maig 7, 2018
admin

Sense treball no hi ha futur

Publiquem aquest article de Nuria Lozano, sindicalista de CCOO, sobre els reptes actuals del món del treball.

Les companyes de la Fundació l’Alternativa em van demanar fa uns dies un article sobre el futur del treball, però no és possible referir-s’hi sense parlar alhora del futur de la nostra societat.

El món del treball als nostres temps és un món definit per una precarietat vital total i absoluta: jornades parcials no volgudes; salaris de misèria; eventualitat extrema amb un 21,57% de contractes temporals (24,57% en el cas de les dones i 25,4% del jovent); falta de capacitat negocial col·lectiva, amb grans col·lectius de treballadores sense representació unitària, i prop de 400.000 treballadores afectades per la pobresa salarial. En resum, es caracteritza per l’abaratiment dels costos laborals, la pèrdua de drets i l’increment dels guanys empresarials.

I, malgrat tot, no hi ha motius objectius per a pensar que aquesta sigui una situació no reversible, perquè el problema real es basa en la desigual distribució dels excedents econòmics d’un sistema basat en l’explotació: l’1% de la població s’apropia de la riquesa generada amb el seu esforç pel 99%, per la majoria de la població, que ha augmentat la seva productivitat en un 83% els últims 30 anys i en canvi ha vist com el pes dels salaris sobre el PIB ha caigut prop de 14 punts. Aquest fet ve acompanyat per un decreixement del 19,65% del nombre d’assalariats sobre el total de la població, i això permet assegurar que les rendes del treball estan finançant la “sortida” de la crisi.

El repartiment dels guanys generats per aquest augment de productivitat, vinculat al progrés tecnològic, és el que veritablement està en joc. Podem continuar acumulant riquesa fruit d’un creixement il·limitat, o podem optar per un desenvolupament sostenible que contribueixi al benestar social i econòmic del conjunt de la població.

Dit d’una altra forma, el progrés tecnològic pot ser utilitzat en contra de la majoria de la població i en detriment de les seves necessitats, també des d’una perspectiva laboral o, pel contrari, pot ser posat al servei del progrés social i econòmic de la societat en el seu conjunt.

Des d’una perspectiva emancipatòria, no existeix cap disjuntiva real, ja que només una resposta és possible. El progrés tecnològic permetria, ja a data d’avui: reduir la jornada amb manteniment de salaris i, per tant, avançar l’edat de jubilació, repartir la riquesa, fer una societat més equitativa i millorar la qualitat de vida de la població, treballant menys per treballar tothom i viure així una vida més plena, conciliant vida laboral i familiar i garantint les tasques reproductives inherents a qualsevol societat.

No obstant, per fer-ho possible caldria un esforç inversor, també per part de les Administracions Públiques, per tal de superar el paper assignat a Catalunya i a l’Estat espanyol en la divisió internacional del Treball.

Més enllà d’una especialització en serveis turístics i hostalers -que sembla dur associada no ja precarietat, sinó misèria laboral que se’ns planteja com una fatalitat irremeiable-, existeix una possibilitat real d’explotar jaciments d’ocupació com els associats amb una economia del coneixement que no es pot dissociar d’un teixit productiu local que implementi els projectes en el terreny d’allò real. Els drets de ciutadania i els serveis d’atenció a les persones que constitueixen el salari indirecte, evitant així l’expulsió de les dones del mercat de treball per a suplir l’estat en la seva reduïda dimensió social; o les energies renovables i la rehabilitació energètica del parc d’edificis existent actualment, una actuació primordial a casa nostra, amb un 10% de pobresa energètica.

Sectors, particularment els dos últims, intensius en mà d’obra i que permetrien per tant la creació d’ocupació per donar sortida al 23,6% de la població catalana en risc d’exclusió social, un objectiu primordial si volem sortir de la crisi amb més justícia social, alhora que augmentarien la capacitat econòmica de la majoria de la població i permetrien incrementar la demanda interna, afavorint la recuperació econòmica.

En termes estrictament laborals, això implicaria una ocupació estable, saludable i amb drets, salaris dignes i democratització de les relacions laborals, amb un major reconeixement de la capacitat de negociació, interlocució i codecisió de la representació social, particularment en matèria d’organització del treball, posant fi a l’ample ventall en l’arbitrarietat de les decisions empresarials permès per les reformes laborals de PP i PSOE.

Però per a fer-ho possible és imprescindible trencar amb una precarietat que té la seva màxima expressió en la por i la submissió que pateixen milions de persones a casa nostra i que, davant de la despolitització i desideologització d’amples capes de la societat, no es veuen amb cor d’acarar la situació de desocupació, marginació i pèrdua de drets i llibertats.

I només podrem superar-la amb més organització social i obrera. O t’organitzes o t’organitzen, i quan ho fan els altres sempre ho fan en defensa dels seus propis interessos, que no responen pas a les necessitats dels treballadors i treballadores.

Cal una ampla aliança entre les forces de l’esquerra política, sindical i social que posi al centre de la seva acció, front a la cultura del “pelotazo” i l’especulació, els valors de la cultura de l’esforç i el treball, com a factors de cohesió social i creació de riquesa. Només des de la unitat d’objectius en l’acció, en una mobilització que permeti canviar la correlació de forces, podrem fer possible aquesta aliança entre progrés tecnològic i progrés social que garanteixi el futur d’un treball que és la principal força creadora i impulsora de la societat. Perquè sense treball no pot haver ni futur ni avenç social.

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí