nov. 27, 2017
admin

Reflexions entorn a un novembre feminista

Tres companyes de la Fundació us compartim les nostres reflexions sobre la violència de gènere i sobretot sobre iniciatives que hem conegut per combatre-la. perquè juntes som més fortes.

Comencem amb la reflexió de la Yasmina, politologa que viu a Cornellà:

A les xarxes, als cartells al carrer, a les campanyes publicitàries, a tot arreu es parla cada cop més de la violència de gènere, de les violències sexuals, de la violència quotidiana que pateix el col·lectiu de dones a la nostra societat i arreu del món.

Tothom està d’acord, com a mínim en la teoria, que aquesta situació és inacceptable i que no hauria d’existir. Però, en la pràctica no sembla que el canvi de paradigma sigui tan fàcil, imminent i evident.

Ens han educat i hem viscut, tant homes com dones, en una societat marcada per un rerefons cultural patriarcal que, vulguem o no, ens ha condicionat a entendre el món i veure les coses amb unes “ulleres” determinades que fan que la injustícia i la violència tinguin una justificació lògica i inevitable que ens fa acceptar-les. Aquesta situació de miopia col·lectiva creada per les ulleres socials, que no som conscients de portar, fan que, malgrat que totes i tots estem d’acord en el fet que la violència que patim les dones no és acceptable, s’accepta i es fomenta, de vegades sense adonar-se, amb petits gestos, amb petites complicitats, amb humor o amb silenci.

El sistema econòmic, invisibilitzant el treball de cures, creant condicions laborals insostenibles, precaritzant el treball, fent com si darrere de cada treballador no hi hagués una persona amb necessitats, fomenta la nostra miopia i no deixa espai a la reflexió col·lectiva per l’esgotament de la societat, sempre en competència per fer més, tenir més i a qualsevol preu.

Per tot això, una condemna pública de la situació no és suficient, sinó que ens hem de formar, o millor dir, reformar, canviar de paradigma, d’ulleres, de mentalitat, descolonitzar les nostres ments, com va dir Daniela González el passat 20 de novembre a la xerrada sobre feminicidis, i tot això de manera radical. Hem d’anar a l’arrel de tot i qüestionar-ho de nou.

És important saber, que res és inamovible i que nosaltres, la gent que vivim en aquest carrer, en aquesta ciutat, en aquest país, en aquest continent i en aquest món tenim el dret, o millor dit la responsabilitat, de decidir el que volem i el que fem i per quin motiu. Viure en una societat més igualitària i justa és un benefici per tothom. No és necessari que unes pateixin perquè la resta ho tingui tot, aquesta idea ens ve donada per les ulleres del sistema econòmic i social. Però, no ho heu pensat mai? Potser la nostra miopia ve de les ulleres i no pas de nosaltres, llevem-nos-les!

La de l’Anna, historiadora que viu a Mollet:

Els dies en torn del 25 de novembre solen ser durs. Toca reflexionar, veure en quin punt estem, ens arriben constantment les dades de dones assassinades  per les seves parelles o exparelles (ja en són 45!), veure quantes dones hem patit agressions en algun moment. I costa, i fa mal. Anem a actes on parlem de tot això i veiem que s’està fent feina, però que falta molt. Actes (amb molt pocs homes, que acaparen l’atenció i desvien el contingut de l’acte cap a les seves zones de confort “la culpa és del capitalisme…”, “no vam trencar el règim del 78…”, “hem d’educar als nens…”, “la culpa és del reggaeton!!”) on ens repetim que no són problemes personals, que  personal i polític moltes vegades és el mateix.

També ens repetim que juntes som més fortes, encara que a vegades costi de creure. I ho som, en torn d’aquesta data també veiem iniciatives que ens ho demostren, com que TAMAIA fa 25 anys que ajuda a dones que han sortit de la violència de gènere, amb les campanyes de l’ajuntament de Barcelona i amb moviments com el #metoo on ens hem adonat que no estem soles.

Després arriba la manifestació i cridem i cantem, per unes hores fins i tot ens sentim fortes. I sabem que l’any que ve no haurà canviat gran cosa, que tornarem a tenir uns dies durs amb noves xifres d’assassinades i de reflexions que no ens agradaran. Però que juntes anem avançant i que algun dia no ens farà falta ser valentes per tornar a casa de nit, que algun dia no haurem de cridar que ens volem vives.

 

Per acabar, la reflexió de la Vera, antropologa, viu a Barcelona:

El proper 25N és el dia contra les violències masclistes. Al voltant d’aquest dia, s’organitzen diferents activitats. Xerrades, concentracions, tallers, debats… El novembre sembla un mes on les associacions i entitats feministes tenen més visibilitat. Però l’activisme feminista està actiu durant tot l’any.

Un exemple, entre moltes entitats que treballen durant tot l’any, és la Plataforma Contra les Violències de Gènere, que organitza el seu Fòrum cada any per aquestes dates, realitza un treball de fons durant tot el curs per poder executar aquesta trobada de professionals, estudiants i interessades en el tema. La seva activitat mai s’atura i, mes a mes, organitza una trobada amb totes les entitats interessades en participar en el Fòrum, tot creant un grup de treball que s’encarrega de pensar i donar-li forma. Aquesta és només una de les tasques que realitza dins de les seves diferents àrees d’actuació.

I per què poso aquest exemple? Doncs perquè sempre que s’apropa novembre omplim les nostres agendes de tants actes feministes que sembla que no donem l’abast per ser-hi a tot. La lluita feminista és en el dia a dia també i durant tot l’any. I ho escric amb aquestes paraules, perquè tan de bo arribés un dia en que no haguéssim de dir “Novembre feminista” o “Novembre violeta”, perquè ser feminista fos una forma de fer habitual en totes nosaltres. I que quedi clar, que això no vol dir que haguem de deixar de reivindicar que no morim, que ens maten; i tampoc abandonar la lluita contra les violències masclistes.

Reflexionar sobre aquests temes, a vegades, pot portar a la frustració i la indignació. I encara més quan la visibilització mediàtica sobre les violències masclistes és castigar a la víctima de l’agressió sexual. Sense anar més lluny, el cas de “La Manada”, on la noia que va patir agressions sexuals, per un grup de nois al San Fermín (festa major anual de Pamplona) de l’any 2016, és castigada com a víctima i menyspreada la seva versió. Ja que segons els acusats, una relació sexual es pot consentir d’altres maneres no verbals. El silenci, no vol dir sí. El consentiment només pot ser verbal. No és no!

La campanya de resposta davant la judicalització de la noia agredida sexualment pel moviment feminista, sota el lema “#YoSiTeCreo” i “La manada somos nosotras”, fa pensar que la sororitat és la millor eina de canvi. Sentir com s’omple el carrer per cridar i reivindicar que en els últims 14 anys han mort més de 1000 dones per violència masclista, fa pensar que anem per bon camí. I a més, que no estem soles.

 

 

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí