jul. 9, 2018
admin

M. Aurèlia Capmany, cent anys

Marta Nadal, comissaria de l’any Maria Aurelia Capmany, escriu aquest article sobre la seva figura i la seva rellevancia en la literatura catalana. L’ilustrem amb aquesta fotografia de Pau Barceló.

 

“Jo escriuré encara que el món s’enfonsi”! va dir M.Aurèlia Capmany al seu admirat amic, el poeta Salvador Espriu, a finals de la dècada del 1940, quan tots dos emprenien la correcció de la segona novel.la de Capmany, El cel no és transparent, guanyadora del Premi Joanot Martorell, un cop van saber que la censura no donava el permís per a la seva publicació. Espriu, membre del jurat que li va donar el premi l’any 1948, no hi va votar favorablement, però va oferir-se, en canvi, a corregir amb l’escriptora la seva novel·la, que el poeta pensava que podia millorar des d’un punt de vista literari, i que finalment la censura va permetre publicar l’any 1963. Aleshores, la novel·la havia canviat molt, també el seu títol, que va convertir-se en La pluja als vidres. Quinze anys d’espera, doncs, per veure editada una obra. La primera novel·la, Necessitem morir, escrita el 1947, no es publicà fins al 1952. Malgrat tots els entrebancs oficials que volien provocar la dimissió dels escriptors i intel·lectuals catalans durant aquells anys durs de la postguerra, M.Aurèlia Capmany mai no va pensar en la rendició; ben al contrari, sempre es va mantenir ferma en la seva voluntat d’escriure, en les seves idees i conviccions, fent de la cultura resistència i, tenaç com era, de la censura un impuls per seguir endavant.

 

La frase contundent amb què hem iniciat aquest article d’homenatge ens mostra com Capmany, malgrat que el seu món s’enfonsava literalment, va trobar en la paraula – la paraula que visibilitza, que posa nom a les coses o que, en la seva absència, també és capaç de crear-les- la forma de ser-hi, d’imposar-se. I la manera d’inscriure-s’hi com a dona. I ho va fer des de la seva obra escrita –té més d’una seixantena llarga de títols que abasten gairebé tots els gèneres i centenars d’articles a premsa i revistes, sense comptar traduccions, adaptacions per al teatre, guions…-, però també des de la seva vessant d’activista cultural, social i política, on va excel·lir, amb la seva extraordinària capacitat de comunicació oral, com va demostrar a bastament en conferències, debats, entrevistes, o mítings. De fet, aquest seu paper més públic va tenir el seu inici, com ella mateixa havia dit, a l’època en què va començar a donar classes a l’Escola Albéniz de Badalona, una vegada va veure clar que el seu lloc a la Universitat com a professora de Filosofia, amb què va obtenir la llicenciatura el 1942, no tenia futur. Aquell “temple de la saviesa” s’havia convertit, sota la uniformitat del règim, en una caserna on s’impartia un ensenyament adotzenat i on no hi havia lloc per a una ment crítica i enèrgica com la seva. Els alumnes de l’Albéniz i també els de l’escola Isabel de Villena van poder, així, aprendre de la llibertat i entusiasme pel coneixement que M.Aurèlia havia après dels seus mestres de l’Institut-Escola. I va ser en el trajecte en tramvia que la duia de la Plaça Urquinaona fins a Badalona, que va escriure la seva primera novel·la citada anteriorment, molt existencialista, a la qual van seguir d’altres que, a poc a poc, van anar introduint, primer mig de puntetes i després obertament, la veu de la dona, pràcticament ignorada fins aquell moment. En aquest sentit, Feliçment, jo sóc una dona, inicia un camí que M.Aurèlia Capmany ja no abandonarà en la seva lluita per donar veu a la dona, per situar-la en el món. No en va, Capmany va prologar l’edició catalana, apareguda el 1968, del llibre de Simone de Beauvoir, El segon sexe. Abans, però, Josep M.Castellet va encarregar-li la “versió nostrada” del llibre de Betty Friedan, La mística de la feminitat, que va donar lloc a l’assaig La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), a partir del qual Capmany es consolida com a pionera del feminisme a Catalunya i referent per a les joves de la generació del 70, com Montserrat Roig. Entre la docència i la literatura, emergeix la dona de teatre, que funda juntament amb Ricard Salvat l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual on, a més de dramaturga portant a escena obres com El desert dels dies (1960) o Vent de garbí i una mica de por (1965), hi exercí com a actriu, directora i docent. Més endavant, acabada l’aventura de l’EADAG a la mítica Cúpula del Coliseum on Alexandre Cirici hi tingué tant a veure, M.Aurèlia Capmany seguí la seva activitat teatral, que va veure a “La Cova del Drac” la representació d’una part de les seves obres de caràcter més popular, en la seva vessant de cabaret. Una manifestació, en definitiva, d’aquella arrel popular on es va formar i que sempre va mantenir –era filla del folklorista Aureli Capmany- i que vertebra també el seu catalanisme d’esquerres.

Dona polifacètica i transgressora als models marcats, Maria Aurèlia Capmany ens va regalar, més enllà de les seves novel·les, els seus assaigs d’una intel·ligència i lucidesa gens habituals; els seus articles, alguns dels quals publicats a Dietari de prudències, on analitza la realitat de manera minuciosa,  amb llengua afinada i directa; i, encara, ens va deixar assaborir les seves memòries, on destaca aquella mirada d’ulls grossos, àvida de llibertat i de coneixement, que sempre va voler reconstruir aquell temps trencat de la república. M.Aurèlia Capmany, una de les grans escriptores catalanes del segle XX i, sens dubte, la seva intel·lectual més important, ens ha deixat un llegat que no hem reconegut prou.

La celebració del centenari del naixement de M.Aurèlia Capmany, que el Govern de la Generalitat de Catalunya va acordar l’estiu de l’any passat com a commemoració d’aquest 2018, ha de permetre, doncs, recuperar la seva obra i el seu llegat, d’una vigència gairebé estremidora, tot reivindicant el paper cabdal que l’escriptora i activista ha tingut per a la nostra cultura i per al nostre país. No és altra cosa que un acte de reconeixement envers una herència amb la qual ens hem de mantenir en diàleg constant: “…només hi ha una manera d’anar endavant i és recollir l’herència del passat i assimilar-la i modificar-la amb la pròpia interpretació. Desconèixer el propi passat és convertir l’existència en un present sense límits, en una fira d’arrambi qui pugui…”

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí