març 31, 2017
admin

Març 1917: el doble poder

Miquel Salas, sindicalista i membre del Consell Editorial de Sin Permiso va publicar el 24 de març passat l’article següent sobre la revolució russa. La lectura d’aquest article ens apropa una mica més a la realitat de la revolució de 1917 i ens ajuda a pensar i entendre elements de la resta de revolucions europees.

putilov_factory_meeting-petrograd-1917

La nostra tàctica: cap confiança i cap suport al nou govern
(Telegrama enviat a Rússia per Lenin)

La notícia sobre la caiguda del tsarisme i l’inici de la revolució va causar entusiasme, perplexitat i inquietud en una Europa esgotada per una guerra que ja durava gairebé 3 anys. El govern alemany va imaginar que es debilitaria el front rus i facilitaria la seva victòria. Però, també temia la revolució. El titular d’Interior es va referir al Consell de Ministres a “l’efecte embriagant de la revolució russa” i va donar l’ordre taxativa de censurar “tot el que expliqui o enalteixi els fets dels revolucionaris a Rússia”. Als aliats de Rússia (França i Gran Bretanya; Estats Units no entraria a la guerra fins a abril de 1917) els va inquietar els esdeveniments revolucionaris i van mobilitzar els seus recursos diplomàtics perquè el nou govern rus mantingués les seves aliances i presència militar.

A Espanya, el periòdic anarquista Terra i Llibertat desitjava “al proletariat rus forta empenta revolucionaria”. Els socialistes es van mostrar més parcs. El Socialista va publicar informació sobre els esdeveniments però costa trobar opinions o editorials. Tres mesos després, en un manifest per al 1r de Maig, ni tan sols s’esmenta la revolució russa. El revolucionari Víctor Serge, en aquest moment exiliat a Barcelona, va escriure en les seves Memòries: “Fins i tot els obrers del meu taller, que no eren militants, comprenien instintivament les jornades de Petrograd, ja que la seva imaginació les trasponia a Madrid i a Barcelona. La monarquia d’Alfons XIII no era ni més popular ni més sòlida que la de Nicolau II; la tradició revolucionària d’Espanya remuntava, com la de Rússia, als temps de Bakunin; causes socials semblants obraven aquí i allà, problema agrari, industrialització retrògrada, règim polític endarrerit en més d’un segle i mig respecte de l’Occident europeu.” L’intel·lectual Salvador de Madariaga va parlar de que “les esplèndides notícies de la Revolució russa havien corregut per Espanya com la pólvora”. Des d’Itàlia, el revolucionari Antonio Grasmci va escriure: “La notícia de la revolució va ser acollida a Torí amb una alegria indescriptible. Els obrers ploraven d’emoció en rebre la notícia que el tsar havia estat enderrocat”. A tot Europa, en la consciència de milions d’homes i dones s’obria l’esperança d’acabar amb la guerra i el patiment.

 

Un govern vigilat
Analitzem en l’article anterior la “paradoxa” de que la revolució l’haguessin encapçalat les obreres, obrers i soldats i, en canvi, el poder hagués passat a mans de la burgesia. El govern provisional que es va formar va ser una combinació d’antics dignataris tsaristes, grans industrials que s’havien enriquit amb la guerra, advocats i propietaris agrícoles, dirigents del partit cadet (alguna cosa així com el Partit Popular actual) amb Miliukov al capdavant, que era el veritable dirigent de la burgesia, i Kerensky com a representant de la “esquerra” no revolucionària. Com a primer ministre, ¡atenció lector!, van triar a un príncep, el príncep Lvov. No és estrany que el poble treballador respongués irònicament: “Hem canviat una tsar per un príncep”. Més seriosament, altres es preguntaven: “És que ha corregut la sang dels obrers només per reemplaçar a un terratinent per un altre?” El govern es movia entre decisions que ja havien estat superades pels esdeveniments o decisions que no podia complir, o mantenir en el que pogués a elements de l’antic règim. Per exemple, els membres del Consell d’Estat del tsarisme seguien cobrant els seus emoluments, i el govern va assignar una pensió als exministres.
El 2 de març abdica el tsar, el qual es retingut en un dels seus palaus. El 7 de març Kerensky declara que el tsar “s’en va a Anglaterra sota la meva vigilància personal”. L’escàndol va ser impressionant i el 9 de març ho va tenir que desmentir i el tsar va ser arrestat formalment. No hi havia tsar, però el govern segueix sense declarar com és la forma d’estat que prefereix. Aquest mateix dia, el soviet de Petrograd organitza una comissió dedicada al repartiment de subsistències entre la població. L’organització de la classe treballadora comença a prendre decisions per exercir el poder.
El 5 de març, el soviet decideix que es reprengui la feina, però les protestes continuen. Els partits i diaris de la burgesia llancen una campanya perquè els soldats tornin a les casernes i els obrers a les fàbriques. És a dir, “que tot segueix com abans?”, es pregunten. Fins al 10 de març, els patrons no accepten la jornada de 8 hores a Petrograd. A Moscou, l’acord s’adoptarà el 21. La pressió i el desenvolupament de vagues espontànies obliguen els empresaris a acceptar augments salarials d’entre un 30 i un 50 per cent. No es fa una revolució perquè gairebé tot segueixi igual. A la fàbrica Putilov, amb 30.000 treballadors, es van deixar d’aplicar les regles de la fàbrica, amb les seves multes punitives i els seus registres humiliants. En aquesta empresa, i en altres, van ser creats els comitès de fàbrica per representar els interessos dels treballadors davant la patronal. A les grans empreses estatals, els nous comitès van prendre temporalment la gestió, atès que els administradors havien fugit. El 13 de març, els membres dels comitès de les fàbriques pertanyents al Departament d’Artilleria van definir com a objectiu “l’autogestió a la major escala possible”, i les funcions dels comitès van ser especificades com “de defensa dels interessos dels treballadors davant a l’administració de la fàbrica i el control sobre les seves activitats “.
Hi ha un govern, però l’acció de les masses és qui acaba imposant les decisions, pels fets o a través dels soviets. Nominalment el govern té el poder, però la força i la decisió estan en els soviets. Per exemple, el 5 de març, el soviet decideix clausurar les publicacions monàrquiques i sotmetre a la seva decisió l’aparició de nous diaris. La revolució té dret a defensar-se.
El 8 de març, el govern aprova un decret sobre l’amnistia, quan els presos ja són al carrer i els desterrats a Sibèria ja estan arribant a les ciutats. El 12, aprova l’abolició de la pena de mort. Quatre mesos després Kerensky la restablirà per als soldats.
El repartiment de la terra era un dels principals problemes de la revolució. L’endarreriment del camp i la gran concentració latifundista entre la Corona, l’Església i els grans propietaris convertia els camperols en un element clau per al futur de la revolució. El govern no deia res, la seva política consistia a ajornar-ho tot. Però els camperols no podien esperar. A finals de març ja són moltes les regions agrícoles que estan en moviment, s’ocupen terres, es deté terratinents, es formen comitès agrícoles i soviets. La revolució també arriba al camp.

Fins al 25 de març no va crear una Comissió per estudiar la convocatòria de l’Assemblea Constituent, que segons el govern havia de decidir-ho tot, i redactar una llei electoral. La Comissió mai va arribar a funcionar.
La guerra, una de les principals causes de la revolució, seguia present i calia donar-li alguna resposta. L’exèrcit, els soldats, volien resposta a la seva situació. El 6 de març, el soviet va aprovar l’anomenat decret número 1, pel qual s’acordava l’elecció de representants dels soldats als soviets, la conservació de les armes sota el control dels comitès de companyia i batalló, en el servei, disciplina militar; fora d’ell, complets drets civils, abolició de la salutació, prohibició dels càstigs físics i nomenament de comissaris en totes les armes i institucions militars. Els drets democràtics entraven per primera vegada a les casernes i en les trinxeres. Per al govern i els dirigents de l’exèrcit, que continuaven sent els mateixos que sota el tsarisme, la continuació de la guerra era completament necessària. El 20 de març, el govern va declarar que “complirà fidelment amb tots els tractats que ens comprometen amb altres potències”. Més clar impossible. Així ho va explicar Trotski: “La continuació de la guerra justificaria la conservació de l’aparell militar i burocràtic del tsarisme, l’ajornament de l’Assemblea Constituent, la subordinació de l’interior revolucionari al capdavant, o el que és el mateix, als generals que formaven un front únic amb la burgesia liberal”. Si la guerra continuava, tot podia ajornar-se, les reformes socials, el repartiment de la terra, l’emancipació nacional.
La lluita entre la revolució (els soviets) i el govern representant els interessos de la burgesia va aparèixer des del primer moment. Una resolució de la fàbrica Izhora ho expressava així: “Totes les mesures del Govern Provisional que destrueixin els romanents de l’autocràcia i enforteixin la llibertat del poble han de ser plenament recolzades per la democràcia. Tota mesura que condueixi a la conciliació amb el vell règim i que sigui dirigida contra el poble ha de enfrontar-se amb una protesta i contraatac decisius”. Lenin, encara a Suïssa, en les seves Cartes des de lluny escriurà: “ara ens trobem en un període de transició d’aquesta primera etapa de la revolució a la segona, de “lluitar” amb el tsarisme a “lluitar” amb l’imperialisme terratinent i capitalista”.

 

Què són els soviets

 El significat d’una paraula pot canviar en el transcurs del temps. És el que passa amb la paraula russa soviet. Significa consell o junta, i de ser la representació democràtica del moviment de la classe treballadora s’ha acabat associant al règim polític que va sorgir de la degeneració que va imposar la burocràcia estalinista a l’antiga URSS. Seria una petita victòria si en aquest centenari de la revolució russa aconseguíssim refer el bon sentit de la paraula soviet. El lector pot trobar una senzilla i clara explicació del seu origen i funció en aquest petit fullet escrit per Andreu Nin.

https://www.marxists.org/espanol/nin/1932/soviets.htm

Els soviets van sorgir a la revolució de 1905 com una expressió natural i espontània de la mobilització. Eren organismes democràtics de representació de la classe treballadora. A les assemblees d’empresa es triaven als delegats o diputats obrers, per exemple un per cada 500 treballadors, que es coordinaven amb la resta d’empreses de la ciutat. Al principi, van ser eines per a la vaga general, per representar a centenars de milers de treballadors i treballadores. No s’oposa al sindicat, ni als comitès de fàbrica, sinó que cadascú ocupa el seu lloc en l’organització de la classe treballadora i de la nova societat que pugna per sorgir.

Després de l’experiència de 1905, va ser natural el seu renaixement al 1917. Al principi es formen com un acord entre els partits socialistes, però immediatament es trien delegats en les empreses. Per donar representació als soldats, el paper ha estat tan decisiu, s’acorda que la seva denominació sigui de soviets de delegats obrers i soldats. Es formen també soviets de barri i, posteriorment, el moviment s’estén als llogarets amb la formació de soviets camperols. Per tota l’extensa Rússia el soviet és reconegut com l’expressió genuïna de la revolució. (A la foto, el Soviet de Petrograd el 1917).

Si bé el coneixem pel seu nom rus, en pràcticament tots els processos revolucionaris han sorgit expressions semblants. A Alemanya es van cridar consells obrers en la revolució de 1918. Així els van conèixer en la revolució hongaresa del mateix any, i també en la de 1956. Els italians els van cridar consells de fàbrica. En la revolució espanyola de 1936 van ser els comitès … sigui quina sigui la seva denominació concreta, es tracta d’una necessitat d’expressió i organització de la classe treballadora en un moment en què la revolució planteja la possibilitat que una nova classe social arrabassi el poder a la burgesia.

1917petrogradsoviet_assembly

Doble poder
Els corresponsals dels diaris The Times de Londres i Le Temps de París van haver d’admetre en les seves cròniques que “a Rússia hi havia dos governs”. En un article publicat en Pravda (periòdic dels bolxevics) Lenin subratlla que “La més notable característica de la nostra revolució és un poder dual […] Ningú va pensar o podia haver pensat amb anticipació sobre el poder dual“. El 9 de març el general Alexeiev, cap de l’Exèrcit, telegrafià al ministre de la Guerra: “Aviat serem esclaus dels alemanys, si seguim mostrant-nos indulgents amb el Soviet”. Gutxkov li va contestar: “Per desgràcia, el govern no disposa de poder efectiu; les tropes, els ferrocarrils, el telègraf, tot està en mans del Soviet, i es pot afirmar que el govern provisional només existeix en la mesura que el Soviet permet que existeixi”.
La qüestió del doble poder és un problema al qual s’enfronten pràcticament totes les revolucions i cal comprendre-per guiar-se bé en un procés revolucionari. Tota revolució crea noves formes, noves institucions que representen a la classe social, o a les classes socials, que té la iniciativa. A Rússia van ser els soviets. La burgesia, que des que va començar la guerra estava dirigint pràcticament el país, volia desempallegar-se del tsar, alhora que temia a la classe treballadora. A la caiguda del tsarisme, a la burgesia li cau el poder a les mans però la seva única capacitat consisteix a mantenir o adaptar el vell aparell de l’Estat; mentre que la classe treballadora està construint i exercint el poder que li ha donat la revolució a través dels soviets. Però l’existència de “dos governs” és incompatible. Poden coexistir durant un temps, el temps que una classe social o una altra necessita per organitzar-se, per prendre consciència i guanyar als aliats necessaris per a imposar-se sobre l’altra. Aquí hi ha la clau del doble poder.

Aquest debat va sorgir entre els revolucionaris russos. Els socialistes moderats, els menxevics, que durant els primers mesos de 1917 van tenir la majoria en els soviets, van cedir el poder a la burgesia i van considerar que els soviets havien de ser un complement del govern, de fet, es va formar un comitè d’enllaç entre l’executiu dels soviets i el govern. L’intent de coexistència va xocar des del primer moment. Els bolxevics van comprendre que els soviets podien ser la nova forma de govern, més democràtica i representativa de les masses obreres i camperoles organitzades -Lenin deia que era com la Comuna de París de 1871-, i per això es van orientar en el sentit de preparar la consciència i organització, de guanyar la majoria de la classe treballadora i dels camperols perquè els soviets s’apoderessin del poder. No es pot dividir el poder entre classes socials oposades. Per conquistar la pau, el pa i la terra els soviets havien de prendre el poder.
Si repassem altres processos revolucionaris veurem com el problema del doble poder ha estat present. En la revolució francesa, el doble poder s’expressa primer (1789-1792) des de la presa de la Bastilla fins que el Rei Lluís XVI intenta fugir, l’Assemblea Constituent coexisteix amb el Rei. És l’etapa de l’abolició del feudalisme, de les servituds, els delmes, etc., però encara es manté la monarquia. La noblesa i el clergat comencen a organitzar la guerra civil amb l’ajuda dels monarques estrangers. La següent etapa, la de la Convenció (1792-1795) es proclama la república, el Rei és executat, i la radicalització dels sectors populars dóna la majoria als jacobins, encapçalats per Robespierre i Sant Just. Amb el Directori (1795 a 1799) la revolució dóna un nou gir i s’imposen els sectors burgesos més moderats que tanquen el període revolucionari. En cada un d’aquests passos el doble poder expressa els interessos de les classes socials, i per sota empenyent i buscant el seu lloc els sans-culottes, els sectors més populars als que encara no els havia arribat la seva hora històrica.

En la revolució alemanya de 1918 es van formar consells obrers, seguint l’exemple de Rússia, es van estendre per tot el país i van acabar amb la monarquia. Van aconseguir coordinar-se i reunir un congrés de tota Alemanya, però la socialdemocràcia va apostar per mantenir la república burgesa i incorporar els consells en la Constitució. El resultat és conegut, la revolució va ser derrotada per les armes i els socialdemòcrates van permetre l’assassinat de Karl Liebneckt i Rosa Luxemburg.
El balanç de la revolució espanyola de 1936 arrossega també una vella polèmica. El cop feixista va ser derrotat per les masses treballadores, en molts llocs es van formar comitès que van organitzar la producció, els capitalistes havien fugit, la vigilància i els primers batallons de milicians per enfrontar-se als feixistes. A Catalunya, es va formar el Comitè de Milícies Antifeixistes, que reunia a les forces obreres i republicanes i als comitès, i les esquerres van tenir el dilema de mantenir la república o que el procés revolucionari avancés cap a una nova societat, cap al socialisme. Es va dir que primer calia guanyar la guerra i després ja vindria la revolució; es va imposar l’opció de “guanyar la guerra”. No cal dir com va ser el resultat. Anys abans, el socialista reformista francès, Jules Guesde, havia dit una cosa semblant: “Primer la victòria (en la guerra imperialista), després la república”.

 

No és només historia
L’historiador Josep Fontana va explicar en una conferència la necessitat d’estudiar la revolució russa “per arribar a entendre la nostra pròpia història; però és evident que aquest estudi no ho veig com un pur exercici intel·lectual sense fins pràctiques.” Efectivament, l’estudi històric pot ser un interessant exercici de coneixement, però més apassionant és poder relacionar-lo amb els debats polítics actuals.
La revolució de 1917 va condicionar tot el segle XX i moltes generacions de lluitadors i revolucionaris es van educar al voltant de les seves lliçons i experiències, i en molts casos amb una lectura més que discutible si no tergiversada per la tradició estalinista. Per això, aquest aniversari ens exigeix repensar i / o reaprendre amb els ulls de les experiències d’aquest inici de segle. Perquè, salvant la distància històrica i el que ha canviat el món, els problemes bàsics no són tan diferents: es pot o no canviar el sistema capitalista? Quin paper pot jugar la classe treballadora? Quina relació pot establir-se avui entre classe social i ciutadania? Quines organitzacions polítiques cal construir per al canvi polític i social? I la relació entre moviments socials i parlamentarisme? Com es pot practicar avui l’internacionalisme i la solidaritat entre els pobles? Aquestes preguntes, i d’altres, tenen a veure amb la construcció d’eines polítiques, amb la definició d’estratègies polítiques que permetin combatre la desigualtat, no per reformar el sistema, sinó per construir un de nou, solidari, democràtic, igualitari, el que en la tradició dels revolucionaris de 1917 cridaven socialisme.
Amb els processos de canvi iniciats en moltes ciutats, amb la ruptura del bipartidisme, amb el reconeixement de la crisi del règim del 78, amb el que va significar el moviment del 15-M, amb el procés sobiranista a Catalunya, se sol parlar que estem en un procés de revolució democràtica. Llavors, quins podrien ser els objectius, quins mitjans i què mobilització per aconseguir-los? Com sempre a la vida, el que valen són els fets.
En una recent entrevista a La Tuerka, el dirigent gallec Xosé Manuel Beiras assenyala que: “pensar que es poden canviar les coses en les institucions de l’enemic, quan saps que no seràs profundament majoritari, pot atrapar-te en l’engranatge”. Alhora, escoltem a persones que afirmen estar a les institucions per posar-les al servei de la gent, és compatible? Quines reformes es poden aconseguir mentre es preparen transformacions més profundes? Són reflexions que enllacen amb l’experiència d’aquests cent anys transcorreguts i que el coneixement de la revolució i les seves lliçons poden ajudar-nos a resoldre-les millor. Durant els mesos en què les opinions de Lenin i els seus estaven en minoria i demanava paciència per convèncer la gent, donava aquests consells: “No volem que les masses ens creguin sota paraula. No som xerraires. Volem que les masses superin els seus errors per l’experiència.”

Miquel Salas

Llegir l’article a Sin Permiso: Aquí

 

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí