març 5, 2018
admin

Veus de dones: Jessica Albiach, Assun Franquesa i Nina Salinas

Publiquem tot un seguit de comentaris, arguments, opinions i vivències de dones en relació a la vaga del 8 de març: Dia Internacional de la dona treballadora.
Perquè juntes som més fortes!

Jessica Albiach

Per què faré vaga el 8 de març?

Perquè la qüestió feminista és la major escletxa que presenta el capitalisme. Si el feminisme té sentit per si mateix, contempla el valor afegit de ser la lluita anticapitalista més efectiva que tenim entre mans,

perquè aquesta vaga és de totes i d’arreu, perquè només des de la consciència de col·lectiu guanyarem. La voluntat incansable de tantes companyes que ens precedeixen ha permès que, avui, la lluita feminista sigui concebuda com l’eina més aglutinadora dels espais polítics de transformació.

Perquè ja han passat els temps en què la bandera feminista donava color a les lluites pels drets socials, laborals o civils però no els abanderava. És el nostre moment i no acceptarem mai més passar a un segon pla.

Perquè sense el feminisme i sense nosaltres no hi ha democràcia real, perquè les dones han treballat i treballen perquè el món no s’aturi i segueixi havent vida, no només pel fet de parir, sinó perquè la major emancipació passa per posar la vida al centre.

Per les que van ser, són i seran, per les germanes assassinades, per les refugiades, per les que es veuen enmig de guerres econòmiques, que a més de viure l’horror del conflicte bèl·lic, pateixen la violència sexual, masclista i terrorista, perquè cada 8 hores, una de nosaltres és violada, per totes les víctimes que són qüestionades, per les que cobren menys per la mateixa feina, per les que han d’escollir entre ser mares o la seva carrera professional, per les que sofreixen lgtbifòbia… Perquè no acabaria mai d’escriure les injustícies que vivim, el 8M jo m’aturo.

Jessica Albiach,  diputada per Podem al Parlament de Catalunya.

 

Assun Franquesa

El 8 de març faré vaga perquè vull viure i gaudir d’una societat més igualitària, més justa i equitativa de manera real i no simbòlica entre totes les dones i tots els homes; en la que pugui vestir com ens vingui de gust, passejar tranquil·la pels carrers, a qualsevol hora del dia i/o de la nit i tenir relacions de tots tipus quan vulgui i amb qui vulgui.

Per això les dones diem PROU a: salaris de misèria, a la bretxa salarial existent entre dones i homes; a assumir majoritàriament la tasca de cures, a la violència sexual, a l’assetjament laboral.

Us animo el 8M a fer vaga laboral, de cures, de consum i d’estudiants.

JUNTES SOM MÉS FORTES I HO ACONSEGUIREM!!!

Assun Franquesa, activista feminista, treballadora social, sindicalista de CCOO.

 

Nina Salinas

Voy a hablarles, desde mi trinchera, el de mujer inmigrante, porque veo a mis hermanas invisibles esas que no podéis ver por qué vais cabizbajos, entre quehaceres y rutina, niños y trabajo, ese que no tenemos estable, ni digno ni bien pagado, como el de vosotros, con horarios interminables, mientras hacéis vuestro trabajo, nosotras limpiamos vuestra casa, cuidamos a vuestros abuelos, a vuestros niños, hacemos los trabajos, más poco deseados. Al caer la tarde toca hacer comida en nuestras casas, la compra o ir a la fila de la iglesia para que caritas nos de un poco de esto y de aquello…si nos enfermamos y tenemos tarjeta de salud nos verán en el centro de salud, y si no la tenemos vamos de paracetamol o tisanas aunque tengamos un cáncer.

Somos las mujeres llenas de deberes, y pocos derechos, juntamos un poco de dinero para mandar a los que quedaron allí en nuestros países, cargamos con un pasado generalmente tormentoso, lleno de violencia y partos, hijos no deseados y escolaridad escasa, pero las estadísticas dicen que tenemos en promedio educación técnica y universitaria y no se equivocan, ¿pero que tenemos a cambio? leyes de inmigración xenófobas y racistas, solo la solidaridad de mujeres y hombres autóctonos nos han sacado adelante, y un tremendo esfuerzo, por nuestra parte, pero las miserias son incontables y con bajos salarios, por horas porque entre eso y nada, vamos por el algo…

Exijo que la huelga no sólo sea de brazos, sino de manos y ojos, de zapatos, de tiempo y de arroz, huelga de vaginas, de madre, de tía, de abuela, de enfermera, de cocinera, de cuidadora, de maestras, de pintora, de artista, de actriz, de canto, que sólo canten los pájaros, que quitemos el maquillaje a los ojos y a las leyes, que no sea un día,  sino todo un año.

Nina Salinas, mujer, madre, comunista, poeta, gerocultora, sobreviviente del cáncer y de la dictadura de Pinochet.

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí