maig 19, 2017
admin

Reflexions lligades a les Jornades d’economia feminista, el treball de cures

Anna Usart, Graduada en Història, militant de la Joventut Comunista de Catalunya i tècnica de projectes de la Fundació escriu l’article següent analitzant la ponència presentada per Sandra Ezquerra, activista social i professora de Sociologia a la Universitat de Vic, amb la participació de Laura Pérez, Regidora de feminismes i LGTBI de l’ajuntament de Barcelona, Javier Barberà, Regidor de salut de l’Ajuntament de Madrid, Norma Falconi, de sindihogar/sindillar i Ana Carolina Elias Espinoza, de SEDOAL, a les Jornades d’economia feminista, organitzades per l’Ajuntament de Barcelona, que es van celebrar el passat mes d’abril.

En aquest sentit recomanem també la lectura de l’article “Els treballs de cura” publicat per la Rosa Bofill a Realitat el passat 15 de Maig. Rosa Bofill, mestra, va ser responsable de la Secretaria de la Dona a la Federació d’Educació i també de la CONC.

Jornades d’economia feminista, el treball de cures per Anna Usart

Economia feminista

El passat 6 d’abril l’Ajuntament de Barcelona va celebrar una jornada d’economia feminista on pretén abordar els reptes actuals dels governs locals en la lluita contra les desigualtats de gènere, promovent la reflexió i les polítiques econòmiques amb perspectiva de gènere.

En el vídeo que enllaço es veu  la taula rodona que s’hi va celebrar sobre economia de les cures on sentim la veu dels representants institucionals i de les associacions de treballadores de la llar. Aquest aspecte, plenament relacionat amb el treball reproductiu i reformulat per posar l’accent en la importància i amplitud d’aquestes tasques, té una gran rellevància en el debat feminista actual i convé donar-li la importància que es mereix.

Presenta la taula Sandra Ezquerra, reclamant posar al centre l’economia de les cures i la seva relació dialèctica amb l’esfera productiva. Per aquesta relació defensa la importància d’abordar-les conjuntament des de l’economia feminista. Però no s’han de tractar només des de la perspectiva econòmica, sinó també de la social i la política tot responsabilitzant al conjunt de la societat.

De l’àmbit institucional participen Laura Pérez (regidora de feminismes i LGTBI de l’ajuntament de Barcelona) i Javier Barberà (regidor de salut de l’ajuntament de Madrid).  Expliquen com, des dels seus respectius àmbits, treballen perquè les cures siguin un eix central de les polítiques municipals.

Participen també Norma Falconi Fabra, de sindihogar/sindillar i Ana Carolina Elias Espinoza, de SEDOAL. Plantegen les discriminacions legals que pateixen  les treballadores de la llar i ambdues coincideixen en la intersecció de raça, classe i gènere que pareixen la gran majoria de treballadores de la llar. Denuncien falta de recolzament i finançament des de les institucions i fan peticions concretes als ajuntaments presents a l’acte. Falconi explica, també, com des del sindicat han expressat aquestes problemàtiques des de l’art. En el vídeo es veu clarament la importància d’aquests espais d’organitzador de treballadores de la llar, que denuncien la poca cobertura que els ofereixen els sindicats tradicionals. Les organitzacions que estan construint, a més, tenen un paper empoderador molt important que les ajuda a poder reclamar els seus drets.

Economia feminista 2

En aquesta jornada es van plantejar els grans reptes que té la institució de cara  a les cures, per una banda per assegurar que ningú en queda fora i per l’altre pels drets laborals de les treballadores del sector. No podem oblidar que aquestes tasques de cures estan invisibilitzades i recauen sobre les dones, que les assumeixen com a segona jornada laboral o a costa de perdre la seva feina fora de la llar o portades per treballadores (gairebé sempre dones migrades, com diuen les representants dels sindicats a la taula) que pateixen unes condicions de treball duríssimes, amb una legislació que, en els casos en els que es compleix, permet unes condicions impensables per qualsevol altre sector. Canviar aquesta legislació i  obligar al seu compliment (perseguir activament el seu incompliment amb inspeccions laborals, per exemple)  és una de les prioritats que marquen les treballadores a l’administració. En l’altre sentit, les administracions han de tenir molt en compte qui pot accedir a aquestes treballadores (no oblidem que la no aplicació de la llei de dependència i la seva manca de pressupost condemna a un gran nombre de dones a cuidar a persones dependents sense cap compensació ni reconeixement) i han de fer una clara aposta pels serveis públics de cures, des de tots els àmbits que hi puguin incidir.

Les feministes tenim un gran repte en aquest àmbit que passa per la posada en valor de tots aquests treballs tant invisibilitzats, donar importància al seu repartiment i valorar la tasca de qui s’hi dedica.

Per veure la taula IV sobre economía de les cures i la Cloenda de la Jornada d’economia feminista: Aquí

Els treballs de cura per Rosa Bofill

Cura és l’atenció per vetllat pel bé o pel bon estat d’algú o d’alguna cosa i la cura és treball, ja que representa un esforç sostingut, una activitat conscient (…) orientada a obtenir béns o mitjans per a satisfer les necessitats, … (IEC). En el cas dels treballs de cura, que en podem dir també treball reproductiu, l’esforç continuat i l’atenció s’aboquen a satisfer les necessitats alienes; de pares i mares, sogres, filles i fills, marits, …
Cures Rosa

Aquest treball, sense reconeixement social ni econòmic, és un element indispensable per a la reproducció i el sosteniment de la vida i per tant imprescindible per al funcionament de l’economia productiva. Sense mà d’obra criada, educada, alimentada, vestida, sana, … no hi ha mà d’obra de qui treure la plusvàlua.

Com diu Mª Ángeles Durán, segons estudis que s’han portat a terme els darrers anys, del total d’hores de treball realitzades per la població adulta al llarg de l’any, dos terços corresponen a treball no remunerat i només un terç a treball remunerat. És a dir, l’economia espanyola és com un iceberg, perquè flota gràcies a aquests dos terços de l’esforç social que romanen invisibles.

Per una mena de pacte social no escrit, aquests treballs s’han deixat sota la responsabilitat de l’àmbit domèstic com a treball no remunerat en mans de les dones, i quan es fan com a treballs remunerats representen un sector altament feminitzat, precaritzat i poc valorat.

Quan parlem de cura no fem referència únicament a l’atenció a persones que necessiten una consideració específica com gent gran o persones amb diversitat funcional. Som éssers socials i la dependència forma part de la mateixa condició humana. Totes les persones necessitem cura i atenció en alguns moments de les nostres vides, cures de diferents tipus i intensitat, en funció del moment del cicle vital i de necessitats de tipus biològic, econòmic, emocional, … Som interdependents.

La cura no pot ser una cadena perpètua per a les dones ni es pot mercantilitzar a costa del treball estigmatitzat, invisibilitzat d’altres dones. Ha de ser un element central de les polítiques públiques. Els serveis d’atenció a les persones han de ser vistos com a drets de ciutadania, com a drets que les persones tenen pel fet de ser ciutadanes i per tant han de ser per a tothom qui hagi o vulgui fer-ne ús.

Un nadó té el dret de tenir, durant les primeres setmanes de vida, una mare i un pare al seu costat; un infant té dret a tenir una plaça en una escola, té dret a ser acompanyat a la visita mèdica, en cas de malaltia….; una persona jove té dret a estudiar, i a l’autonomia que proporciona el treball, a l’habitatge; una persona depenent té dret a tot l’ajut social que minimitzi la seva discapacitat, sigui temporal o permanent; una persona gran té dret a l’atenció adequada que li permeti mantenir un bon nivell de qualitat de vida… Aquests, i d’altres, són drets de les persones i no se’ls ha de donar caire assistencial, ni han de ser en funció de la renda.

Tot i que les lluites feministes han aconseguit col·locar a l’agenda política temes com els treballs de cura, estem lluny, encara, que es vegi com un element fonamental per a una societat democràtica i el seu manteniment i que la responsabilitat s’assumeixi de manera col·lectiva i que sigui un punt central en l’acció política i el debat social.

Trencar aquest cercle que porta les dones a les dobles, o triples, jornades és una tasca no gens fàcil. El sistema se’n beneficia, però també situa els homes en una posició de privilegi, ja que els soluciona les tasques de la vida quotidiana sense que hagin d’ocupar-se’n.

L’agudització de les contradiccions ha de portar a trencar aquest model. La família ja no és un model únic, ja no serveix la idea que la família té un home encarregat de portar el sou i, complementàriament, una dona que vetlla pel manteniment de la vida. Una convivència de cura mútua, amb reciprocitat en la cura, ens portarà a una societat més solidària i més igualitària.

O sigui, hem d’anar cap a un nou pacte social en què homes i dones compartim tots els treballs.

Llegir l’article a Realitat: Aquí

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí