lluita i aquesta vaga és part de la nostra lluita.

Vicky Martin. Especialista en temes de gènere i ciutadania, llicenciada en ciències del treball. Tècnica superior en formació i ocupació de l’Ajuntament de Barcelona i professora de la UOC de gènere i treball.

Elisenda Alamany

Allò personal esdevé polític

Aquest 8 de març estem cridades a la Vaga Feminista; una diada que té com a objectiu reivindicar-nos un dia més amb aquesta idea tan senzilla que és la de defensar la igualtat. Sortim al carrer conscients que compartim diferents episodis on la desigualtat ha marcat les nostres vides. I és precisament per això, perquè són els mateixos episodis amb diferents noms i rostres, que sabem que no són experiències personals que poden ser tractades de manera aïllada, sinó que aquests episodis formen part d’una cultura que cal combatre de manera col·lectiva (“allò personal esdevé polític”).

És un dia que ha de servir, també, per reivindicar la necessitat que les dones siguem en el dia a dia dels espais de canvi. És aquí on s’ha parlat darrerament de la necessitat de “feminitzar la política” entenent que no es tracta només (que també) de trobar més dones en la política o en espais de transformació social, sinó d’introduir altres maneres de fer i relacionar-nos en la gestió de la cosa pública. Certament, encara som al moll de l’os ja que, per començar, la paritat en espais de decisió no és una realitat gaire estesa. I ho hauria de ser, perquè és precisament en la mesura que les dones hi som que som capaces de posar llum a  tot allò que ens ha estat delegat de manera “natural” a l’ombra.

La presència de les dones en aquests espais polítics (institucionals, o no) és imprescindible perquè pot contribuir a posar a l’agenda aquelles qüestions que han restat invisibilitzades a la societat amb la nostra invisibilització: la distribució de la feina, la conciliació laboral, el treball de les cures, etc. Certament, no parlem només d’un avenç en termes de gènere, sinó d’un avenç en termes de país. El país modern que volem ser no pot deixar de comptar amb nosaltres. Així doncs, caminem totes cap a la Vaga Feminista.

Elisenda Alamany Gutiérrez

 

 

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí