febr. 12, 2018
admin

Novembre 1917 – La democràcia en el socialisme

Miquel Salas, sindicalista i membre del Consell Editorial de Sin Permiso va publicar el passat 3 de desembre l’article següent. Aquest fa reflexió sobre els progressos tot just després de la revolució russa i les contradiccions entre bolxevics i les altres forces polítiques i com els moviments contrarevolucionaris van portar a la guerra civil.

Recordeu que d’aquí en endavant,

Sou vosaltres mateixos qui administreu l’Estat.

Ningú us ajudarà si no us uniu per impuls propi

I si no agafeu en les vostres mans tots els assumptes de l’Estat

(Lenin)

La presa del poder per una nova classe social és el moment culminant de tot procés revolucionari i, al mateix temps, només és l’inici de la titànica tasca de crear una nova societat. Quan la burgesia es va apropiar del poder, amb la revolució francesa o americana, prèviament havia conquistat bona part de la base econòmica de la societat. El nou govern representatiu dels soviets va tenir des del primer dia una tasca immensa. La situació no deixava de ser desesperada. La burgesia i els terratinents no es podien creure el que estava passant i confiaven que els bolxevics no es podrien mantenir al poder. Kerensky, que havia aconseguit fugir, va contactar amb generals colpistes per atacar Petrograd, els oficials reaccionaris van intentar organitzar-se i contaven, lamentablement, amb el suport dels menxevics i social-revolucionaris. Al dia següent de la insurrecció, el 26 d’octubre, van formar un Comitè de Salvació de la Pàtria i la Revolució, un altre intent més de conservar l’aliança amb la burgesia en contra de la revolució, no per fer declaracions formals ni per exercir el paper d’oposició sinó per cridar “a tots els ciutadans a negar obediència als bolxevics, a resistir de manera activa a la sublevació, a emprar el sabotatge i la desorganització de l’avituallament. La seva consigna era: Tots els mitjans són vàlids contra els bolxevics”. (Publicat al diari Novaia Zhizn el dia 28 d’octubre de 1917). El fracàs militar dels primers intents contrarevolucionaris va permetre un petit respir. El 2 de novembre la insurrecció obrera va triomfar a Moscou, mentre que per tota l’extensa Rússia s’anava encenent la flama de la revolució. La contrarevolució va ser sufocada perquè no tenia el recolzament necessari entre la població. La guerra civil, que duraria fins l’any 1920 i causaria milions de morts i la devastació de tot el país, només es podia sostenir amb l’ajuda i intervenció d’exèrcits estrangers. Exèrcits de deu països van intervenir directament i foren els governs imperialistes el qui sostingueren i pagaren aquesta guerra contra els soviets. Sense aquesta intervenció la guerra civil probablement hauria durat poc.

Per guanyar la guerra de classes, el més decisiu eren les mesures polítiques que el govern anava desenvolupant. En l’entrega del més d’octubre (http://www.fundacioalternativa.cat/octubre-1917-els-dies-que-trasbalsaren-el-mon/) expliquem que les primeres decisions foren la crida a una pau immediata i sense annexions i l’entrega de la terra als camperols. Els Comissaris del Poble (els ministres en els governs burgesos) rebrien un sou igual al salari mitjà d’un obrer qualificat, a més d’un suplement de cent rubles mensuals per cada membre de la família que no tingues edat per treballar. El 2 de novembre es promulgava “la declaració dels drets dels pobles de Rússia” que posava en pràctica la igualtat i sobirania dels pobles; el dret dels pobles a disposar del seu propi destí, incloent la separació; l’abolició de tots els privilegis nacionals i religiosos i el lliure desenvolupament de totes les minories nacionals. Aquesta declaració es va completar el 22 de novembre amb una crida als obrers musulmans de Rússia i d’Orient en el mateix sentit. El 5 de novembre es va firmar una crida a la població per combatre el sabotatge: “Poseu mans a l’obra –deia- des de sota, sense esperar que se us doni senyal alguna. Instaureu l’ordre revolucionari més sever”. El 10, s’emet un decret abolint la diferència de castes, el mateix dia es deixa a les municipalitats la tasca de proveir l’avituallament local i de resoldre la crisi d’allotjament per les mesures al seu abast. El 14 de novembre, mitjançant un decret, es convida als obrers a que controlin, mitjançant els seus respectius comitès, la producció, els negocis i la situació financera de les empreses. L’1 de desembre es crea el Consell Superior d’Economia; el 2 es firma un armistici amb Alemanya; el 4 s’estableix el dret de revocació de càrrecs electes pels seus electors, sense la necessitat d’esperar a noves eleccions; el 7 es decideix formar una Comissió extraordinària per lluitar contra el sabotatge i la contrarevolució; el 9 s’inicien les converses de pau a la ciutat de Brest-Litovsk (que no finalitzarien fins març de 1918). L’11 de desembre es decreta la jornada de 8 hores de treball de la xarxa ferroviària (a la majoria d’empreses ja s’havia conquerit abans d’octubre) i es decideix la creació d’una Comissaria de la Instrucció Pública per a l’educació general, laica i gratuïta (fins llavors bona part de l’educació estava en mans de l’església). El 14 es presentava davant el Consell Superior d’Economia el decret sobre la nacionalització dels bancs; el 16 s’estableix l’elegibilitat dels graus de l’exèrcit i es decreta la confiscació dels bens de la Societat Metal·lúrgica russo-belga; el 17 es fa el mateix amb la Societat d’Electricitat 1886, es va legalitzar el matrimoni civil i el 19 el dret al divorci; el 24 es va acordar confiscar les industries Putilov; el 29 es va resoldre deixar de pagar el pagament de cupons de rendes i dividends; el 31 es va crear un col·legi de protecció de la maternitat i la infància. El 3 de gener es va proclamar la República Federativa dels Soviets de Rússia. Una immensa tasca legislativa per començar a construir el socialisme.

Crisi de govern

No hi havia cap manual amb els passos a seguir després de la victòria de la revolució. De fet, molts la veien com una anomalia històrica que hauria sigut millor evitar. Els revolucionaris russos només comptaven amb el coneixement de la revolució francesa i amb les experiències de la Comuna de París de 1871 i la revolució russa de 1905, però es van atrevir i van haver de decidir, improvisar i posar en pràctica el que ningú havia fet en la història.

Es pretén explicar algunes de les causes de la posterior degeneració stalinista en un primigeni pecat original sobre el suposat caràcter dictatorial del bolxevisme i el seu rebuig cap a les altres tendències socialistes, els menxevics i els social-revolucionaris. Posem les coses al seu lloc. Lenin defensava que, donada la força dels soviets que agrupaven a la majoria de la classe treballadora i dels camperols, era possible un trànsit pacífic si els partits majoritaris als soviets prenien el poder. Però les tendències socialistes moderades van rebutjar aquesta possibilitat i van preferir l’aliança amb la burgesia, amb tot el que això significava, mantenir la guerra, no donar terra als camperols… Quan a l’octubre, al II Congrés dels soviets, els bolxevics van aconseguir la majoria, la resta de tendències socialistes van abandonar el congrés i van rebutjar les seves decisions, només es va mantenir una minoria menxevic, encapçalada per Martov, i una altra dels social-revolucionaris d’esquerres, que pressionaven perquè es formés un govern de totes les tendències socialistes. Un govern entre els que volien avançar cap al socialisme i els que volien mantenir l’aliança amb la burgesia? Els bolxevics van proposar un govern responsable de posar en pràctica el programa decidit al Congrés, pau, pa i terra. “Que els conciliadors acceptin el nostre programa i entrin al Govern!”, repetia Lenin, però ningú responia positivament. Així va ser com es va conformar el primer govern de la revolució.

El vertigen de començar a construir una nova societat també va afectar a la direcció del partit bolxevic. Als pocs dies d’estar al govern, alguns dels seus membres i altres dirigents del Comitè Central van dimitir de les seves responsabilitats per pressionar a favor de la formació d’un govern de tots els partits socialistes. La situació era crítica, però es va poder resoldre democràticament. En aquests temps les diferències polítiques només eren això, polítiques, es debatien i es decidien per majories i minories. Víctor Serge va escriure a L’any I de la Revolució russa “No coneixem en la història del moviment obrer un altre cas d’una crisi tant greu que s’hagi resolt d’una manera tant senzilla i tant lògica”. No serà l’única ocasió. La cruel guerra civil i la pau de Brest-Litovsk amb els alemanys i austríacs van posar de nou el partit davant l’abisme de la ruptura.

La influència dels menxevics i social-revolucionaris decreixia conforme s’anaven establint les primeres mesures revolucionaries. En aquest quadre es pot apreciar l’evolució de la representació bolxevic en els primers congressos soviètics:

Els socialistes moderats mai van voler col·laborar amb el poder soviètic, mentre que els social-revolucionaris d’esquerres es van incorporar posteriorment, especialment per defensar i aplicar el programa camperol. El quadern dels processos revolucionaris no està escrit per endavant, es va escrivint en funció dels fets i, a vegades, les revolucions es veuen obligades a prendre decisions que no formaven part de les previsions. Trotsky escriuria: “Res es pot fer sense errors i encara menys la revolució. No estaria malament, tot i això, reduir els errors al mínim”. (Preàmbul a una recopilació d’articles titulat Als cinc anys). És una tergiversació interessada presentar el bolxevisme com un sistema autoritari i contrari a l’exercici de la democràcia, això sí, l’exerciren en el procés de construir un règim polític i social diferent i enfrontat al de la burgesia.

L’Assemblea Constituent

L’experiència històrica va fer complexa la relació entre llibertats i drets en el desenvolupament d’una nova societat socialista. Dita complexitat té al menys dos aspectes: primer, reconèixer la ruptura amb la societat burgesa i la necessitat, per tant, de construir una nova democràcia; i, segon, que la degeneració stalinista posterior i la seva negació de les llibertats no té res a veure amb la construcció d’una societat socialista.

La qüestió de l’Assemblea Constituent es troba en el centre d’aquest debat. Ja abans de la caiguda del tsarisme, pels revolucionaris russos el procés revolucionari havia de confluir en la convocatòria d’una Assemblea Constituent que establis un règim republicà, i una nova Constitució que garantís els drets i llibertats que s’haguessin conquistat. De febrer a octubre va ser important la lluita per la convocatòria de l’Assemblea, per al govern de la coalició entre socialistes moderats i la burgesia totes les reformes havien d’esperar a la Constituent, però no feien res per convocar-la; mentre, els bolxevics pressionaven per la seva convocatòria al mateix temps que animaven a l’organització als soviets i a no esperar per posar en pràctica les transformacions revolucionaries.

Les eleccions es van celebrar entre el 12 i el 25 de novembre, encara que degut a la situació del país en alguns districtes no es va arribar a elegir diputats. Les dades que existeixen són només aproximades i no coincideixen totes les fonts. Aproximadament van votar més de 40 milions d’electors. El 39,5% dels vots van anar als social-revolucionaris, el 24% als bolxevics, un 4,5% als kadets (partit burgès), un 3,2% als menxevics, un 14,5% a grups nacionalistes socialistes (ucrainians, musulmans…) un 9,6% a altres partits de dretes i la resta a altres partits de diferents tipus. Es van elegir 703 diputats i diputades, dels quals 380 eren social-revolucionaris (dividits entre ells) 168 bolxevics, 17 kadets, 18 menxevics i 120 a altres. El triomf electoral dels social-revolucionaris s’explica per la influència que encara mantenien entre el camperolat (recordem que el 70% de la població era camperola), però aquesta influència ja no corresponia a la dels soviets i, a més, el partit s’havia escindit i una part important, l’ala esquerra, recolzava el règim soviètic. Pel contrari, a les ciutats es van imposar els bolxevics. A Petrograd van sumar 424.000 vots (45%) seguits dels kadets amb 246.500 (26%) i dels socialistes-revolucionaris d’esquerra amb 152.200 (16%). A Moscou els bolxevics van aconseguir el 47% del total de vots.

La victòria de la revolució plantejava el problema de la relació entre l’Assemblea Constituent i el poder dels soviets. L’Assemblea es va reunir el 6 de gener de 1918 i el govern soviètic va proposar que s’aprovés una Declaració dels Drets del Poble Treballador i Explotat (https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/1918/enero/03.htm) per la que es sancionaven les decisions acordades pel Congrés dels Soviets. (Un document poc conegut, però de recomanada lectura, representatiu del inici d’una nova societat, com la Declaració dels Drets Humans va representar a la revolució francesa). Tot i això, la majoria de l’assemblea va rebutjar la declaració, o sigui, va rebutjar el poder dels soviets que feia poc més d’un més havia pres el poder, i pretenia erigir-se com un contra poder. Continuava la col·laboració entre els partits burgesos i els socialistes moderats que es van posar d’acord per defensar la consigna “Tot el poder per a l’Assemblea Constituent”, que en realitat encobria la consigna de “No al poder soviètic”. Davant aquesta situació, el govern soviètic va decidir clausurar l’Assemblea.

Molt s’ha escrit i polemitzat en torn a aquesta decisió. S’ha presentat com si tots els mals posteriors de la revolució tinguessin aquí el seu punt de partida, però la veritable discussió rau en decidir si el poder i les institucions de la nova societat socialista havien de coexistir amb institucions de la societat burgesa, acceptar que fossin el seu contrapès, o no. En un article sobre aquest debat, Lenin respondria: “Qui assenyala que abans defensàvem l’Assemblea Constituent i ara la “dissolem”, no han entès res […] Abans, l’Assemblea Constituent era per a nosaltres millor que el tsarisme i que la república de Kerenski (…) Però a mesura que sorgien els soviets, per ser organitzacions revolucionaries de tot el poble, indubtablement es transformaven en quelcom infinitament superior a qualsevol parlament del món”. El naixement de nous règims socials sempre porta relacionat la creació d’institucions que les representen, no són neutres ni ahistòriques. A la Grècia i Roma del passat o a les ciutats de l’Edat Mitjana la democràcia tenia les seves pròpies característiques, diferent de les necessitats del capitalisme. La revolució francesa va crear les seves, superadores i oposades a les del règim feudal i absolutista de l’època; el normal era que la revolució russa fes el mateix. La revolució socialista va ser possible per l’enfonsament del tsarisme i la incapacitat de la burgesia de donar respostes a les exigències de la societat, el patiment creat per la guerra va permetre les condicions perquè continues endavant el procés revolucionari i va trobar en la democràcia dels soviets la seva expressió més genuïna. No era possible la coexistència, o els soviets governaven o es produïa una tornada enrere si s’imposava l’Assemblea Constituent, cap a una nova dominació dels capitalistes. En altres revolucions es va viure un procés semblant. Al novembre de 1918 la revolució alemanya es va trobar amb el dilema de triar entre els comitès obrers i soldats i l’Assemblea Nacional, la socialdemocràcia reformista va pretendre que coexistissin les dues i finalment va ser l’Assemblea Nacional burgesa qui es va imposar sobre els comitès per mantenir el poder de la burgesia.

L’exercici de la democràcia, dels drets i llibertats, no és aliè a la classe social que dirigeix la societat. Qui té el poder econòmic i els mecanismes de l’Estat té la capacitat per imposar-se. En l’Estat espanyol, el 15M i altres moviments socials van qüestionar la deficient democràcia del nostre país. No és suficient que la democràcia es limiti a anar a votar cada 4 anys, que el parlament gairebé no pot controlar l’executiu, que s’imposi la Llei Mordassa, que els rics tinguin la justícia al seu favor… La democràcia soviètica representava l’elecció directa dels representants del poble, el dret dels electors a revocar als elegits, que el salari dels elegits no excedís el salari mitjà d’un obrer qualificat, que anés desapareixent la distància entre el poder legislatiu i l’executiu, que el poble prengués i exercís les decisions, que s’establís una relació real entre la llibertat política i la igualtat social, la llibertat dels partits soviètics (encara que per les circumstàncies de la guerra civil només va durar uns anys) i, sobre tot, a que no és una minoria de capitalistes qui té el poder econòmic sinó que la terra, les fàbriques, el poder estan en mans dels treballadors.

La revolucionaria alemanya Rosa Luxemburg, en la seva polèmica contra els bolxevics situava el problema de la següent manera: “Sempre hem diferenciat el contingut social de la forma política de la democràcia burgesa; sempre hem denunciat el dur contingut de desigualtat social i falta de llibertats que s’amaga sota la dolça cobertura de la igualtat i la llibertat formals. I no ho vam fer per repudiar a aquestes sinó per impulsar a la classe obrera a no acontentar-se amb la cobertura sinó a conquerir el poder polític, per crear una democràcia socialista”. Les revolucions tenen les seves lleis que els revolucionaris estan obligats a aprendre, però això no significa que totes les revolucions s’hagin de repetir de la mateixa manera. Rússia era una societat endarrerida que va fer un salt enorme iniciant la construcció del socialisme, els soviets van ser la representació més popular i democràtica, com després va passar en altres revolucions, però potser el segle XXI troba una manera millor i encara més democràtica. El que no hi haurà manera d’evitar serà el xoc entre les noves formes democràtiques que representen la nova societat amb les existents, expressió d’una burgesia en decadència i amb formes democràtiques cada vegada més limitades que ja no representen la voluntat majoritària del poble.

Rosa Luxemburg

En les polèmiques sobre la Revolució Russa s’acostuma a utilitzar un breu assaig de Rosa Luxemburg titulat La revolució russa (https://www.marxists.org/espanol/luxem/11Larevolucionrusa_0.pdf) per confrontar les seves opinions amb el bolxevisme. Luxemburg, amb Karl Liebneckt, va ser una de les poques revolucionaries alemanyes que va denunciar des del primer dia el caràcter imperialista de la guerra i la traïció dels dirigents de la socialdemocràcia alemanya. Per aquesta denuncia va ser jutjada i condemnada el juny de 1916. La revolució de novembre de 1918 la va alliberar, però al gener de 1919 va ser assassinada per les forces policials que dirigien els seus ex camarades socialdemòcrates.

Luxemburg va escriure l’assaig en les dures condicions de la presó i amb poca informació, del que també es queixava Liebneckt “incapaç una vegada més d’assabentar-me correctament dels problemes russos”, però quan va rebre la noticia de la caiguda del tsarisme no va poder evitar exclamar “per fi s’ha obert bruscament una finestra i ha penetrat una corrent d’aire pur i viu”. Al seu treball va polemitzar amb els bolxevics sobre política agrària, sobre l’autodeterminació de les nacions i sobre l’Assemblea Constituent, però, curiosament, qui pretenia utilitzar-la contra el bolxevisme només es sol referir a aquesta última qüestió. Efectivament, Luxemburg planteja tota una sèrie de crítiques i reserves sobre la política dels bolxevics, en el sentit de que les seves mesures ofeguen la vida democràtica i defensa “la participació més activa i il·limitada possible de la massa popular, la democràcia sense límits”. És més que provable que els bolxevics recolzessin aquesta afirmació i, de fet, son nombroses les crides a la iniciativa audaç de les masses, a que siguin elles mateixes les que gestionin l’Estat, “l’organització proletària ha de fer prodigis” repetia Lenin. Però tot això passava amb una guerra civil en marxa i amb el retard i posterior fracàs de la revolució a Europa.

I com la polèmica de Luxemburg es desenvolupa a partir del reconeixement i la importància de la revolució russa, expressa les seves crítiques tenint en compte aquestes circumstancies. Es llegeix al seu assaig: “Tot el que passa a Rússia és comprensible i reflexa una successió inevitable de causes i efectes que comença i acaba en la derrota del proletariat a Alemanya i la invasió de Rússia pel imperialisme alemany” i, continua més endavant, “doncs una revolució proletària model a un país aïllat, esgotat per la Guerra Mundial, estrangulat per l’imperialisme, traït pel proletariat mundial, seria un miracle”. No pretenem negar les diferències de Luxemburg, que no va tenir ocasió de compartir amb Lenin o Trotsky, i sobre les que no va tornar a insistir quan va sortir de presó al novembre de 1918, però si que va denunciar l’abús interessat de les seves opinions per desprestigiar la revolució. A la seva biografia, el autor, Peter Netll, escriu que aquest assaig “compliria millor el seu objectiu si el miréssim com un anàlisi de la revolució ideal basat, com bona part de l’obra luxemburgiana, en una forma de diàleg crític (…) Els que es senten feliços amb les crítiques als fonaments de la revolució bolxevic farien millor dirigint-se a un altre lloc”.

 

Llegir l’article a Sin Permiso: Aquí 

 

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí