oct. 9, 2017
admin

No tinc por, des del feminisme antimilitarista

Aquest article de Vicky Moreno analitza la frase: “No tinc por” tan utilitzada últimament a les mobilitzacions ciutadanes tan després de l’atemptat del mes d’agost com a les actuals pel dret a decidir i contra la violència policial. L’autora condemna tota forma de violència, en concret aquella que pateixen les dones, i que, malauradament, no té manifestacions de rebuig tan multitudinàries com les citades anteriorment… L’autora fa reflexió sobre la por, el patriarcat i les forces de l’ordre plantejant la possibilitat de canviar la visió preestablerta d’aquestes.

Vicky Moreno, mestra, feminista. Forma part del col·lectiu Dones x Dones de Ca la Dona.

COM A FEMINISTA-ANTIMILITARISTA EXPRESSO TOT EL MEU REBUIG DAVANT QUALSEVOL ACTE DE VIOLÈNCIA GRATUÏTA, contra persones innocents.

Tot pensant nosaltres comptem amb un gran nombre de dones assassinades, agredides sexualment  i violades… al llarg de molts  i molts anys, i que  els actors d’aquestes accions han estat els seus marits, companys, parelles, amics… em sap molt greu que quan s’han comés actes de violència contra les dones, les manifestacions no hagin estat tan multitudinàries, tant com les que es mostren en altres successos.

No vull jerarquitzar les violències, perquè en aquests moments és un material sensible, però com a feminista desitjaria que de la mateixa manera que la societat civil s’ha manifestat contra l’atemptat que ha sacsejat a la població de  Barcelona i d’arreu, també m’agradaria que es manifestés contra cada una de les dones assassinades, agredides sexualment, segrestades, obligades a casar-se amb homes que no coneixen i que els tripliquen l’edat. Contra la tracta i mercaderia de dones per ser utilitzades com a productes econòmics a través dels seus cossos.

Totes elles estant patint, han patit  i continuen patint les violències patriarcals.

Dones d’aquí de casa nostra, del nostre món occidental. Però també les que pateixen agressions sexuals, violacions , matrimonis forçats…. en molts altres països: Afganistan, Arabia Saudí, Paquistan… entre molts altres. Agressions i violacions que acaben sent normalitzades en aquestes societats.

Per què no ens manifestem de la mateixa manera multitudinària? Serà que s’ha mentalitzat a la nostra societat per tal de normalitzar aquests fets?

Com que és un tema que afecta les dones i contra les dones, ja ens ho farem nosaltres, les dones?

Les Dones, les Feministes, no hem deixat mai de denunciar les aquestes violències, siguin on siguin, perquè tenim molt clar que aquestes violències masclistes no té res a veure amb orígens de procedència ni de religions.

Ara, després d’aquests esdeveniments tant violents a Catalunya, és el moment clau per posar sobre la taula aquest tema, el de les violències contra les dones, la violència Patriarcal.

Cal pensar, buscar, i reflexionar d’on sorgeix, quina és l’arrel, quin  és el substrat de la violència. La nostra resposta ha estat clara i contundent des de sempre: L’ARREL DE LES VIOLÈNCIES ÉS EL PATRIARCAT.

Però és evident que no hi ha prou amb aquest paràmetre. Per tan és una qüestió de interrelació i d’interpel·lació entre diferents  contextos.

Però sí que he sentit i sento la por, quan no puc caminar de nit per on vulgui. Sí que he sentit por, quan arribo tard a casa i miro el rellotge per veure quina hora és, perquè si és massa tard ja em sento incòmoda. Sí que tinc por i l´he sentida quan haig de caminar per determinats espais , carrers, pàrquings, parcs… Espais amb poca llum…

I perquè  no vull renunciar a la meva llibertat de ser i de gaudir amb seguretat. I aquesta seguretat només me l’han donat les dones. Les que treballem i treballen per poder reconquerir aquests espais lliure de violències i agressions. I com dèiem fa temps:

VOLEM CAMINAR TRANQUIL·LES I SEGURES TANT DE DIA COM DE NIT.

Nosaltres, com a feministes-antimilitaristes, quan diem “No  tinc por”, pensem, en les moltes altres vegades que ho hem fet tot un clam.  En diverses ocasions, en moltes ocasions.

En canvi, jo no he tingut mai por, o més ben dit, poques vegades quan he estat en llocs de conflictes, com ara, Palestina, Afganistan, Colòmbia, Iran, Tunísia… Allà on tenia amigues que m’esperaven, aquestes companyes han estat la meva seguretat. Dones que han patit conflictes armats i saben de què va tot plegat i quan ens reben, ens acompanyen. Aquesta sí que és una veritable seguretat contra la POR. Són elles, aquests dones, les que m’han donat la força necessària per veure, observar i conèixer… Amb una mirada objectiva. Són aquestes dones les que m’han fet perdre la por. Perquè sabia que estaven amb mi.

I ara, nosaltres em d’estar al seu costat. Ara més que mai. Escoltant-les, mirant-les… Sense cap jerarquització, sinó des d’una relació simètrica. Tot un repte.

  • Cal superar els nostres prejudicis… Desconstruir les imatges que tenim incrustades en la nostra pell mental.
  • Cal treballar en la confiança i la proximitat amb les persones desconegudes, per tal de conèixer-les. Apropar-se a elles amb una ment oberta.
  • Cal buscar la manera  de com dialogar, buscar les paraules , que ens acostin.

DONES X DONES, al llarg de la nostra història com a grup, hem buscat diverses maneres d’afavorir espais de relació  per mostrar les experiències de les dones que pateixen les violències dels conflictes armats, amb l’objectiu de que les seves experiències ens serveixin per resoldre conflictes violents. Però lamentablement, això no ha estat mai interès de la premsa ni de cap mitjà de comunicació.

Com a Feminista – antimilitarista, davant aquest darrer succés – l’atemptat a Barcelona- , personalment lamento que la ciutadania reconegui com els veritables herois a les forces armades: mossos d’esquadra, policia, agents de seguretat….

És veritablement  trist, perquè a banda de reconèixer la seva feina, i respectar-la, la solidaritat de la gent de a  peu queda en un segon pla.

No vull entrar en una polèmica sobre la necessitat de les forces armades en temes com aquest, perquè els esdeveniments ara a Catalunya són molt recents.

Però crec que ara és un moment primordial per anar a l’arrel del conflicte. Per analitzar les causes comunes en tots els altres atemptats que s’han anant succeint a Europa.

És l’hora de preguntar-se per la militarització de la vida quotidiana quan sorgeix algun conflicte com aquest. I sobre tot, de com es van normalitzant la Militarització de les ments, quan no tenen cap més  informació i no les poden contrastar. Els mitjans de comunicació en tenen molt  a dir!  Per què els mitjans mai no cobreixen actuacions de solidaritat, de recolzament, de suports… a les persones que pateixen aquests conflictes?

És el moment per tornar a recordar el tema del finançament pel que fa a temes armamentístics. Qui compra i qui ven i qui obté beneficis. L’estat espanyol és subjecte i objecte d’aquests intercanvis de compravenda d’armament amb països qui els  financen  i armen als  diferents actors de diferents indrets de països en conflicte.

Per tant tampoc podem obviar que des de Catalunya, i el seu govern, es continuen mantenint relacions comercials i intercanvis sobre investigació tecnològica aplicada amb objectius armamentístics, de formació del mossos d’esquadra en temes de seguretat amb l’estat d’Israel.

I és l’hora  de tornar repetir i  per deixar clar, qui financia la  compra-venda d’armaments  vers els islamistes radicals.

  • Cal treballar conjuntament per arribar a la societat civil per tal que continuï pensant i manifestant que la millor defensa és el diàleg i no l’atac ni l’agressió.

Acabo amb una frase d’en GROUXO MARX : INTELIGÈNCIA  MILITAR, dues idees entre sí contradictòries.

Vicky Moreno

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí