maig 12, 2017
admin

Quan els cantants catalans triomfaven a Madrid

Als anys 70 els protagonistes de la nova cançó tenien un gran èxit a Madrid. En aquest article Gabriel Jaraba, professor de la Càtedra Internacional UNESCO i membre del Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, parla del context d’aquest èxit. Ho aprofita per relacionar-los amb els moviments antifranquistes, primer amb el PCE i més endavant del PSOE a la Platajunta.

També es pregunta perquè en un moment donat es va donar l’esquena a aquests cantants tot lamentant aquest fet i reivindicant el potencial del treball en xarxa per a la difusió cultural.

6 ppr si acaso

Molts joves es sorprendrien si els digués que als anys 70, amb el franquisme pletòric de salut i amb Luis Carrero Blanco amb els peus ben asentats a terra, els cantants catalans actuaven regularment a Madrid, on eren seguits per un públic entusiasta i nombrós i obtenien èxits considerables. Hi havia un públic a la capital d’Espanya que mirava cap a Barcelona tot cercant aires d’innovació, i també persones que entenien que acceptar la plurinacionalitat del país implicava acollir i promoure les cultures corresponents a les nacions.  D’altres, de manera intuitiva o reflexionada veien que donar suport a les expressions del catalanisme ajudava a accentuar les contradiccions del règim i a fer-lo més feble. I tots plegats disfrutaven de les actuacions dels cantants de la nova cançó que força sovint presentaven els seus discs i concerts a la capital de les Espanyes.

El concert de Raimon a la Universidad Complutense de Madrid el 18 de maig de 1968 va ser un esdeveniment incomparable, i ho és encara. “El que ha fet la Complutense per mi no ho ha fet ningú”, va dir l’artista. Va ser el tret de sortida d’un degoteig d’actuacions molt diverses, que van anar des de la presentació de l’elapé de Lluís Llach al teatre Español a les actuacions de petit format al Bourbon Street Jazz Club d’Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet i Pi de la Serra. Val a dir que sovint aquestes intervencions anaven acompanyades de la repressió corresponent, com la prohibició policial dels concerts successius de Llach a l’esmentat teatre o les circumstàncies que en Quico explica a la cançó  ”Un dia gris a Madris”.  Els repressors eren coherents i conscients de la realitat: operacions promocionals a part, moltes de les actuacions dels cantants catalans a Madrid eren fruit del treball del Comité de Arte y Cultura del Partido Comunista de España a la ciutat. El treball per presentar mostres de cultura catalana al públic madrileny  formava part de la política d’obrir “illes de llibertat” a la societat que amb tot encert duia a terme el partit comunista amb èxit (i sense tenir en compte aquesta política és impossible entendre molts matisos de la transició que avui dia s’ometen) i era coherent amb la tradició internacionalista. Però l’adhesió de moltíssims ciutadans madrilenys i d’arreu d’Espanya a la cançó catalana va ser sincera i espontània: no només Joan Manuel Serrat sinó el mateix Lluís Llach van ser líders en vendes de discs a la llista d’èxits d’El Corte Inglés. Raimon era bandera de la pràctica totalitat de persones “conscienciades” d’arreu d’Espanya, en un moment en el qual, per cert, Paco Ibáñez encara no era tan popular com alguns anys després (recordem que el primer cantant esquerranós en castellà que hi va haver, molt abans que Ibáñez, Víctor Manuel o d’altres, va ser Leny Escudero, fill d’exiliats espanyols resident a París, que venia força discos quan Paco Ibáñez encara estava fent de guitarrista d’acompanyament i de sessió d’enregistrament).

El cercle es va tancar amb una altra memorable actuació de Raimon: el recital que va donar al pavelló esportiu del Real Madrid al 1976, tot just mort Franco, amb una fila zero en la qual estava present la Platajunta (organismo coordinador de les forces democràtiques, fusió de la Junta Democrática i la Plataforma Democrática) gairebé al complet, amb Felipe González i Enrique Tierno Galván al capdavant. Sense prohibicions ni incidents sota la mirada d’un servei d’ordre organitzat pel PCE, Raimon va fer una demostració de que tot estava per fer i tot era possible: va ser la cançó catalana la que va fer realitat, si més no en part, l’expressió i acceptació de la pluriculturalitat de la plurinacionalitat peninsular. Si en algún moment van haver alguns –pocs i tímids—diàlegs entre intel.lectuals catalans i castellans (Aranguren, Ridruejo, Serrahima, Laín Entralgo, Badia i Margarit…) va ser la nova cançó la que va dur al carrer i al poble l’evidència de la cultura catalana en la seva plenitud. Es va practicar als escenaris allò que altres instàncies eren tímides o reticents a fer, i des d’aleshores això no ha tornat a succeïr.

En aquest moment, tan complex i envitricollat a Catalunya, no  m’atreveixo a reflexionar per escrit sobre el camí que s’ha fet des que tot el que he explicat s’esdevenia i el que ara mateix tenim. Per aquest camí hem perdut un bé molt preuat i la responsabilitat no és només a una banda. Hi ha hagut quelcom més que un replegament en els dos àmbits culturals implicats, com ara un canvi en el paper de la cançó, les formes de la seva recepció i l’evolució d’aquesta industria cultural. Hi ha hagut també pel mig un profund canvi de gustos populars i unes transformacions en la producció i consum de música que massa sovint els nostres artistes no han estat conscients a l’hora de percebre’n la complexitat. Els cantants no han estat assistits d’experts que els ajudéssin a reflexionar sobre la qüestió i aprendre les implicacions dels canvis, perquè ells no ho han buscat ni tampoc ningú no els ho ha ofert. Hi ha, en aquest sentit, una absència sanglant que no és la que els cantants pensaven que era quan, en els inicis del pujolisme al poder, retreien a la Generalitat i a la televisió pública que no els oferissin l’espai que creien que els corresponia, i que és que la intel.lectualitat catalana, la universitat, el món de la cultura en general va girar l’esquena en bloc als nostres cantants… molt abans que els públics de parla castellana ho féssin. Mentre tothom reflexionava amb més o menys intensitat sobre els canvis culturals i comunicacionals del canvi d’era en l’accés al segle XXI, en el camp que ens ocupa era difícil percebre una rumiació semblant. Ens queda el dubte de si el reflux mutu entre públic castellà i cantants catalans ha estat conseqüència d’una girada d’esquena de tots dos agents alhora o d’una incomprensió profunda de com produïr i difondre la cançó popular a l’era de la globalització comunicacional.

La ignorància mutua actual entre cantants catalans i públic castellanoparlant a Espanya no és fruit únicament d’uns determinats tancaments, un desacomplexament dels espanyols en general respecte a la consideració de la seva nacionalitat i llengua o una pèrdua de pes de la cultura de la resistència.  Que sí, però no només. Les formes que ha adoptat la cultura popular de consum, els seus vehicles de difusió i les formes superficials que expressen continguts més profunds han passat per vies amb les quals la cançó catalana no havia comptat ni previst. Fa uns pocs anys em van convidar a participar a unes jornades de cançó a Saragossa, amb cantants castellans i algun de català, en les quals vaig presentar una ponencia sobre com la xarxa podía ser un poderós aliat per a la creació i difusió musical en el temps actual, amb tot un seguit d’exemples i accions practiques possibles, i la resposta per part dels professionals va ser el silenci i fer com si s’haguéssin quedat sords de sobte. La mateixa per cert que quan uns quants anys abans els vaig proposar organitzar una agrupació de cantants del PSUC, amb excepció d’Ovidi Montllor i Pi de la Serra.  Hi ha hagut episodis històrics de forta repercussió política, sociológica i lingüística, però també hi ha hagut canvis molt profunds en termes sociocomunicatius, i només hem fet atenció als primers.

Però va haver un temps no tan llunyà en el qual el madrileny del carrer podía entrar a un club de jazz a última hora de la tarda i escoltar Maria del Mar Bonet amb tota normalitat. I ara quan internet permet accedir a tota la cultura arreu, això seria considerat una raresa. S’ha perdut un públic, però s’ha perdut alhora una forma de comunicació que difícilment recuperarem i que ara mateix potser podría ser útil.

GABRIEL JARABA

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí