març 26, 2018
admin

L’any de la revolució

Aquest 2017 hem celebrat el centenari de la revolució russa amb diverses activitats i articles al nostre butlletí. Entre altres els que recopilem a continuació de Miquel Salas, que recullen moments claus de 1917 que van portar a l’esclat revolucionari. Ara els publiquem agrupats per oferir-vos una visió global de l’any de la revolució.

Gener 1917: quan la revolució estava a punt de succeir

 

images_7

Quan es trobava el món a punt
que el prodigi succeís
José Hierro (1922-2002)

Al gener de 1917, Lenin va oferir una conferència en una reunió de la joventut obrera de Zurich sobre l’aniversari de la revolució russa de 1905. En els últims paràgrafs, va dir: “Nosaltres, els de la vella generació, potser no arribem a veure les batalles decisives d’aquesta revolució futura. No obstant això […] la joventut, que està treballant tan magníficament en el moviment socialista de Suïssa i de tot el món, no només tindrà la sort de lluitar, sinó també de triomfar en la futura revolució proletària”.

Poques setmanes després esclatava la revolució a Rússia. És realment difícil predir una revolució perquè els seus inicis no estan subjectes a fets predeterminats; en canvi, sí que hi ha molts elements per deduir que s’estan reunint les condicions per al seu esclat. L’inici de la Guerra Mundial a 1914 era un d’ells.

Un altre d’aquests elements és l’afartament de les masses, la sensació que ja no podien aguantar més els sofriments causats per la guerra. Al gener de 1917 feia 29 mesos que havia començat la carnisseria imperialista, que va arribar a mobilitzar 65 milions de persones i va acabar amb 20 milions de morts i 21 milions de ferits. Les grans batalles lliurades durant 1916, la de Verdún (des de febrer a juliol) o la del Somme (des de juny fins a novembre) van tenir un balanç devastador: al voltant de 1.750.000 baixes, entre morts i ferits, van esgotar als exèrcits i les mateixes bases econòmiques dels països contendents; i, a més, ni tan sols van aconseguir proclamar a un eventual guanyador de la guerra. La mort, la destrucció i la misèria van generar la consciència que calia posar fi a la guerra, que la seva continuïtat ja no tenia sentit, que la pau havia de ser un objectiu immediat. Es van multiplicar les desercions i, en molts casos, es van produir actes de confraternització entre els soldats dels diferents exèrcits enfrontats en el camp de batalla. El soldat rus Pireiko escriu en els seus Records: “Tothom sense excepció concentra el seu interès en la pau; el que menys li interessava a l’exèrcit era saber qui sortiria vencedor i quina classe de pau es segellaria. L’exèrcit necessitava, volia la pau a qualsevol preu, perquè estava cansat ja de la guerra “.

La fam es va estendre per gairebé tot Europa. A Alemanya, es va perdre la collita de patates a la tardor de 1916, i la població més pobre va haver de subsistir a força de naps. “La conquesta d’un pernil ens emocionava -explicava una ciutadana alemanya- ja més que la presa de Bucarest per les tropes alemanyes, i una mesura de patates tenia ara més importància per a nosaltres que un exèrcit anglès agafat presoner a Mesopotàmia.”. Les vagues i els enfrontaments amb la policia es van convertir en una cosa habitual en pràcticament tots els països d’Europa. A Rússia, el 9 de gener es celebrava l’aniversari de la revolució de 1905, que durant els últims anys amb prou feines havia tingut repercussió. No obstant això, en 1916 va desencadenar un moviment vaguístic que va anar en augment durant el transcurs de l’any. La repressió policial ja no era prou per aturar-lo. Els obrers detinguts per les vagues van ser enviats al front, el que va facilitar una més estreta relació entre els soldats i els obrers de les ciutats. Es preparava el moviment revolucionari.

L’esgotament dels països contendents és també el de les seves classes dirigents. En un intent de donar un gir a la guerra, Alemanya va declarar la guerra total submarina als vaixells mercants, fos quina fos la seva nacionalitat. Però, al mateix temps, les diverses potències van iniciar contactes secrets per aconseguir una pau per separat. Alemanya ho va intentar amb Rússia i Àustria amb França. La guerra seguia perquè ni tan sols sabien com posar-li fi. El conjunt d’aquests elements anuncien que la revolució està trucant a la porta. Lenin va escriure el 1915: “Perquè esclati la revolució no sol ser suficient que “els de baix ho vulguin”, sinó que cal, a més, que “els de dalt no puguin” seguir vivint com fins llavors.”, i, és necessària , afegeix “la capacitat de la classe revolucionària de dur a terme accions revolucionàries de masses prou fortes per trencar el vell govern, que mai caurà, ni tan sols en les èpoques de crisi, si no se li fa caure”. (Lenin. La fallida de la II Internacional).

Lenin no encertarà en el calendari de la revolució, però des que havia començat la guerra imperialista analitzà el seu contingut de classe (una guerra de repartiment i de disputa colonial entre els països imperialistes) i desenvolupà una campanya política entre els socialistes de tot Europa defensant que la resposta de les classes treballadores a la guerra no podia ser tornar a l’status quo anterior (el manteniment del poder dels capitalistes), ni la defensa de la pàtria (que és defensar l’interès dels que s’aprofiten de la guerra), sinó lluitar contra la guerra en nom de la revolució social.

Els debats sobre la guerra

Hi ha una certa tendència historiogràfica a presentar la guerra com una expressió de la incapacitat dels dirigents polítics del moment, com si hagués estat possible evitar-la si els governants haguessin estat més intel·ligents. És una manera, com altres, de tergiversar la història, de fer-la dependre dels individus i no de les classes socials i els seus interessos. La guerra que va començar el 1914 formava part de l’evolució del capitalisme en la seva època imperialista. No va ser un accident, ni l’atemptat de Sarajevo el detonant; més aviat va ser l’excusa, si no la tendència natural en l’evolució de l’imperialisme. Sovint s’oculta que des de l’inici del segle hi havia una carrera armamentística de totes les potències, que de 1899 a 1902 hi va haver la guerra dels boers a Sud-àfrica; la guerra rus-japonesa de 1904; el conflicte d’Agadir (Marroc) entre Alemanya i França el 1911; el d’Itàlia amb els turcs sobre Líbia en 1912-1913; la guerra dels Balcans entre 1912-1913. El capitalisme, en la seva etapa imperialista, està íntimament lligat a la guerra. Per als socialistes internacionalistes una pau democràtica exigia enderrocar als governs, no buscar acords que permetessin la continuació de la dominació capitalista.

La guerra obre una crisi al si del moviment obrer i revolucionari, posa a prova a les classes socials i les organitzacions polítiques. Per als marxistes no totes les guerres tenen el mateix sentit. Hi ha guerres d’alliberament nacional que han de ser recolzades, per exemple la d’un país oprimit que vol conquerir la seva llibertat. Hi ha guerres, com la de 1914, que són de conflicte inter imperialista, per la conquesta de mercats i el repartiment colonial, i aquestes no poden ni han de ser recolzades sinó combatudes. Semblava que el moviment socialdemòcrata s’havia preparat per a un conflicte com aquest, però, a l’hora de la veritat, un sector es va col·locar darrere de la seva burgesia, mentre que el sector revolucionari, mantenint la tradicional posició del moviment socialista, va defensar que l’oposició a la guerra havia de transformar-se en un moviment revolucionari contra la burgesia de cada país.

Al congrés de la socialdemocràcia celebrat a Basilea (1912) es va adoptar per unanimitat un manifest davant l’amenaça de guerra.

S’hi pot llegir: “Si una guerra amenaça amb esclatar, és deure de les classes treballadores i dels seus representants parlamentaris en els països involucrats […] fer tot el possible per evitar l’esclat de la guerra pels mitjans que considerin més eficaços […] en cas que la guerra es desencadeni de totes maneres, és el seu deure intervenir en favor del seu finalització ràpida i aprofitar la crisi econòmica i política creada per la guerra per despertar el poble i així accelerar la caiguda del règim capitalista [… ] (la guerra) no pot justificar-se amb la mínima excusa d’interès popular de cap índole […] (per part dels obrers) serà un crim disparar els uns contra els altres.”. El manifest cita com a exemple que després de la guerra francoalemanya de 1870 els obrers de París van respondre amb la Comuna, el primer govern obrer; i que després de la guerra rus-japonesa de 1904, la resposta va ser la revolució russa de 1905.

Però les paraules i els manifestos no es van correspondre amb els fets. Un sector de la socialdemocràcia – “socialxovinistes” els denominarà Lenin- va preferir col·locar-se darrere de cadascuna de les seves burgesies i votar a favor de la guerra. Cada un al seu país va recolzar que els obrers s’enfrontessin amb els seus germans de classe d’altres països; va recolzar la política de conquesta de la seva pròpia burgesia i va trencar el principi internacionalista que els obrers i obreres de tots els països havien d’unir-se en la lluita contra la dominació capitalista.

Que un sector socialista facilités la guerra explica que, al principi, una part de les masses treballadores seguissin a la burgesia i s’enrolaran per lluitar contra els seus germans de classe. Però els sofriments de la guerra, la inutilitat de les batalles i l’enriquiment d’uns pocs a costa de la majoria va anar modificant la consciència de la majoria de la població. Els socialistes internacionalistes van preveure aquesta situació, van denunciar el caràcter de la guerra i van defensar que calia transformar-la en una revolució social. La derrota del “propi” govern apropa la possibilitat d’enderrocar-lo i transformar la societat. Els socialistes que es van col·locar darrere dels seus governs temien la revolució que la pròpia guerra preparava. El ministre tsarista Gutxkov escrivia al general rus Alexéiev a l’agost de 1916: “La revolució està en boca de tots”.

L’escissió del moviment obrer internacional era inevitable. No era possible la convivència entre qui defensava al seu govern i enviava a la classe obrera a les trinxeres i qui al camp, les fàbriques i les trinxeres s’oposava a la guerra i preparava la revolució social. El filòsof alemany Ludwig Feuerbach (1804-1872) ho va expressar així: “Qui consola a l’esclau en lloc d’empènyer a la revolta contra l’esclavitud, ajuda als esclavistes”

Els que seran dirigents

Al gener de 1917, els que d’aquí a pocs mesos seran reconeguts per milions de persones i dirigiran la revolució estan dispersos pel món, a l’exili, o a la presó, perseguits per les policies, siguin d’un bàndol o d’un altre, i fins i tot repudiats pels que fins no fa molt han estat els seus camarades, els anomenats socialistes que ara són aliats dels ministeris burgesos. La guerra ha transformat tot de tal manera que aquests “empestats” seran d’aquí a poc els que dirigiran una revolució i un país immens.

Ja hem dit que Lenin està a Suïssa, on porta anys exiliat. Zinoviev, un altre dels dirigents bolxevics, resideix també a Suïssa. Arribaran a Rússia en el mes d’abril. Kamenev i Stalin viuen deportats a la llunyana Sibèria. La revolució els alliberarà. A finals de 1916, Trotski ha estat expulsat de França a Espanya. Després d’entrar per Sant Sebastià, passar per Madrid i per la seva presó Model, acaba a Cadis. Però per agafar un transatlàntic que el portarà a Nova York ha de tornar fins a Barcelona, on s’embarca amb la seva família el dia de Nadal. Arribarà als Estats Units el 13 de gener. Comença a col·laborar en el periòdic rus Novy Myr (El Nou Món) i dóna conferències en diverses ciutats de la Costa Est. Al gener de 1917 publicarà un article sobre l’aniversari de 1905. “El moviment revolucionari va ser esclafat -va escriure- molts pobres “socialistes”, ràpidament, van treure la conclusió de les nostres derrotes de desembre que una revolució a Rússia era impossible sense el suport de la burgesia. Si això fos veritat, només significaria que una revolució a Rússia és impossible […] Però un escèptic pot preguntar: “hi ha alguna esperança en una revolució victoriosa a Rússia en aquestes circumstàncies?” És una pregunta particular. Des de les columnes de Novy Mir ens esforcem per demostrar que les esperances existeixen i tenen bases sòlides. Però una cosa és clara: si arriba una revolució, no serà el resultat de la cooperació entre el capital i el treball. L’experiència de 1905 mostra que aquesta és una miserable utopia. Familiaritzar-se amb aquestes experiències, estudiar-les, és el deure de cada obrer pensant que estigui ansiós per evitar els tràgics errors. És en aquest sentit en el que hem dit que els aniversaris revolucionaris no només són dies per a commemorar, sinó dies per treure lliçons de les experiències revolucionàries.”

Fins al maig no arribarà a Petrograd, i serà “reincorporat” a la direcció del soviet, que ja va dirigir en la revolució de 1905.

A Nova York, Trotski es trobarà amb Bukharin, que havia estat expulsat de la península escandinava. Aconsegueix arribar a Moscou en el mes de maig, després de passar per Japó. Alexandra Kollontai, de les poques dones que van aconseguir un paper dirigent en la revolució, es troba també a Estats Units. Karl Liebneckt i Rosa Luxembourg, que seran els dirigents de la revolució alemanya de 1918, estan empresonats per la seva oposició a la guerra.

L’Espanya neutral

Quan s’estaven conformant els imperialismes moderns, Espanya va perdre en 1898 les seves últimes colònies, Cuba i Filipines. A l’inici de la guerra mundial, Espanya no tenia cap pes en el panorama internacional; era un país endarrerit que arrossegava les pèrdues colonials i nombrosos conflictes socials. Cap dels bàndols en conflicte comptava amb Espanya per participar en la guerra, i la pròpia classe dirigent espanyola veia més perills que avantatges en tan gran aventura. L’exèrcit, que tenia un enorme pes en la configuració de l’Estat, era un pes mort, amb gairebé tants oficials com tropa, antiquat i fins amb dificultats per sostenir la presència colonial al nord del Marroc. El primer ministre, Eduardo Dato, en una nota dirigida al rei Alfons XIII, opina que “Amb només intentar-la [la participació en la guerra] arruïnaríem a la nació, encendríem la guerra civil i posaríem en evidència la nostra manca de recursos i de forces per tota la campanya. Si la del Marroc està representant un gran esforç i no aconsegueix arribar a l’ànima del poble, com anàvem a emprendre una altra de més riscos i de despeses inicials per a nosaltres fabulosos? “El país es declara formalment neutral, el que no evita la divisió entre “germanòfils” (gent propera al Rei, Romanones, Lerroux, etc.) i “aliadòfils” (sectors democràtics, els socialistes, etc.); i, sobretot, els industrials, financers i latifundistes, que pensen que la guerra els pot proporcionar ingents beneficis.

Efectivament, la neutralitat permet que Espanya vengui les seves matèries primeres i productes a tots dos bàndols i faci de la guerra un esplèndid negoci. La producció de carbó a Astúries, el ferro i acer a Biscaia, la producció d’armes, el tèxtil a Catalunya, els cereals i l’oli, etc. Tot per a l’exportació, poc per a les necessitats nacionals. Es pasten ingents fortunes, els preus es disparen i els salaris segueixen continguts. L’Espanya capitalista de bona part del segle XX es configura entorn dels beneficis extrets de la guerra imperialista. L’aliança entre banquers, grans industrials del nord, latifundistes i sectors de la burgesia catalana (configuració de la classe dominant) té els seus orígens en la “neutralitat” beneficiosa de la guerra. L’Estat va triplicar les reserves d’or tot i que disminuís la pressió fiscal. Sobre una base de 100 a 1913 va passar al 46,4% el 1919.

Per a les classes populars la situació és força diferent. La jornada de treball habitual és de 60 hores setmanals, al camp es treballa de sol a sol, i l’augment dels preus és molt superior al dels salaris. Entre 1914 i 1916, les patates pugen un 90%; els cigrons el 70%; el blat el 62%; l’oli el 51%. En aquest mateix període de temps, la mitjana dels salaris d’obrers qualificats passar de 5 pessetes a 5,50 (un augment del 10%). En el camp dels jornals eren d’entre una pesseta a 1,50.

Les vagues en demanda d’augments salarials, les manifestacions contra l’encariment del cost de la vida i contra l’especulació es van generalitzar per tot el país. Les dones van encapçalar moltes protestes en demanda de pa. Serveixi com a exemple la marxa de dones de Lanaja (Osca), que van caminar amb els seus fills en braços més de 50 quilòmetres per demanar pa més barat al governador.

Els conflictes de classe s’anaven aguditzant. En l’estiu de 1916, davant l’anunci d’una vaga ferroviària per un augment salarial de 25 cèntims diaris i el reconeixement del sindicat, el govern militaritza el servei i declara l’estat de guerra. Els miners anuncien una vaga de solidaritat. La tendència de la mobilització ja no cessarà. Per primera vegada en la història del moviment obrer espanyol, UGT i CNT es posen d’acord per organitzar una aturada general de 24 hores contra la carestia de la vida. El 18 de desembre tindrà lloc l’anomenada vaga de les subsistències, que va ser un èxit total. El ministre de Governació de l’època ho reconeixerà dient: “van parar fins a Belchite”.

En la conferència, citada a l’inici, Lenin declara: “No ens hem de deixar enganyar pel silenci sepulcral que ara regna a Europa. Europa està plena de revolució “. Comença 1917. Els esdeveniments que canviaran el món estan a punt de començar.

Febrer 1917: Les dones inicien la revolució

 

feb-russian-revolution-1917

Avançant juntes, sota la bella llum del dia,
Mil fosques cuines, mil lúgubres fàbriques
S’il·luminen amb l’esplendor d’un raig de llum,
Perquè la gent ens sent cantar: “Pa i Roses, Pa i Roses”
(James Oppenheimer.
Poesia inspirada en la vaga d’obreres tèxtils
el 1912 a Lawrence, Massachusetts)

Entre les diverses complexitats de la revolució russa, una consisteix a dir li revolució de febrer al que en realitat va començar el 8 de març. Sota el tsarisme, Rússia mantenia el calendari julià, que diferia en 13 dies del calendari occidental. Així que, mentre a Espanya es feia de dia un 23 de febrer, a Rússia era 8 de març, el Dia Internacional de la Dona. Sembla que aquest dia va començar fred i assolellat. Un dels temes de conversa al Petrograd burgès era l’estrena al teatre Alexandrinskii de l’obra teatral Mascarada, dirigida per Meyerhold (autor i director teatral que s’unirà a la revolució i que exercirà una gran influència en el teatre del segle XX) . Als barris obrers les preocupacions eren molt diferents. A mitjans de gener va començar a faltar el pa; al febrer, Petrograd va rebre tot just la meitat del que s’havia percebut al desembre, i en la resta de Rússia la situació no era millor. Des de l’inici de la guerra el preu del carbó s’havia quintuplicat i els aliments multiplicat per set. El pa s’havia convertit en el menjar principal i gairebé l’únic. La policia política, l’Ojrana, té els ulls ben oberts i adverteix: “Els nens es moren de fam en el sentit més literal de la paraula”. Un altre informant escriu: “Si hi ha una revolució, serà una revolta de la fam”. “Un abisme s’obre entre les masses i el govern”, advertia un altre agent.

Pel 8 de març no estaven previstes grans accions, més enllà del repartiment d’octavetes i alguna assemblea. El primer Dia de la Dona a Rússia va ser commemorat el 3 de març de 1913. En 1914, quan es va instituir el 8 de març, les organitzadores van caure preses i no hi va haver convocatòria. Els anys següents, en plena guerra imperialista, la commemoració no va tenir una especial importància. Ningú havia previst que aquest dia les dones obreres iniciessin la revolució.

Al febrer de 1917, el 47 per cent de la classe obrera de Petrograd eren dones. Molts homes eren al front. Les obreres eren majoria en la indústria tèxtil, del cuir i del cautxú, i nombroses en oficis que abans havien tingut vedats: els tramvies, les impremtes o la indústria metal·lúrgica, on hi havia unes 20.000. Les obreres eren també mares: havien de garantir el pa dels seus fills. I, abans d’anar a la fàbrica, feien interminables cues (unes 40 hores setmanals) per aconseguir una mica de menjar, acampant durant la nit, en ple hivern rus. Els informes policials recullen que allà van aprendre “a insultar a Déu i al tsar, però més al tsar”; i alerten que: “són material inflamable que només necessita una espurna per esclatar”.

El fet és que les dones d’algunes empreses tèxtils del barri de Viborg van decidir declarar-se en vaga. A les deu del matí s’havien reunit unes vint mil. A la crida de les dones, els obrers d’algunes fàbriques es van unir a la manifestació. Un treballador de la fàbrica mecànica Nobel recorda: “Podíem sentir les veus de les dones en els carrers des de les finestres del nostre departament: ‘A baix la carestia! A baix la fam! ‘Pa per als treballadors!’. Diversos camarades vam córrer a les finestres … Les portes del molí número 1 Bolshaia Sampsonievskaia havien estat obertes. Masses de dones treballadores omplien els carrers. Aquelles que ens havien vist van començar a moure els seus braços i cridaven ‘Veniu! Deixin de treballar! ‘. Llançaven boles de neu a les finestres. Vam decidir unir-nos a la manifestació “. Es calcula que al voltant de 90.000 obreres i obrers van participar en la vaga. En les seves Memòries, el que era governador de la ciutat, Alexander P. Balk, escriu:” En retirar-se, el general Goblachev em va informar, una vegada més, que la manifestació del dia era un complet misteri per a ell i que era possible que no passés res al dia següent “. S’equivocava.

L’endemà, 24 de febrer, el moviment s’amplia encara molt més. Gairebé la meitat de les obreres i obrers estan en vaga. A l’exigència de “Pa” se li uneixen les consignes de “A baix el tsar” i “A baix la guerra”. Grans manifestacions es dirigeixen cap al centre de la ciutat. La policia ha aixecat els ponts que separen els barris obrers del centre, però el riu Neva encara està gelat i milers de vaguistes s’atreveixen a creuar-lo. Se succeeixen els enfrontaments amb la policia i apareixen també els temuts cosacs. L’obrer Ilya Mitrofanovich Gordienko recorda la jornada: “Les obreres van prendre la iniciativa, van envoltar als cosacs amb una compacta cadena humana. Cridaven: “Els nostres marits, pares i germans estan al front”. “I aquí suportem la fam, la càrrega de treball, els insults, les humiliacions i els abusos. Vostès també tenen mares, esposes, germanes i fills, ¡exigim pa i la fi de la guerra! “. Els oficials, tement la influència de l’agitació sobre els cosacs, van donar una ordre. Els cosacs es van preparar. Tots van córrer a cobrir-se, agafant pedres o peces de metall, a punt per llançar-los. No obstant això, els cosacs van cavalcar, van passar sense atacar-nos; després van donar mitja volta i tornar. Les masses els van saludar amb crits de “Visca!”, Malgrat que el cor no podia creure-ho i la ment dictava precaució “

El moviment ja és imparable. La vaga és ja una vaga general, sobretot després que el dia 25 la fàbrica Putilov, en la qual treballen 30.000 persones, decideix unir-se. També se sumen els estudiants. Al final del dia alguns barris estan en mans dels rebels. Les comissaries han estat assaltades o abandonades. “Un aixecament revolucionari que duri diversos dies només es pot imposar i triomfar a condició d’elevar progressivament d’esglaó en esglaó, registrant tots els dies nous èxits. Una treva en el desenvolupament dels èxits és perillosa. Si el moviment s’atura i patina, pot ser el fracàs ” escriu Trotski a La Història de la Revolució Russa.

El 26 és diumenge, i estan tancades les fàbriques, el lloc natural on reunir-se. Sorgeixen alguns dubtes. És possible seguir endavant? Quina serà l’actitud de l’exèrcit? En el record està present l’experiència de 1905. El tsar Nicolau II ha donat l’ordre d’acabar amb els disturbis “demà mateix”. Durant el dia, milers de persones segueixen manifestant-se per la ciutat. Se succeeixen els enfrontaments, però també el contacte entre els obrers i obreres i els cosacs i els soldats. Creix la confiança de la massa obrera, tot i les càrregues i fins i tot ametrallaments, les manifestacions no es dissolen, tornen a reunir-se, tornen a trobar-se amb els soldats, i els diuen: “No disparis contra els teus germans i germanes”, i afegeixen : “Uneix-te a nosaltres”. Els dubtes comencen a sorgir. Els soldats ja no són els de 1905. Molts han estat al front i han vist el que suposa la guerra. Saben del sofriment i fam de la població, i també de les seves mares i germans i germanes. Els dubtes comencen a assaltar les consciències. També les dones van jugar un paper decisiu. Escriu Trotski: “La dona obrera representa un gran paper en l’acostament entre els obrers i els soldats. Més audaçment que l’home, penetra en les files dels soldats, agafa amb les seves mans els fusells, implora, gairebé ordena: «Desvieu les baionetes i veniu amb nosaltres». Els soldats es commouen, s’avergonyeixen, es miren inquiets, vacil·len; un d’ells es decideix: les baionetes desapareixen, les files s’obren, estremeix l’aire un hurra entusiasta i agraït; els soldats es veuen envoltats de gent que discuteix, increpa i incita: la revolució ha fet un altre pas cap endavant. “

El moment decisiu ha arribat. S’organitzen mítings a les portes de les casernes. En alguns dels oficials aconsegueixen dissoldre a la massa obrera, en altres no s’atreveixen. A boca de nit, es rebel·la el regiment Pavlovsky. En les primeres hores del matí del 27, els oficials del regiment Volynski intenten mobilitzar les seves tropes contra els treballadors. Els soldats es neguen a marxar. Davant de les amenaces dels oficials, un sergent dispara contra un comandant; en el tiroteig moren diversos oficials. Amb aquests trets, els soldats del Volynski s’uneixen a la revolució: només la seva victòria podrà salvar-los de la forca. Copiant la tàctica de les obreres i obrers, es dirigeixen a la resta de casernes per animar-los a unir-se a la lluita de tot el poble. Les condicions estaven madures, només van trobar oposició en alguns oficials. La insurrecció ha triomfat. Les obreres i obrers, tota la classe treballadora, els soldats, majoritàriament pagesos amb uniforme, han vençut. És la fi d’una monarquia, de suposat origen diví, de més de 300 anys d’existència que amb prou feines aconsegueix trobar força social o armada que la defensi.

L’emancipació de la dona

Al febrer de 1917 les dones van iniciar la revolució i, però, en la memòria ha quedat poc reconeixement de les seves gestes. Ni tan sols entre els dirigents de la revolució es recorden els noms d’Alexandra Kollontai o de Nadiezna Krupskaia, dones que van ocupar un lloc dirigent durant el procés revolucionari o al govern soviètic. Les obreres de Petrograd van simbolitzar amb la seva acció també una ruptura amb el seu opressió específica com a dones, i la revolució va reconèixer immediatament que les grans transformacions socials i polítiques serien incompletes sense aconseguir la plena emancipació de les dones.

Des de febrer a octubre de 1917, van participar en el moviment revolucionari i es van organitzar autònomament en la defensa de les seves pròpies reivindicacions. Serveixi com a exemple que en els dies previs a la insurrecció d’octubre es va reunir una conferència de dones representants de 50.000 treballadores de tota Rússia. Per a les dones la victòria de la revolució era també el primer pas per a la seva emancipació. En aquesta època, les lleis tsaristes declaraven que la dona havia de “obeir el seu marit com a cap de família, ser amant i respectuosa …”; no podia tenir passaport o treballar sense el consentiment del marit; el divorci estava en mans de l’Església, és a dir, pràcticament no existia; el marit es convertia fins i tot en amo de qualsevol herència que rebés la dona; a les fàbriques, les dones havien de suportar jornades esgotadores cobrant menys que els homes i sense cap protecció per la maternitat. Al camp, la situació encara era pitjor, la dona camperola era gairebé una esclava, de la feina i de la llar.

El govern sorgit de la revolució d’Octubre va establir lleis que permetien o feien possible la igualtat política i social de la dona. Es va establir el dret al vot ia ser elegides per a càrrecs públics; es va legalitzar el dret al divorci i la igualtat absoluta davant la llei entre marit i dona, es va acabar amb la dominació legal del marit i les dones podien triar els seus propis cognoms; es va legalitzar l’avortament; es van abolir les lleis en contra de l’homosexualitat; es va legislar a favor de la igualtat del salari entre homes i dones; es va aprovar la llicència per maternitat de 4 mesos abans i després del part, la gratuïtat de la cura dels nens i mesures per a la protecció en el treball per a les dones embarassades. Potser avui algunes d’aquestes mesures no semblin extraordinàries, però en els inicis del segle XX, i més en l’endarrerida Rússia, van canviar radicalment les bases socials de l’opressió de la dona.

Tanmateix, una cosa són les lleis i una altra la dura realitat. No és aquest el lloc per aprofundir en els dèficits, errors i retrocessos que l’emancipació de la dona va patir en la Rússia soviètica. Diguem només que es va trencar l’esperança que el desenvolupament econòmic facilitaria la igualtat real, que no va ser capaç d’imposar-se a la realitat d’un país endarrerit i aïllat pel fracàs de la revolució en la resta d’Europa; i que posteriorment es va trobar amb la reacció social que a partir dels anys 30 va representar l’estalinisme, especialment en l’àmbit dels drets de la dona (prohibició de l’avortament, enaltiment de la dona com a mare, limitacions al divorci, etc.). Estudiar i recuperar les experiències de l’emancipació de la dona en el procés revolucionari poden ser útils per a l’actual procés del seu alliberament. Les tendències de la societat, cap endavant o cap enrere, tenen sempre la seva línia més sensible en el reconeixement dels drets de la dona, no només legals sinó també en l’establiment de les bases materials per aconseguir la igualtat real.

Alexandra Kollontai, una de les revolucionàries russes que més va treballar i va lluitar per la igualtat, es va imaginar així el futur: “1. Igualtat, amb la desaparició de la poderosa autosuficiència masculina i de la submissió servil de la dona. 2. Reconeixement mutu i recíproc dels drets i desaparició dels sentiments de propietat. 3. Sensibilitat fraterna, juntament amb un art que permetrà l’assimilació i comprensió de les transformacions psíquiques que es reprodueixen en l’ànima de l’estimat “.

poster_17_mujeres

La paradoxa de febrer

N’hi va haver prou l’aixecament de la població de Petrograd per acabar amb el tsarisme. Moscou, la segona ciutat de Rússia en aquest moment, es va unir quan el triomf ja estava assegurat i així va ser també a la resta del país. No hi ha cap dubte del caràcter de classe de la revolució. Un economista liberal de l’època, Tugan Baranovski, ho va explicar amb precisió: “No van ser les tropes, sinó els obrers els qui van iniciar la insurrecció; no els generals, sinó els soldats que es van presentar davant la Duma (parlament rus). Els soldats donaven suport als obrers no perquè obeeixen dòcilment les ordres dels seus oficials, sinó perquè […] sentien el lligam que els unia els obrers com una classe composta de treballadors, com a part d’ells mateixos. Els pagesos i els obrers: heus aquí les dues classes socials que han fet  la revolució russa “. Una altra de les complexitats del moviment revolucionari consisteix a entendre per què si les forces que van lluitar tenien un contingut de classe tan determinat, el poder acabar, en primera instància, en mans de la burgesia, que res havia fet per acabar amb el tsarisme. Sovint, les revolucions no són capaçes d’expressar una relació directa entre les classes socials i el poder. En tot moviment revolucionari les classes treballadores i els camperols, els estudiants o els soldats han estat la base mobilitzada dels processos revolucionaris, però, en la majoria de les ocasions, en vèncer, algun sector de la burgesia o la petita burgesia els ha arrabassat el que havien conquerit al carrer.

Al febrer de 1917, els burgesos temien més a les masses que al tsarisme, amb el qual havien establert estrets llaços. En els primers dies de la revolució van intentar buscar un acord amb el tsar, i quan van veure que era impossible, van intentar mantenir el tsarisme triant al seu fill o, com a regent, a un germà del tsar. Era tanta la seva desesperació que a Miliukov, el dirigent del partit de la burgesia, no li importava dir: “Un d’ells és un nen malalt i l’altre un home completament ximple”, però que l’important era salvar Rússia, és a dir, els seus negocis.

En els mateixos dies, fins i tot en el mateix edifici (el palau de la Duma) on els burgesos sospiraven per la continuïtat del tsarisme, es formava el soviet, l’organisme que representava legítima i directament a les masses treballadors. Els soviets van sorgir en la revolució de 1905, i des de llavors van formar part de l’imaginari de la classe treballadora. La seva formació va ser un fet natural, impulsat i acceptat per totes les tendències polítiques del moviment obrer com a expressió de la vaga general i la insurrecció. Al principi va ser una coordinació de dirigents polítics i representants reconeguts de la classe treballadora, però immediatament es va procedir a l’elecció de representants directes a les fàbriques, barris i casernes. A la pràctica, els soviets van començar a exercir el poder, eren els únics organismes reconeguts per la població. Un diputat del bloc burgès recorda: “El soviet es va apoderar de totes les oficines de Correus i Telègrafs i de Ràdio, de totes les estacions de ferrocarril, de totes les impremtes, de manera que, sense autorització, era impossible cursar un telegrama, sortir de Petrograd o escriure un manifest “. Un representant del tsarisme els diu als dirigents de l’esquerra: “El poder està en les vostres mans; ens podeu enviar detenir tots nosaltres “. I, però, el govern provisional que sorgeix de la revolució de febrer està encapçalat pels burgesos.

La paradoxa consisteix en què els socialistes moderats, els menxevics, que en aquest moment tenen la confiança de la majoria treballadora, consideraven que la revolució que enderroqués al tsarisme havia de ser “una revolució burgesa”, limitar-se al reconeixement de les llibertats i a algunes reformes. Aquesta visió escolàstica que el desenvolupament de la societat està predeterminat i ha de seguir unes etapes fixades per endavant no encaixava amb l’evolució de la societat, i menys encara amb l’esclat de la guerra imperialista. Les masses treballadores havien realitzat la revolució; no confiaven en els partits burgesos i començaven a construir els seus organismes de govern (els soviets), i els socialistes moderats deixaven de banda la solució dels greus problemes de la guerra, la república, la terra, la jornada de vuit hores, etc. per donar el poder als burgesos. Paradoxes dels processos revolucionaris. Seran necessaris uns quants mesos perquè l’experiència convenci a les masses treballadores que han de prendre el destí a les seves pròpies mans, prendre el poder per aconseguir la pau, repartir la terra, exercir tots els drets democràtics i iniciar el camí cap al socialisme.

Lenin, que encara no havia pogut viatjar a Rússia, va escriure en les seves Cartes des de lluny: “La revolució va ser obra del proletariat […] exigeix pa, pau i llibertat; exigeix una república i simpatitza amb el socialisme […] (els burgesos) volen burlar la voluntat, o els anhels de la immensa majoria de la població “Davant els supòsits disturbis i anarquia, Lenininsistía:” Els obrers volen una república, i una república és un govern més “d’ordre” que la monarquia […] Són precisament els capitalistes els que introdueixen l’anarquia i la guerra a la societat humana”.

Endarreriment en drets

Les condicions de les dones a l’Espanya de 1917 no eren millors que les de Rússia sota el tsarisme. La dona necessitava l’autorització del marit per a qualsevol iniciativa; signar contractes, realitzar compres, ni tan sols podia vendre propietats que fossin seves per herència de pares, etc. El Codi Penal imposava dures sancions per a aquelles dones que insultessin o no fessin el que el marit els hi deia de fer. Les dones no tenien dret al vot, ni existia el divorci, ni de bon tros el dret a l’avortament. La influència de l’Església Catòlica en tots els àmbits de la vida social i política va imposar condicions terribles a les dones. En aquesta època, el 70% de la població femenina és analfabeta, enfront d’un 55% dels homes. En 1910, unes 729.628 dones reben ensenyament, el que suposa el 23’6% d’aquelles que es trobaven en edat de fer-ho Fins a 1910, no se’ls reconeix el dret a l’educació superior. La primera catedràtica, l’escriptora Emilia Pardo Bazán, ho és en 1916. En 1919 només hi ha 300 universitàries a tot Espanya.

En l’àmbit laboral la situació no era millor. La neutralitat espanyola va facilitar durant els primers anys de la guerra un desenvolupament industrial i comercial molt important. De 1910 a 1918, el nombre de miners va passar de 90.000-133.000; el de metal·lúrgics de 61000-200,000; en el tèxtil de 125.000-213.000 i en els transports de 155.000-212.000. (Juan A. Lacomba. La crisis española de 1917) Això va representar també una important incorporació de la dona, difícil de quantificar perquè en molts casos es va tractar d’ocupació irregular. Les dones eren majoria en el sector del tèxtil, cuir, o alimentació, i la seva presència era notable en sectors molt masculinitzats. Per exemple, a principis de segle, el 10% de la plantilla del carbó a Astúries eren dones; també el 7% a la mineria de ferro de Biscaia i en les mines de plom de Còrdova, per la qual cosa és fàcil deduir que en 1917 la seva presència devia ser més gran. S’ocupaven del transport i de l’insistència del mineral en superfície i d’altres ocupacions complementàries. El seu sou, però, solia ser un 50% inferior al de l’home; es considerava que formava part del complement salarial de l’home i poquíssimes, si hi havia alguna, ocupaven llocs de responsabilitat. Per menystenir el pes de la dona en el món del treball, les camperoles, com les empleades de la llar, molt nombroses a les ciutats, amb prou feines existeixen en les estadístiques.

Durant el primer decenni del segle es funden les primeres associacions de dones, socialment molt diferenciades, les que tenen un origen socialista o anarquista i les que són iniciativa de dones de classe mitjana. Totes defensen la millora de les condicions de vida i de reconeixement social de les dones, encara que amb perspectives socials i polítiques diferents. A causa de l’endarreriment econòmic i social espanyol i al pes de l’Església Catòlica ha un evident retard respecte a altres països en la lluita pels drets de les dones. Fins al maig de 1921 no se celebra la primera manifestació a favor del sufragi femení. Les primeres manifestacions massives van tenir lloc a Catalunya al juliol de 1910, reclamant drets per les dones, una educació laica i la república. El moviment, però, no va tenir continuïtat. Fins al maig de 1921 no se celebra a Madrid una manifestació a favor del sufragi femení.

L’any 1917, va representar també un canvi de tendència en la lluita i en la incorporació de les dones. Al febrer, Alemanya decideix un bloqueig general dels ports europeus que afecta enormement a l’economia espanyola. Les importacions i exportacions marítimes queden seriosament danyades i afecten gairebé tots els sectors productius. Comença el final de la “alegria” econòmica. La guerra havia eixamplat encara més la desigualtat entre les classes. Per mantenir la feina, per menjar, per criar els fills, per poder viure caldrà lluitar, i moltes dones ja han ocupat el seu lloc a la fàbrica i en la societat. Per a la majoria d’elles, la participació en la vaga general d’agost de 1917 serà la seva prova de foc social, però també d’exigència dels seus propis drets. Aquell any, conflueixen diferents crisis: les protestes de l’oficialitat de l’exèrcit (Juntes de Defensa ); el conflicte que s’aguditza amb Catalunya (Assemblea de Parlamentaris oposada al bipartidisme) i una vaga general revolucionària convocada per UGT i CNT. A diferència del que aquest mateix any passa a Rússia, al nostre país cadascuna d’aquestes crisis anirà per separat i això endarrerirà l’enfonsament de la monarquia fins a 1931. Les obreres russes van iniciar la revolució per acabar amb el tsarisme i conquerir els seus drets com dones, fins i tot els més mínims. A Espanya, també es va haver de fer fora la monarquia perquè es reconeguessin els drets de les dones.

Anys abans, Teresa Claramunt, una de les pioneres anarquistes organitzadora de les dones treballadores ho va expressar així: “Ja ho veus, dona proletària, els nostres fills no inspiren a ningú cap sentiment noble. Nosaltres, les dones obreres, no per-pertanyem al sexe feble, ja que aquests sietemesinos consideren molt natural que recaigui sobre nosaltres el treball pesat de les fàbriques. No pertanyem tampoc al sexe bell, perquè els nostres cossos destrossats no els desperten el sentiment de justícia. […] Res d’això veuen. Ja ho sabieu, obreres, en la societat actual hi ha dues castes, dues races: la de nosaltres i els nostres companys i les d’aquests abellots amb tota la seva cort. No tindrem pa, ni sort, ni la vida, ni seguretat per als nostres éssers estimats i per a nosaltres, fins que desaparegui del tot aquesta maleïda raça de paràsits. ¡A treballar, doncs, proletàries; la nostra dignitat i el nostre amor ho exigeix! “.

Març 1917: el doble poder

 

putilov_factory_meeting-petrograd-1917

La nostra tàctica: cap confiança i cap suport al nou govern
(Telegrama enviat a Rússia per Lenin)

La notícia sobre la caiguda del tsarisme i l’inici de la revolució va causar entusiasme, perplexitat i inquietud en una Europa esgotada per una guerra que ja durava gairebé 3 anys. El govern alemany va imaginar que es debilitaria el front rus i facilitaria la seva victòria. Però, també temia la revolució. El titular d’Interior es va referir al Consell de Ministres a “l’efecte embriagant de la revolució russa” i va donar l’ordre taxativa de censurar “tot el que expliqui o enalteixi els fets dels revolucionaris a Rússia”. Als aliats de Rússia (França i Gran Bretanya; Estats Units no entraria a la guerra fins a abril de 1917) els va inquietar els esdeveniments revolucionaris i van mobilitzar els seus recursos diplomàtics perquè el nou govern rus mantingués les seves aliances i presència militar.

A Espanya, el periòdic anarquista Terra i Llibertat desitjava “al proletariat rus forta empenta revolucionaria”. Els socialistes es van mostrar més parcs. El Socialista va publicar informació sobre els esdeveniments però costa trobar opinions o editorials. Tres mesos després, en un manifest per al 1r de Maig, ni tan sols s’esmenta la revolució russa. El revolucionari Víctor Serge, en aquest moment exiliat a Barcelona, va escriure en les seves Memòries: “Fins i tot els obrers del meu taller, que no eren militants, comprenien instintivament les jornades de Petrograd, ja que la seva imaginació les trasponia a Madrid i a Barcelona. La monarquia d’Alfons XIII no era ni més popular ni més sòlida que la de Nicolau II; la tradició revolucionària d’Espanya remuntava, com la de Rússia, als temps de Bakunin; causes socials semblants obraven aquí i allà, problema agrari, industrialització retrògrada, règim polític endarrerit en més d’un segle i mig respecte de l’Occident europeu.” L’intel·lectual Salvador de Madariaga va parlar de que “les esplèndides notícies de la Revolució russa havien corregut per Espanya com la pólvora”. Des d’Itàlia, el revolucionari Antonio Grasmci va escriure: “La notícia de la revolució va ser acollida a Torí amb una alegria indescriptible. Els obrers ploraven d’emoció en rebre la notícia que el tsar havia estat enderrocat”. A tot Europa, en la consciència de milions d’homes i dones s’obria l’esperança d’acabar amb la guerra i el patiment.

 

Un govern vigilat
Analitzem en l’article anterior la “paradoxa” de que la revolució l’haguessin encapçalat les obreres, obrers i soldats i, en canvi, el poder hagués passat a mans de la burgesia. El govern provisional que es va formar va ser una combinació d’antics dignataris tsaristes, grans industrials que s’havien enriquit amb la guerra, advocats i propietaris agrícoles, dirigents del partit cadet (alguna cosa així com el Partit Popular actual) amb Miliukov al capdavant, que era el veritable dirigent de la burgesia, i Kerensky com a representant de la “esquerra” no revolucionària. Com a primer ministre, ¡atenció lector!, van triar a un príncep, el príncep Lvov. No és estrany que el poble treballador respongués irònicament: “Hem canviat una tsar per un príncep”. Més seriosament, altres es preguntaven: “És que ha corregut la sang dels obrers només per reemplaçar a un terratinent per un altre?” El govern es movia entre decisions que ja havien estat superades pels esdeveniments o decisions que no podia complir, o mantenir en el que pogués a elements de l’antic règim. Per exemple, els membres del Consell d’Estat del tsarisme seguien cobrant els seus emoluments, i el govern va assignar una pensió als exministres.
El 2 de març abdica el tsar, el qual es retingut en un dels seus palaus. El 7 de març Kerensky declara que el tsar “s’en va a Anglaterra sota la meva vigilància personal”. L’escàndol va ser impressionant i el 9 de març ho va tenir que desmentir i el tsar va ser arrestat formalment. No hi havia tsar, però el govern segueix sense declarar com és la forma d’estat que prefereix. Aquest mateix dia, el soviet de Petrograd organitza una comissió dedicada al repartiment de subsistències entre la població. L’organització de la classe treballadora comença a prendre decisions per exercir el poder.
El 5 de març, el soviet decideix que es reprengui la feina, però les protestes continuen. Els partits i diaris de la burgesia llancen una campanya perquè els soldats tornin a les casernes i els obrers a les fàbriques. És a dir, “que tot segueix com abans?”, es pregunten. Fins al 10 de març, els patrons no accepten la jornada de 8 hores a Petrograd. A Moscou, l’acord s’adoptarà el 21. La pressió i el desenvolupament de vagues espontànies obliguen els empresaris a acceptar augments salarials d’entre un 30 i un 50 per cent. No es fa una revolució perquè gairebé tot segueixi igual. A la fàbrica Putilov, amb 30.000 treballadors, es van deixar d’aplicar les regles de la fàbrica, amb les seves multes punitives i els seus registres humiliants. En aquesta empresa, i en altres, van ser creats els comitès de fàbrica per representar els interessos dels treballadors davant la patronal. A les grans empreses estatals, els nous comitès van prendre temporalment la gestió, atès que els administradors havien fugit. El 13 de març, els membres dels comitès de les fàbriques pertanyents al Departament d’Artilleria van definir com a objectiu “l’autogestió a la major escala possible”, i les funcions dels comitès van ser especificades com “de defensa dels interessos dels treballadors davant a l’administració de la fàbrica i el control sobre les seves activitats “.
Hi ha un govern, però l’acció de les masses és qui acaba imposant les decisions, pels fets o a través dels soviets. Nominalment el govern té el poder, però la força i la decisió estan en els soviets. Per exemple, el 5 de març, el soviet decideix clausurar les publicacions monàrquiques i sotmetre a la seva decisió l’aparició de nous diaris. La revolució té dret a defensar-se.
El 8 de març, el govern aprova un decret sobre l’amnistia, quan els presos ja són al carrer i els desterrats a Sibèria ja estan arribant a les ciutats. El 12, aprova l’abolició de la pena de mort. Quatre mesos després Kerensky la restablirà per als soldats.
El repartiment de la terra era un dels principals problemes de la revolució. L’endarreriment del camp i la gran concentració latifundista entre la Corona, l’Església i els grans propietaris convertia els camperols en un element clau per al futur de la revolució. El govern no deia res, la seva política consistia a ajornar-ho tot. Però els camperols no podien esperar. A finals de març ja són moltes les regions agrícoles que estan en moviment, s’ocupen terres, es deté terratinents, es formen comitès agrícoles i soviets. La revolució també arriba al camp.

Fins al 25 de març no va crear una Comissió per estudiar la convocatòria de l’Assemblea Constituent, que segons el govern havia de decidir-ho tot, i redactar una llei electoral. La Comissió mai va arribar a funcionar.
La guerra, una de les principals causes de la revolució, seguia present i calia donar-li alguna resposta. L’exèrcit, els soldats, volien resposta a la seva situació. El 6 de març, el soviet va aprovar l’anomenat decret número 1, pel qual s’acordava l’elecció de representants dels soldats als soviets, la conservació de les armes sota el control dels comitès de companyia i batalló, en el servei, disciplina militar; fora d’ell, complets drets civils, abolició de la salutació, prohibició dels càstigs físics i nomenament de comissaris en totes les armes i institucions militars. Els drets democràtics entraven per primera vegada a les casernes i en les trinxeres. Per al govern i els dirigents de l’exèrcit, que continuaven sent els mateixos que sota el tsarisme, la continuació de la guerra era completament necessària. El 20 de març, el govern va declarar que “complirà fidelment amb tots els tractats que ens comprometen amb altres potències”. Més clar impossible. Així ho va explicar Trotski: “La continuació de la guerra justificaria la conservació de l’aparell militar i burocràtic del tsarisme, l’ajornament de l’Assemblea Constituent, la subordinació de l’interior revolucionari al capdavant, o el que és el mateix, als generals que formaven un front únic amb la burgesia liberal”. Si la guerra continuava, tot podia ajornar-se, les reformes socials, el repartiment de la terra, l’emancipació nacional.
La lluita entre la revolució (els soviets) i el govern representant els interessos de la burgesia va aparèixer des del primer moment. Una resolució de la fàbrica Izhora ho expressava així: “Totes les mesures del Govern Provisional que destrueixin els romanents de l’autocràcia i enforteixin la llibertat del poble han de ser plenament recolzades per la democràcia. Tota mesura que condueixi a la conciliació amb el vell règim i que sigui dirigida contra el poble ha de enfrontar-se amb una protesta i contraatac decisius”. Lenin, encara a Suïssa, en les seves Cartes des de lluny escriurà: “ara ens trobem en un període de transició d’aquesta primera etapa de la revolució a la segona, de “lluitar” amb el tsarisme a “lluitar” amb l’imperialisme terratinent i capitalista”.

 

Què són els soviets

 El significat d’una paraula pot canviar en el transcurs del temps. És el que passa amb la paraula russa soviet. Significa consell o junta, i de ser la representació democràtica del moviment de la classe treballadora s’ha acabat associant al règim polític que va sorgir de la degeneració que va imposar la burocràcia estalinista a l’antiga URSS. Seria una petita victòria si en aquest centenari de la revolució russa aconseguíssim refer el bon sentit de la paraula soviet. El lector pot trobar una senzilla i clara explicació del seu origen i funció en aquest petit fullet escrit per Andreu Nin.

https://www.marxists.org/espanol/nin/1932/soviets.htm

Els soviets van sorgir a la revolució de 1905 com una expressió natural i espontània de la mobilització. Eren organismes democràtics de representació de la classe treballadora. A les assemblees d’empresa es triaven als delegats o diputats obrers, per exemple un per cada 500 treballadors, que es coordinaven amb la resta d’empreses de la ciutat. Al principi, van ser eines per a la vaga general, per representar a centenars de milers de treballadors i treballadores. No s’oposa al sindicat, ni als comitès de fàbrica, sinó que cadascú ocupa el seu lloc en l’organització de la classe treballadora i de la nova societat que pugna per sorgir.

Després de l’experiència de 1905, va ser natural el seu renaixement al 1917. Al principi es formen com un acord entre els partits socialistes, però immediatament es trien delegats en les empreses. Per donar representació als soldats, el paper ha estat tan decisiu, s’acorda que la seva denominació sigui de soviets de delegats obrers i soldats. Es formen també soviets de barri i, posteriorment, el moviment s’estén als llogarets amb la formació de soviets camperols. Per tota l’extensa Rússia el soviet és reconegut com l’expressió genuïna de la revolució. (A la foto, el Soviet de Petrograd el 1917).

Si bé el coneixem pel seu nom rus, en pràcticament tots els processos revolucionaris han sorgit expressions semblants. A Alemanya es van cridar consells obrers en la revolució de 1918. Així els van conèixer en la revolució hongaresa del mateix any, i també en la de 1956. Els italians els van cridar consells de fàbrica. En la revolució espanyola de 1936 van ser els comitès … sigui quina sigui la seva denominació concreta, es tracta d’una necessitat d’expressió i organització de la classe treballadora en un moment en què la revolució planteja la possibilitat que una nova classe social arrabassi el poder a la burgesia.

1917petrogradsoviet_assembly

Doble poder
Els corresponsals dels diaris The Times de Londres i Le Temps de París van haver d’admetre en les seves cròniques que “a Rússia hi havia dos governs”. En un article publicat en Pravda (periòdic dels bolxevics) Lenin subratlla que “La més notable característica de la nostra revolució és un poder dual […] Ningú va pensar o podia haver pensat amb anticipació sobre el poder dual“. El 9 de març el general Alexeiev, cap de l’Exèrcit, telegrafià al ministre de la Guerra: “Aviat serem esclaus dels alemanys, si seguim mostrant-nos indulgents amb el Soviet”. Gutxkov li va contestar: “Per desgràcia, el govern no disposa de poder efectiu; les tropes, els ferrocarrils, el telègraf, tot està en mans del Soviet, i es pot afirmar que el govern provisional només existeix en la mesura que el Soviet permet que existeixi”.
La qüestió del doble poder és un problema al qual s’enfronten pràcticament totes les revolucions i cal comprendre-per guiar-se bé en un procés revolucionari. Tota revolució crea noves formes, noves institucions que representen a la classe social, o a les classes socials, que té la iniciativa. A Rússia van ser els soviets. La burgesia, que des que va començar la guerra estava dirigint pràcticament el país, volia desempallegar-se del tsar, alhora que temia a la classe treballadora. A la caiguda del tsarisme, a la burgesia li cau el poder a les mans però la seva única capacitat consisteix a mantenir o adaptar el vell aparell de l’Estat; mentre que la classe treballadora està construint i exercint el poder que li ha donat la revolució a través dels soviets. Però l’existència de “dos governs” és incompatible. Poden coexistir durant un temps, el temps que una classe social o una altra necessita per organitzar-se, per prendre consciència i guanyar als aliats necessaris per a imposar-se sobre l’altra. Aquí hi ha la clau del doble poder.

Aquest debat va sorgir entre els revolucionaris russos. Els socialistes moderats, els menxevics, que durant els primers mesos de 1917 van tenir la majoria en els soviets, van cedir el poder a la burgesia i van considerar que els soviets havien de ser un complement del govern, de fet, es va formar un comitè d’enllaç entre l’executiu dels soviets i el govern. L’intent de coexistència va xocar des del primer moment. Els bolxevics van comprendre que els soviets podien ser la nova forma de govern, més democràtica i representativa de les masses obreres i camperoles organitzades -Lenin deia que era com la Comuna de París de 1871-, i per això es van orientar en el sentit de preparar la consciència i organització, de guanyar la majoria de la classe treballadora i dels camperols perquè els soviets s’apoderessin del poder. No es pot dividir el poder entre classes socials oposades. Per conquistar la pau, el pa i la terra els soviets havien de prendre el poder.
Si repassem altres processos revolucionaris veurem com el problema del doble poder ha estat present. En la revolució francesa, el doble poder s’expressa primer (1789-1792) des de la presa de la Bastilla fins que el Rei Lluís XVI intenta fugir, l’Assemblea Constituent coexisteix amb el Rei. És l’etapa de l’abolició del feudalisme, de les servituds, els delmes, etc., però encara es manté la monarquia. La noblesa i el clergat comencen a organitzar la guerra civil amb l’ajuda dels monarques estrangers. La següent etapa, la de la Convenció (1792-1795) es proclama la república, el Rei és executat, i la radicalització dels sectors populars dóna la majoria als jacobins, encapçalats per Robespierre i Sant Just. Amb el Directori (1795 a 1799) la revolució dóna un nou gir i s’imposen els sectors burgesos més moderats que tanquen el període revolucionari. En cada un d’aquests passos el doble poder expressa els interessos de les classes socials, i per sota empenyent i buscant el seu lloc els sans-culottes, els sectors més populars als que encara no els havia arribat la seva hora històrica.

En la revolució alemanya de 1918 es van formar consells obrers, seguint l’exemple de Rússia, es van estendre per tot el país i van acabar amb la monarquia. Van aconseguir coordinar-se i reunir un congrés de tota Alemanya, però la socialdemocràcia va apostar per mantenir la república burgesa i incorporar els consells en la Constitució. El resultat és conegut, la revolució va ser derrotada per les armes i els socialdemòcrates van permetre l’assassinat de Karl Liebneckt i Rosa Luxemburg.
El balanç de la revolució espanyola de 1936 arrossega també una vella polèmica. El cop feixista va ser derrotat per les masses treballadores, en molts llocs es van formar comitès que van organitzar la producció, els capitalistes havien fugit, la vigilància i els primers batallons de milicians per enfrontar-se als feixistes. A Catalunya, es va formar el Comitè de Milícies Antifeixistes, que reunia a les forces obreres i republicanes i als comitès, i les esquerres van tenir el dilema de mantenir la república o que el procés revolucionari avancés cap a una nova societat, cap al socialisme. Es va dir que primer calia guanyar la guerra i després ja vindria la revolució; es va imposar l’opció de “guanyar la guerra”. No cal dir com va ser el resultat. Anys abans, el socialista reformista francès, Jules Guesde, havia dit una cosa semblant: “Primer la victòria (en la guerra imperialista), després la república”.

 

No és només historia
L’historiador Josep Fontana va explicar en una conferència la necessitat d’estudiar la revolució russa “per arribar a entendre la nostra pròpia història; però és evident que aquest estudi no ho veig com un pur exercici intel·lectual sense fins pràctiques.” Efectivament, l’estudi històric pot ser un interessant exercici de coneixement, però més apassionant és poder relacionar-lo amb els debats polítics actuals.
La revolució de 1917 va condicionar tot el segle XX i moltes generacions de lluitadors i revolucionaris es van educar al voltant de les seves lliçons i experiències, i en molts casos amb una lectura més que discutible si no tergiversada per la tradició estalinista. Per això, aquest aniversari ens exigeix repensar i / o reaprendre amb els ulls de les experiències d’aquest inici de segle. Perquè, salvant la distància històrica i el que ha canviat el món, els problemes bàsics no són tan diferents: es pot o no canviar el sistema capitalista? Quin paper pot jugar la classe treballadora? Quina relació pot establir-se avui entre classe social i ciutadania? Quines organitzacions polítiques cal construir per al canvi polític i social? I la relació entre moviments socials i parlamentarisme? Com es pot practicar avui l’internacionalisme i la solidaritat entre els pobles? Aquestes preguntes, i d’altres, tenen a veure amb la construcció d’eines polítiques, amb la definició d’estratègies polítiques que permetin combatre la desigualtat, no per reformar el sistema, sinó per construir un de nou, solidari, democràtic, igualitari, el que en la tradició dels revolucionaris de 1917 cridaven socialisme.
Amb els processos de canvi iniciats en moltes ciutats, amb la ruptura del bipartidisme, amb el reconeixement de la crisi del règim del 78, amb el que va significar el moviment del 15-M, amb el procés sobiranista a Catalunya, se sol parlar que estem en un procés de revolució democràtica. Llavors, quins podrien ser els objectius, quins mitjans i què mobilització per aconseguir-los? Com sempre a la vida, el que valen són els fets.
En una recent entrevista a La Tuerka, el dirigent gallec Xosé Manuel Beiras assenyala que: “pensar que es poden canviar les coses en les institucions de l’enemic, quan saps que no seràs profundament majoritari, pot atrapar-te en l’engranatge”. Alhora, escoltem a persones que afirmen estar a les institucions per posar-les al servei de la gent, és compatible? Quines reformes es poden aconseguir mentre es preparen transformacions més profundes? Són reflexions que enllacen amb l’experiència d’aquests cent anys transcorreguts i que el coneixement de la revolució i les seves lliçons poden ajudar-nos a resoldre-les millor. Durant els mesos en què les opinions de Lenin i els seus estaven en minoria i demanava paciència per convèncer la gent, donava aquests consells: “No volem que les masses ens creguin sota paraula. No som xerraires. Volem que les masses superin els seus errors per l’experiència.”

Abril 1917. I aleshores va arribar Lenin

 

lenin_abril
Preneu en les vostres mans el vostre propi destí!
(Octaveta repartida a Leipzig a l’abril de 2017)

El mes d’abril es va iniciar a Petrograd amb una protesta de 40.000 persones que exigien igualtat de drets per les dones. Si al febrer elles havien encès l’espurna de la revolució, no es quedarien sense drets. El govern provisional no havia acordat res al respecte, ho deixaven per un futur indeterminat. No es comença una revolució per anar endarrerint drets, s’han de conquerir i exercir-los. Les dones van ocupar el centre de la ciutat i amb grans pancartes exigien “Dret a vot”, “Si una dona és esclava, no hi ha llibertat”, “Visca la igualtat per a les dones!”, es presentaren davant la residència del govern i s’hi van quedar fins aconseguir el compromís de legalitzar el dret a vot per a les dones. Al govern no li va quedar un altre remei. És el que té un procés revolucionari! A la primavera de 1917, les dones russes van conquerir un dret que no tenia cap altre país europeu. Dos dies després, el 3 d’abril, segons el vell calendari rus, el 16 d’abril, segons el nostre, Lenin arribarà a Rússia i capgirarà els continguts polítics de la revolució.

Tot procés revolucionari exigeix audàcia i valentia, s’ha de convertir en possible el que semblava impossible. Audaç va ser la decisió de Fidel Castro i 82 revolucionaris que van navegar en el Granma per desembarcar a Cuba el 1956 i començar la guerra de guerrilles que portaria la victòria de la revolució el 1959.  Ho va ser també la decisió de Mao Tse-Tung de replegar les seves forces a Xina recorrent durant els anys 1934-35 més de 10.000 kilòmetres, l’anomenada llarga marxa; o al juny de 1936 l’ímpetu dels anarquistes i revolucionaris sortint de Barcelona cap a Aragó per enfrontar-se als feixistes. Però, probablement, no existeix en la història una decisió tant audaç com la que va impulsar a Lenin i a uns altres 31 revolucionaris russos per arribar a Rússia. L’escriptor austríac Stefan Zweig ho va descriure així: “Durant la guerra mundial milions de bales van arribar al seu objectiu. Els enginyers van enginyar els projectils més violents, més potents i de més capacitat. Però cap va ser més decisiu per a la història que aquest tren que, carregat amb els més perillosos i més decidits revolucionaris del segle i procedents de la frontera suïssa, travessà xiulant tota alemanya, per arribar a Petrograd i allà fer que l’ordre de l’època saltes a trossos.” (Moments estel·lars de la humanitat).

Amb la caiguda del tsarisme, els exiliats desitjaven participar activament de la revolució. Les potències imperialistes, de qualsevol dels bàndols en guerra, no se’n refiaven, i posaven tots els impediments possibles. Les peticions per poder viatjar eren denegades, i, fins i tot el nou govern provisional posa dificultats. A Zurich, on residia Lenin, es feien tot tipus de plans d’impossible realització. Finalment, mitjançant el concurs de diputats socialdemòcrates suissos i alemanys es van establir negociacions amb l’Alt Estat Major alemany que van arribar a bon terme. Els revolucionaris russos podrien travessar Alemanya en un tren al que ningú tindria accés, d’aquí la seva denominació de tren blindat, a canvi d’intercedir en l’alliberament de presos alemanys a Rússia. No és fàcil d’imaginar. Uns revolucionaris, hi havia bolxevics, menxevics i social revolucionaris, pugen a un tren al que ningú pot accedir, en el mateix tren una ralla al terra feta amb guix marca la zona neutral de sobirania russa davant el compartiment dels dos oficials alemanys que acompanyen al transport i que ni poden tenir contacte amb els exiliats russos. (veure el relat a http://www.sinpermiso.info/textos/la-llegada-de-lenin-a-rusia])

A l’abandonar Zurich van firmar amb altres revolucionaris francesos, alemanys, suissos, suecs… una declaració d’intencions: “Els internacionalistes russos que es dirigeixen a Rússia amb la finalitat de posar-se al servei de la revolució ens ajudaran a aixecar als proletaris de la resta de països, sobretot als d’Alemanya i Àustria, contra els seus governs”. Aquesta audaç decisió, per la que la burgesia i els socialistes moderats acusaran a Lenin d’estar pagat i al servei del govern alemany, va permetre que el 3 d’abril arribés a l’estació de Finlàndia de Petrograd.

Les Tesis d’Abril

Uns milers de persones van anar a rebre a Lenin, que els va dirigir unes paraules: “Estimats camarades, soldats, mariners i obrers: Em sento feliç al saludar en vosaltres a la revolució russa triomfant, al saludar-vos com a avantguarda de l’exèrcit proletari internacional… La revolució russa, feta per vosaltres, ha iniciat una nova era. Visca la revolució socialista mundial!”· No era el tipus de missatge que esperaven els que en aquell moment tenien majoria als soviets, ni tan sols alguns dels seus camarades de partit. Quan posteriorment va explicar les seves propostes per al desenvolupament de la revolució l’escàndol va ser majúscul. Aquests van ser alguns dels qualificatius que va rebre: “Això és un deliri de boig!” (Bogdanov, menxevic), “Lenin s’ha constituït en candidat per un dels trons europeus que ha estat vacant durant trenta anys- el tro de Bakunin! Les noves paraules de Lenin recorden quelcom de les antiquades veritats de l’anarquisme primitiu” (Goldenberg, antic bolxevic). “És una vella gloria que està fora de les files del moviment (socialdemòcrata)”. “Lenin quedarà com una figura solitària fora de la revolució i nosaltres seguirem el nostre propi camí” (Cheidse, dirigent del soviet). “No oblidaré mai aquell discurs, semblant a un tro, que em va commoure i sorprendre” escrivia Nicolàs Sujánov als seus records sobre la revolució. “El seu programa –escrivia el socialrevolucionari Zenzinov- va ser llavors acollit més com una burla que amb indignació. Tan absurd li semblava a tothom.”. “Les tesis de Lenin van caure com una bomba. Aquell dia, el camarada Lenin no va trobar un partidari decidit ni dins de les nostres files” (Zalechski, bolxevic).

Efectivament, Lenin va posar potes enlaire les idees hegemòniques del moment, fins i tot del seu propi partit. El que proposava a les seves Tesis d’Abril es pot resumir en els següents punts:

  1. La guerra continua sent imperialista. Sense abatre el capital és impossible posar fi a la guerra amb una pau veritablement democràtica.
  2. La peculiaritat del moment a Rússia és el pas de la primera etapa de la revolució, que ha donat el poder a la burgesia, a la segona etapa, que l’ha de posar n mans del proletariat i dels sectors pobres del camp.
  3. Cap suport al govern provisional.
  4. Reconèixer que el partit està en minoria als soviets. Explicar que els soviets són l’única forma possible de govern revolucionari. La tasca és explicar de manera pacient perquè, sobre la base de l’experiència, les masses superin els seus errors.
  5. Substituir l’exèrcit regular per l’armament del poble. Els salaris dels funcionaris no excediran el salari de l’obrer mig. Elegibilitat i revocabilitat dels funcionaris públics, jutges, policies, etc.
  6. Confiscació de les terres dels terratinents. Repartiment de la terra a partir dels soviets.
  7. Fusió dels bancs en un banc nacional únic, sota el control dels soviets.
  8. Posar la producció social i la distribució sota el control dels soviets.

[Tesis d’Abril https://www.marxists.org/catala/lenin/1917/04/0407a.htm

Fins i tot entre els seus li va costar trobar partidaris. La redacció del Pravda, el diari bolxevic, va publicar: “Pel que es refereix a l’esquema general del camarada Lenin, el jutgem inacceptable, en quan parteix del principi de que la revolució democràtica-burgesa ha acabat ja i s’orienta en el sentit de transformar-se immediatament en revolució socialista”. Des del punt de vista polític és un moment decisiu. S’ha de triar un camí: o mantenir-se com a oposició en el marc d’un govern de la burgesia, mantenint l’esforç de la guerra i aplaçant sine die les reformes urgents, o lluitar perquè la revolució s’encamini cap al poder de la classe social que ha encapçalat la caiguda del tsarisme i ha aixecat els soviets, i així posar fi a la guerra i en marxa transformacions socials a favor de les classes treballadores i els camperols. No es poden conciliar els dos camins.

Per qui llegeixi aquestes línies pot resultar una reflexió complexa. Actualment no vivim un període revolucionari, el moviment obrer i social han retrocedit aquests anys i només en certs àmbits, bàsicament municipals, es veuen perspectives de canvi a favor de la gent de sota, però una elecció d’aquest tipus està plantejada en tots els processos revolucionaris, és una de les lleis no escrites que es compleixen inexorablement. És el dubte, fins i tot entre els revolucionaris i revolucionaries, de si n’hi ha prou amb les primeres conquestes (en aquest cas, el final del tsarisme) o si és possible continuar fins aconseguir un canvi, no només polític sinó també social. S’ha d’analitzar correctament la situació, la força de les classes socials, la seva determinació i organització i, sobre tot, si existeix una organització capaç d’encapçalar l’acció de les masses treballadores cap al canvi revolucionari.

Aquesta necessitat de triar va obrir una crisi al partit dels bolxevics. Trotski escriuria més tard: “Si no s’hagués vençut aquesta crisi, la revolució no hauria pogut seguir endavant”.

La guerra ho determina tot

Els esdeveniments van ajudar a convèncer al partit i, posteriorment a la majoria de la classe treballadora, de que s’havia de preparar la segona etapa de la revolució. La guerra continuava present i el govern feia oïdes sordes. Els problemes d’abastiment s’aguditzaven, hi havia nerviosisme a les casernes i a les fàbriques. A les trinxeres creixia la impaciència. Només entre l’1 i el 7 d’abril, l’Alt Comandament reconeix que més de 8.000 soldats han desertat. La massa dels soldats només desitjava una cosa: que acabes la guerra i tornar a casa.

El 5 d’abril el govern declara que “respectarà escrupolosament les aliances que ens uneixen a altres potències i complirà esmeradament amb els acords pactats amb els aliats.” O sigui, mantenia l’esforç militar. L’espurna va esclatar quan el 18 d’abril, Miliukov, ministre d’Afers Exteriors i dirigent del partit kadete (una cosa així com el PP actual) va declarar que Rússia mantenia els seus objectius de guerra: L’alliberament dels pobles eslaus del domini austro-hongarès; la fusió amb Rússia dels territoris ucrainians actualment sota el control d’Àustria-Hongria (entre ells Galitzia) i l’adquisició de Constantinoble (l’actual Istanbul) i els estrets. Començar una revolució per a que tot continuï igual! De cap manera!

Algunes casernes van decidir sortir armades en manifestació. Quan les noticies arribaven a les fabriques moltes paraven i des dels barris obrers s’unien als soldats. Una gentada de més de 25.000 persones es dirigia cap al palau del govern. Les pancartes i els crits eren unànimes: “Fora Miliukov!”. Els partits burgesos també es van mobilitzar, apareixent amb banderes de “Fora Lenin!”. Els manifestants obrers i populars exigien que acabés la guerra. Els que sortien darrere els burgesos cridaven: “Volem Constantinoble!”. Dos mons amenaçaven amb enfrontar-se. Els dirigents del soviet a dures penes aconseguien calmar l’ambient. La crisi va expressar un enfrontament clar amb el govern provisional (recordem que era un govern burgès recolzat pels socialistes reformistes des dels soviets); l’exigència ferma a favor de la pau, els soldats disposats a lluitar a favor de la revolució però no per atacar; va reforçar el paper dels soviets, que van passar en la pràctica a ser l’únic “govern” que acceptaven les masses. La crisi d’abril va acabar amb la sortida de Miliukov del govern i amb un creixement de la influència del bolxevisme. Encara és un primer xoc. S’ha de tenir paciència. “La tasca del moment –escriurà Lenin- és explicar de manera més precisa, més clara i més àmpliament la política del proletariat, el seu camí per posar fi a la guerra”.

A Europa es precipiten els esdeveniments

La guerra imperialista dura ja 33 mesos i la mort, la fam i la misèria fa temps que campa pel continent. A les trinxeres, als pobles i ciutats es sospira per la pau, però els governants continuen la guerra. El 2 d’abril, Estats Units decideix entrar a la guerra i donar el pas per convertir-se en l’imperi hegemònic, política i econòmicament. Després de mesos sense grans batalles, el dia 9 els britànics llancen una ofensiva a Artois (nord de França). El 16, son els francesos qui inicien la batalla coneguda com Le Chemin das Dames (prop de Reims) i també com a ofensiva Nivelle (pel general que la va dirigir), en la que van morir o resultar ferits prop de 200.000 persones, tres quartes parts pertanyent a l’exèrcit francès. Va ser també un desastre per les tropes africanes que combatien amb els francesos, 7.000 soldats senegalesos dels 16.500 que estaven a l’exèrcit van morir en aquesta batalla. Des del 17 d’abril comencen diversos motins de soldats francesos que s’estenen fins el mes de juliol. D’aquestes experiències sorgí la Chanson de Craonne, un dels himnes contra la guerra:

“Els que tenen la pasta, aquests tornaran,

Ja que per ells morim.

Però s’ha acabat, els soldats

Posem-nos tots en vaga.

Us tocarà a vosaltres, senyors grassos,

Pujar a la meseta.

Perquè si voleu fer la guerra,

Pagueu-la amb la vostra pell”

L’esclat de la revolució a Rússia obre l’esperança  de la classe treballadora europea. A Alemanya comença a extendre’s la idea de posar fi a la guerra mitjançant les vagues. Els primers dies d’abril apareixen a Berlín octavetes d’Spartakus (el grup de Liebneckt i Rosa Luxemburg) cridant a seguir l’exemple rus.  En ciutats com Hamburg, Bremen i Nuremberg es produeixen aturades en algunes empreses. Però és a Leipzig on el moviment pren major força. El 12 d’abril una manifestació de dones es reuneix davant l’alcaldia demanant pa. El 14, una manifestació d’obrers exigeix al mateix lloc la millora d’abastiments. El 15, s’anuncia la reducció de pa setmanal de 1.350 a 450 grams. La noticia  s’emmascara amb comunicats celebrant els èxits de la guerra submarina llançada per l’armada alemanya. Ja ha passat el temps de l’entusiasme militar. A Berlín, les fàbriques responen. El 16, al voltant de 300.000 persones, treballadores de més de 300 empreses, es declaren en vaga i es manifesten espontàniament pels carrers. Els dirigents sindicals i de la socialdemocràcia, que, recordem, han recolzat la guerra, intenten aturar el moviment. Una assemblea massiva a Leipzig aprova una resolució que exigeix l’augment de les racions alimentaries i de les quantitats de carbó per escalfar les llars; s’incorporen reivindicacions polítiques: una declaració del govern a favor de la pau sense annexions; la supressió de la censura i l’aixecament de l’estat de setge; l’alliberament dels presos polítics i el sufragi universal en totes les eleccions. En algunes assemblees de fabrica s’exigeix la llibertat de Karl Liebnecht, l’únic diputat de l’esquerra que va votar en contra de la guerra i que està detingut des de maig de 1916. En altres, s’elegeixen consells obrers, a l’estil rus.

El govern reacciona militaritzant al personal de les empreses en vaga i detenint als dirigents obrers que defensen seguir la mobilització. Dies després, el general Groener declararà: “Els nostres pitjors enemics estan entre nosaltres (…) són els agitadors vaguistes. (…) Qui sigui que es posa en vaga mentre els nostres exercits són front l’enemic és un gos” (No és un error, va dir “gos”). Una etapa ha estat superada. Les masses han après com actuar. Els servirà en els pròxims mesos.

El moviment, amb major o menor intensitat, es desenvolupa per tot Europa. A França, durant el més de gener, es produeixen algunes vagues als voltants de París, protagonitzades per dones. La majoria dels homes són al front i elles han de suportar llargues jornades i baixos salaris –tot sigui per la guerra- diuen els capitalistes. Serà al més de maig quan esclatarà la vaga de les costureres que es mantindrà durant setmanes i que, junt als motins de l’exèrcit, posarà nerviosos a governants i capitalistes. www.sinpermiso.info/textos/francia-1917-mujeres-en-lucha

Es va sentir l’amenaça expressada anys abans per Joseph Joffre, comandant en cap de l’exèrcit francès, quan va declarar: “Si les dones que treballen a les fabriques paressin vint minuts, els aliats perdrien la guerra”. Hi va haver també un “brusc augment de l’activitat vaguística a Anglaterra… a Àustria- Hongria aldarulls per comestibles i, a les ciutats del nord  d’Itàlia, violentes manifestacions contra la guerra.” (La  izquierda revolucionaria en España, 1914-1923. Gerald H. Meaker).

També a Espanya els núvols amenaçaven tempesta revolucionaria. El bipartidisme de la època s’estava esgotant. Les vagues i mobilitzacions contra la carestia de la vida i per l’augment de salaris recorria tot el país. Al març es produí una onada de vagues a Barcelona, Valencia, Bilbao, Sabadell, Algecires, Alzira, etc. De l’1 al 3 d’abril es va desenvolupar una forta mobilització  obrera a Valladolid. El govern, temorós de que s’estengués, va declarar l’estat de setge, i això encara va agreujar més la situació. El 19 d’abril va dimitir el compte de Romanones, president del consell de ministres. “S’iniciava la crisi més aguda de l’Espanya contemporània” (La crisis española de 1917. Juan Antonio Lacomba)

El paper de les personalitats en la història

En poques setmanes les propostes de Lenin van guanyar la confiança de la majoria del partit bolxevic i aquest canvi polític va representar un gir que prepararia la revolució del més d’octubre. Durant els cent anys transcorreguts s’han escrit milers de pàgines per intentar explicar com en tant pocs mesos aquestes idees, tant minoritàries i injuriades, van poder guanyar la confiança de milions de persones. Uns pretenen explicar-ho per l’endarreriment de la societat russa o per una suposada “anima eslava”. Tot i així, com va poder passar? A les poques setmanes, es va precipitar sobre Lenin una campanya de calumnies, acusat de ser un agent pagat pel govern alemany. Va arribar a Rússia a l’abril, però al juliol es va haver d’amagar perseguit pel govern provisional i no va tornar a aparèixer fins l’octubre. En realitat, l’explicació és més materialista: va ser possible per l’evolució de les contradiccions socials i polítiques del desenvolupament revolucionari, que Lenin va saber entendre i a les que va donar una forma adequada.

No hi ha dubte de que en els processos històrics certes persones juguen un paper determinant en l’evolució dels esdeveniments. Els dirigents polítics, com els pensadors o científics, són sempre el resultat del seu temps. No són accidents, ni sorgeixen del no res, són el producte de la història i, al mateix temps, tenen capacitat d’intervenir en ella. Aquesta és la grandesa de determinades personalitats.

Rússia era un país endarrerit, però també amb una industria avançada; amb un règim polític autoritari i repressiu sota el tsarisme, amb una classe burgesa dèbil, temorosa i dependent del capital internacional. Aquestes condicions havien permès el desenvolupament d’una classe obrera concentrada, formada i experimentada en dures lluites, tant contra l’explotació capitalista com contra la falta de llibertats (recordem que el 1905 ja va viure una revolució) i amb una intel·lectualitat relacionada amb la cultura i la tradició política europea. En aquest caldo de cultiu es va forjar la personalitat de Lenin. Evidentment, res té a veure el reconeixement del lloc històric de determinats dirigents amb el culte a la personalitat establerta per Stalin i els seus successors.

El paper dirigent de Lenin es va forjar també en contacte amb les lluites obreres i populars, aprenent d’aquestes experiències i, al mateix temps,va formar en el marxisme als futurs dirigents de la classe treballadora. Aquest immens treball no podia fer-se de manera individual, necessitava d’una organització, d’un partit, en el que poder compartir i socialitzar la teoria i la pràctica, sense les quals no hi pot haver acció revolucionaria. “Les idees no viuen sense organització”-escriuria més tard el revolucionari italià Antonio Gramsci-. Lenin va jugar un paper decisiu en el desenvolupament de la revolució, però va poder fer-ho per les circumstàncies històriques i perquè va disposar d’una organització que permetia transmetre a milers d’homes i de dones les propostes polítiques.

Tant a nivell internacional com a Rússia, el més d’abril anuncià un gir, però encara quedava molt per fer. “Tenim molt poc temps i molta feina”-escrivia Lenin-, i recomanarà: “organitzar, organitzar, i una vegada més organitzar… A cada fabrica, a cada taller, a cada barri, a cada illa de cases”.

Setembre 1917: pa, pau i terra

 

Els últims dies d’agost de 1917 es va produir el fracassat intent de cop d’estat dirigit per Kornilov. El seu objectiu era ben clar: “Ja és hora de penjar als agents i espies alemanys, capitanejats per Lenin i dissoldre el Soviet d’obrers i soldats, però dissoldre’l de manera que no tingui possibilitat de reunir-se a cap lloc” (Conversa de Kornilov amb un dels seus subalterns). Va tenir el suport de la classe capitalista, els terratinents, els oficials de l’exèrcit i alguns regiments, en contra es va trobar a les classes treballadores i a la majoria dels soldats. A la burgesia i als generals tsaristes acostumats a manar i a ser obeïts els costava entendre que la revolució havia alliberat l’ànim i la consciencia de treballadors i camperols, que no acceptaven les ordres dels de sempre i menys el fuet. El cop militar es va trobar aïllat, els ferroviaris aixecaven els rails o desviaven les tropes cap a vies mortes, els treballadors de Correus i Telègrafs informaven als soviets de les comunicacions dels colpistes, s’organitzava la defensa obrera i camperola, milers d’obrers van anar armats a protegir els barris i les fàbriques, es va cridar als mariners de Kronstadt, als que el govern de Kerenski havia injuriat i perseguit, per a la defensa de Petrograd, en torn als soviets es formaven “comitès per la lluita contra la contrarevolució”, dels que se’n comptabilitzaren 240. Aquest fracàs va representar la incapacitat de les classes poderoses per a dirigir el país; en canvi, pels de baix va significar un impuls per la seva organització i la confiança de que no només podien impedir un cop militar sinó també organitzar el país d’una manera diferent, a favor de les classes treballadores i camperoles.

Després de l’intentona militar tot va quedar al descobert: o es prenia el poder o un altre Kornilov s’imposaria sobre la revolució. Durant aquests dies, finals d’agost i principis de setembre, es va haver d’aprendre una lliçó de tàctica revolucionaria. Recordem que des  de juliol els bolxevics eren perseguits, que Lenin estava amagat i que Trotsky  i altres dirigents eren a la presó, que Kornilov havia estat nomenat cap de l’estat major per Kerensky i que el govern i la burgesia havien desencadenat una ofensiva contra les conquestes de la revolució. Què fer? Combatre contra Kornilov i defensar el govern Kerenky? Deixar que caigui el govern? Lluitar per acabar amb els dos a l’hora? S’estaven mesurant les forces de la revolució i també les seves possibilitats immediates. Son moments en els que poden produir-se reaccions defensives, d’”unitat de la democràcia”, de situar-se darrere el govern, per més odiat que sigui.

Trotsky relata que obrers i mariners s’acostaven a la presó on estava detingut amb altres dirigents, com Raskolnikov, bolxevic de Kronstadt. “No ha arribat el moment de parar al govern?” preguntaven. “No, encara no ha arribat, recolzeu el fusell sobre l’espatlla de Kerensky i dispareu contra Kornilov. Després ajustarem comptes amb Kerensky”, se’ls contestava. La revolució és una escola de tàctica i estratègia. Lenin, des del seu amagatall a Finlàndia, escriu: “la rebel·lió de Kornilov ha demostrat a Rússia el que la història havia provat a tots els països: que la burgesia traeix el país i comet qualsevol crim per tal de retenir el poder sobre el poble i els seus guanys”.

Les masses evolucionen cap al bolxevisme

La resposta al cop va reanimar als soviets, debilitats després de les jornades de juliol i va orientar les masses cap al bolxevisme. Ja no quedava cap altre camí. Les masses havien confiat en la coalició entre menxevics i burgesos, però tot continuava igual. La pau no arribava, la fam assetjava les ciutats, els capitalistes tancaven les fabriques i la terra no es repartia entre els camperols. Mentre es combatia el cop militar el soviet de Petrograd va acordar per majoria una resolució a favor de que tot el poder passes a mans dels soviets. El 5 de setembre el de Moscou va prendre la mateixa decisió i progressivament altres ciutats, com Kiev, Saratov i Ivanovo-Voznessenk. Durant les setmanes següents la majoria dels soviets d’obrers i de soldats passen a tenir majoria bolxevic. El 8 de setembre, els mariners del Bàltic exigien l’armistici immediat en tots els fronts, l’entrega de la terra als comitès camperols i la implantació del control obrer de la producció. Tres dies després s’hi suma l’esquadra del Mar Negre. És un impuls que ja no es frenarà. El 23 de setembre, dies després d’abandonar la presó, Trotsky és elegit president del Soviet de Petrograd. Una resolució proposta per Lenin explica: “Els fets (…) es desenvolupen amb tant increïble velocitat (…) que el partit no s’ha de proposar de cap manera accelerar-los (…) tots els esforços s’hauran d’orientar-se a no quedar-se endarrerits.”

Com va ser possible l’èxit del bolxevisme? Quan al febrer va començar la revolució el partit bolxevic era una organització debilitada per la guerra i la repressió. La major part dels seus dirigents eren a presó o a l’exili i durant les primeres setmanes els va costar orientar-se en la nova situació. Quan a l’abril torna Lenin de l’exili el partit es rearma perquè la revolució prengui un nou desenvolupament. Durant els primers mesos va ser un partit minoritari als soviets, però ben implantat entre la classe treballadora. Els bolxevics no van tenir por de quedar-se en minoria, tampoc eren uns xarlatans, sinó que acompanyaven l’acció de les masses i compartien i aprenien de les seves experiències. Basaven la seva estratègia en comprendre les lleis del procés revolucionari i la seva relació amb l’evolució de la consciència de les masses. No es deixaven impressionar  per la societat burgesa ni pels càntics de la conciliació entre les classes. El socialista moderat Sujánov en el seu llibre sobre la revolució ho va saber explicar bé: “Sí, els bolxevics treballaven tenaç i incansablement. Eren amb les masses, a les fabriques i tallers, dia rere dia, de manera permanent (…) Els obrers i els soldats es sentien identificats amb ells perquè estaven sempre al seu costat, dirigint, així en les coses nímies com en les importants, tota la vida de la fàbrica i la caserna.  (…) La massa vivia i respirava conjuntament amb els bolxevics. El partit de Lenin i Trotsky la tenien a les mans.”

Les seves consignes eren clares, tant que a vegades semblaven fantàstiques, però van tenir la capacitat de concentrar els objectius de la revolució. Els seus lemes “pa, pau i terra” eren comprensibles per tothom, no eren només paraules sinó propostes pràctiques. Pa, significava assegurar l’aliment per a tota la població a través del control de la producció i la distribució per part dels soviets i dels sindicats. Pau volia dir una pau immediata per acabar amb la guerra sense annexions. Terra representava el repartiment immediat de les propietats del tsar i els latifundistes als camperols pobres. A tals objectius s’havia d’afegir el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides pel tsarisme. No podien aconseguir-se sense prendre el poder a la burgesia. Les seves propostes i idees van passar de ser una suposada extravagància minoritària a ser una necessitat imperiosa si es volien aconseguir els objectius revolucionaris.

(Se’n pot llegir una explicació al següent text de Lenin: La catàstrofe que ens amenaça i com combatre-la https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oe12/lenin-obrasescogidas07-12.pdf)

Abans del mes de juliol els bolxevics disposaven de 41 òrgans de premsa amb una distribució d’uns 320.000 exemplars diaris. Després de la derrota de les jornades de juliol, en la que la reacció destruí la impremta del seu òrgan central, la edició va baixar fins uns 50.000 exemplars. Després del fracàs del cop de Kornilov torna a créixer  l’interès pel bolxevisme i les seves idees arriben per milers de canals fins les viles més recòndites. Trotsky escriu: “L’ardent atmosfera de la revolució és un agent conductor d’idees extraordinàriament elevat” (Història de la Revolució Russa) Els exemplars de la premsa burgesa arribaven per milers i era regalada, però tenia poca utilitat. Els representants de la 18 Divisió de Sibèria van acordar convidar als partits burgesos a que deixessin d’enviar les seves publicacions, ja “que es destinen estèrilment a encendre el foc pel te.” Pel contrari els diaris bolxevics corrien de ma en ma o eren llegits en veu alta i les seves idees penetraven en les consciències en la mesura que expressaven els interessos i l’experiència de la classe treballadora. Els mítings, que reunien a milers de persones, eren un altaveu per transmetre els arguments i les consignes. A través de la premsa, dels sindicats, dels soviets i dels comitès de fàbrica les idees del bolxevisme arribaven als racons més remots.

Al juliol els bolxevics van reunir en la clandestinitat el seu VI Congrés. Els delegats i delegades van representar a 170.000 militants de tota Rússia, 40.000 d’ells a Petrograd. El congrés va formalitzar la confluència de les millors corrents socialistes internacionalistes que s’havien aproximat al bolxevisme, entre elles la de Trotsky. El revolucionari alemany Karl Rádek escriuria que el partit havia “acollit a la millor part del moviment obrer” i que “no s’havien d’oblidar les corrents i rierols que havien abocat en ell.” Va vèncer la concepció de Lenin sobre el partit obrer, iniciada el 1903 en la seva polèmica amb els menxevics. A diferència de les idees que després va imposar l’estalinisme, la direcció era un organisme viu, en el que no sempre estaven tots d’acord, amb opinions i polèmiques que podien expressar-se obertament i que el debat i l’acció acabaven per resoldre. En paraules del historiador Robert V. Daniels: “La nova direcció ho era tot menys un grup disciplinat de beneits” (La consciència de la revolució) Era també una direcció jove. Lenin era el més gran, 47 anys. Onze membres tenien entre 30 i 40 anys, tres menys de 30 i el mes jove era Iván Smilgá, 25 anys, que en aquests moments era el president del soviet de Finlàndia. Seran els dirigents de la revolució d’octubre.

La joventut s’organitza

A Rússia no hi havia tradició d’organitzacions especifiques de joventut. La repressió tsarista i les dificultats per organitzar-se empenyien a la joventut a participar directament als partits clandestins. Com en tot moviment revolucionari, la joventut va ser a primera línia, tant en l’inici de la revolució de febrer com en el seu posterior desenvolupament, i és molt interessant i desconeguda l’experiència de construcció d’una organització de masses de la joventut obrera de Petrograd.

La guerra  havia modificat la composició de la classe obrera a la ciutat. Els homes mobilitzats van ser substituïts per camperols, dones i joves. Entre 1914 i 1917 la força de treball va créixer un 62%, va passar de 242.600 a 392.800 obrers i obreres. El percentatge de dones va créixer en un 110.6% i el de joves un 36,8%. Es calcula que al voltant  d’unes 100.000 persones que treballaven a les fabriques tenien menys de 20 anys d’edat, la majoria a la metal·lúrgia, que ocupava al 60% de la classe treballadora de Petrograt. Per exemple a la metal·lúrgica Novy Parviainen hi havia 300 joves el 1913, el 1915 eren 2876, el 36% de l’empresa. Existia una gran discriminació salarial, a la fàbrica de Putilov un obrer qualificat podia guanyar entre 10 i 15 rubles al dia, mentre que el d’un jove era d’1 ruble. No és doncs d’estranyar que el moviment juvenil obrer comencés a les fàbriques metal·lúrgiques.

Sembla que el moviment es va iniciar a la fàbrica Renault. Després de la revolució de febrer els obrers van aconseguir un augment salarial del 25%, però als joves només se’ls va augmentar un 15%. Es van començar a organitzar i protestar davant el comitè de la fàbrica, aquest els va recolzar i van aconseguir un augment més equitatiu i que s’acceptés que dos joves formessin part del comitè de la fàbrica. L’èxit els va animar i van començar a coordinar-se amb altres fàbriques i després de pocs dies es van unir grups de la fàbrica Novy Lessen, Novy Parviainen, Erikson i Baranovsky. El moviment va començar a estendre’s  amb rapidesa i el 26 d’abril es reunien al barri de Vyborg representants de nombroses empreses que acordaren una primera plataforma: jornada de 6 hores pels menors de 18 anys, amb paga de jornada completa; educació gratuïta per tothom, organitzada a les fàbriques d’acord amb els soviets del districte; millores en les condicions de treball, en la qualificació professional i igualtat salarial i representació als comitès de fàbrica. Es va acordar participar amb bloc propi a la manifestació de l’1 de maig.

Uns 100.000 joves es van manifestar aquell dia sota la seva pròpia bandera. Les pancartes i consignes reflectien les tendències polítiques més radicals i la seva defensa de la unitat de la classe treballadora. D’aquest procés va sorgir l’organització Trud i Svet (Feina i llum). Era una organització amplia que va arribar a agrupar a uns 50.000 joves, amb un funcionament autònom per barris i que, a més de les reivindicacions econòmiques, va incorporar exigències polítiques, com el reconeixement dels drets cívics als 18 anys, educatives i culturals. A més de lluitar per les seves reivindicacions, la joventut havia de lluitar contra les postures paternalistes que els obrers adults expressaven tant amb ells com amb les dones. Per exemple, es va haver d’exigir, i es va guanyar, que els joves poguessin estar representats  als comitès d’empresa o als soviets. L’evolució del moviment revolucionari va radicalitzar als seus membres i es va obrir una crisis després de les jornades de juliol. Una part de la direcció de Trud i Svet va criticar la participació de molts joves en una manifestació convocada pels bolxevics i va defensar un cert apoliticisme i que l’organització s’havia d’orientar més cap a aspectes culturals i formatius. En una revolució tant dinàmics amb la joventut tant radicalitzada això era impossible. L’historiador japonès Tsuyoshi Hasegawa analitza la realitat de la joventut obrera en aquests termes: “L’arrel fonamental de la radicalització de la classe obrera es troba en aquesta joventut nascuda a les ciutats. Lliure de llaços familiars tradicionals, iniciada en la vida adulta molt abans que els seus camarades camperols i lligada per un mateix fons d’educació i una mateixa set de coneixement, la joventut obrera creava la seva pròpia cultura de la joventut” (The February Revolution: Petrograd 1917).

Els bolxevics no tenien una política concreta respecte la joventut. Van participa en la creació i el desenvolupament de Trud i Svet, però en el seu interior es van expressar tres posicions, la representada per N. Krupskaia, la companya de Lenin, que defensava mantenir l¡’autonomia del moviment i influir des del partit en el seu contingut ideològic; la que defensaven joves de Moscou i Letònia, partidaris d’un moviment de joventut lligat orgànicament al partit i una tercera, que va ser la que es va imposar en la pràctica, de mantenir una organització autònoma però definida per les posicions bolxevics. L’esclat de Trud i Svet va portar a que el 18 d’agost es formés una nova organització de joves, la Lliga Socialista de Treballadors Joves, que en els seus documents representava ja l’evolució del procés revolucionari al plantejar-me entre els seus objectius el desenvolupament de la consciència de classe i la lluita pel socialisme. La radicalització de la joventut obrera entroncava amb la maduració de la majoria de la classe treballadora que exigia que els soviets prenguessin el poder. (Aquest apartat ha estat elaborat a partir dels treballs d’Isabel A. Tirado, “The Socialist Youth Movement in Revolutionary Petrograd” Russian Review, Vol. 46, nº 2 i d’I. Velez, “La juventud socialista en Petrogrado en 1917” publicat a Cahiers León Trotsky Nº 24, desembre de 1985]

L’última oportunitat

El fracàs del cop militar va significar també la dissolució a passos agegantats de la majoria de les institucions del país. El govern amb prou feines podia imposar les seves decisions. Per exemple el 18 de setembre Kerensky, per aparentar valor, va donar l’ordre de dissoldre el Comitè central dels soviets de la Marina de guerra. L’armada va contestar categòricament: “considerar inaplicable, per il·legal, el decret de dissolució del Comitè Central de l’armada i exigir la seva immediata anulació.” Als dos dies Kerensky va haver d’anular la disposició. No era millor la situació en l’exèrcit. Les notícies que circulaven indicaven que “els soldats han decidit marxar a casa de seguida que apareguessin les primeres neus”. En una reunió del soviet de Petrograd, una delegació de soldats va declarar: “Si no es porta a terme una veritable lluita per la pau, els soldats prendran el poder en les seves mans i decretaran per si mateixos l’armistici”. Un dels generals escrivia: “Ens agafem compulsivament a no sabem què, implorem un miracle, però la majoria compren que ja no hi ha salvació”. Només els soviets representaven la salvació del país.

El govern Kerensky, els socialistes moderats i burgesos, encara van intentar una nova formula. Com que no suportaven als soviets, però no podien  desfer-se d’ells, com no s’atrevien a convocat l’Assemblea Constituent, que havia de legitimar les conquestes de la revolució, es van inventar el que es va dir Preparlament. Un organisme corporatiu sense elecció sense elecció directa en el que els sectors burgesos estaven sobre representats. Tenia la funció de guanyar temps per reorganitzar les forces de la burgesia i els conciliadors, però el temps s’estava esgotant. Serà l’ultima oportunitat per evitar el següent pas de la revolució.

Els bolxevics estan dividits. Un sector defensa la necessitat de denunciar el preparlament, però mantenint-s’hi; un altre sector, minoritari al principi i en el que hi ha Lenin, proposa boicotejar-lo. És un debat que prosseguirà quan arribi el moment de la insurrecció i de l’Assemblea Constituent, i que es refereix a quines haurien de ser les institucions de la revolució, si les noves que representaven els soviets o mantenir i coexistir amb les que representaven la democràcia burgesa. Finalment, els fets, la inutilitat del Preparlament i els arguments de Lenin i altres convencen al partit de que s’ha d’abandonar. “No es pot perdre el temps parlant i sembrant il·lusions”, es deia en una resolució de la conferència del partit a Kiev, “ens hem d’orientar cap a la presa del poder pels soviets.” Miliukov, el cap del partit kadete, representant de la burgesia, escriuria més tard a l’analitzar la retirada del Preparlament: “Parlaven i obraven com homes que es senten recolzats per la força i sabien que el dia de demà els pertanyia”.

El temps s’esgotava. Costa molt reunir les condicions per una revolució, i més perquè triomfi, i era una irresponsabilitat deixar passar l’ocasió. S’havien de tensar totes les cordes. Les masses estaven preparades. Arribaven senyals des de tot el país. Faltava comprovar si els dirigents estaven a l’alçada. El soldat Sidor Nikolaiev explicita en una carta els seus desitjos: “Estimats companys obrers i soldats, no deixeu triomfar  aquesta maleïda lletra k, que ha submergit a tot el mon en una guerra sagnant. Els noms del primer assassí, Kolka (Nicolàs II), de Kerensky, de Kornilov, de Kaledin (un altre general colpista), dels K. D. (Kadetes), tots comencen amb k. Els cosacs (en rus s’escriu amb k) son així mateix perillosos per nosaltres”.

Octubre 1917. Els dies que trasbalsaren el món

 

 

 

 

De l’audace,
encore de l’audace,
et toujours de l’audace!
(Danton (1759-1794) revolucionari francès)

Les revolucions ens enlluernen per la capacitat que tenen de donar veu a milions de persones, normalment callades i sotmeses, que de cop son capaces d’organitzar-se i mobilitzar-se per aconseguir un canvi radical. Les societats proven sempre altres opcions i nomes arriben a la revolució quan no queda un altre camí. A diferència d’èpoques de desenvolupament polític lent, les revolucions suposen una acceleració de les experiències de les classes socials. En el mes de febrer una insurrecció va acabar amb el tsarisme i, vuit mesos després, el regim de doble poder, de conciliació entre burgesia i socialistes moderats, estava esgotat. Resulta sorprenent que amb tanta rapidesa s’evaporés la confiança de les masses en els menxevics i social-revolucionaris. Fet que només es pot explicar per la gravetat de la crisi produïda per la guerra, en el país que era l’eslavó més dèbil de la cadena imperialista, i per l’existència d’una organització política que va aconseguir interpretar correctament el procés revolucionari i acompanyar a les masses obreres i camperoles en la seva maduració política.

El moment culminant d’aquest procés va arribar al mes d’octubre de 1917, El millor relat del que va passar durant aquests dies que van commoure el mon es pot trobar al llibre del periodista americà John Reed. https://www.marxists.org/espanol/reed/diezdias/index.htm

Ha arribat el moment

Encara avui, cent anys després, s’intenta desprestigiar la revolució presentant-la com un cop de ma dels bolxevics. Quina poca imaginació! No hi ha revolució sense la participació activa i organitzada de la majoria de la població, ni pot vèncer sense una direcció política. És una llei que s’ha repetit en tots els processos revolucionaris passats i per venir.

A l’octubre, totes les condicions s’havien reunit i a la llum del dia es va organitzar l’aixecament. Els soldats deien “Fins quan durarà aquesta situació insostenible? Si no trobeu una sortida vindrem nosaltres mateixos a fer fora d’aquí als nostres enemics, i ho farem a baionetades” (Victor Serge. El año I de la Revolucion Rusa) Els obrers protestaven: “Què han fet perquè tinguem paciència? Ens ha donat Kerensky més de menjar que el Tsar? Ens ha donat més paraules i més promeses, però no ens ha donat més menjar! Fem cua tota la nit per obtenir una mica de carn, pa, sabates, mentre escrivim com idiotes ‘Llibertat’ a les nostres banderes. L’única llibertat que tenim és la de ser esclaus i morir de gana” (Albert Rhys Williams, Through The Russian Revolution). Els camperols prenien les seves pròpies decisions: “La violència i les ocupacions de terres son cada vegada més freqüents (…) els camperols s’apoderaven arbitràriament dels prats i de les terres, impedeixen les labors, fixen a la seva voluntat els arrendaments i expulsen als majorals i als gerents”.  Les condicions de vida eren inaguantables. John Reed va escriure: “La ració diària de pa va descendir successivament d’una lliura i mitja a una lliura, després a tres quarts de lliura i finalment a 250 i 125 grams de pa. Al final, hi va haver una setmana sencera sense pa. Es tenia dret a dues lliures de sucre mensuals, però era casi impossible trobar-lo. Només hi havia llet per a menys de la meitat de nens de la ciutat. Ens hem d’imaginar aquestes gents mal vestides, dretes sobre els gelats carrers de Petrogtad, durant jornades senceres i en mig del hivern rus. Jo he escoltat a les cues del pa la nota aspre i amarga del descontent, brotant a vegades de la miraculosa dolçor d’aquestes multituds russes”.

No, no va ser una minoria, ni un cop d’atzar, sinó el resultat de condicions polítiques i socials determinades. El 10 d’octubre, la direcció del partit bolxevic va acordar la preparació pràctica de la insurrecció. No va ser fàcil. Lenin portava setmanes insistint en que s’havia d’accelerar, però un sector dels dirigents del partit no hi estava d’acord i dos d’ells, Zinoviev i Kámenev, van votar-hi en contra. La reunió del II Congrés dels soviets el 25 d’octubre era el moment adequat. Tots els esforços es van concentrar en aquest objectiu. Pel 22 d’octubre es va convocar una jornada denominada “el dia del soviet” com un recompte general de forces. Per tota la ciutat es van organitzar mítings en els que van participar milers de persones que confirmaven l’entusiasme i la confiança en els soviets. En un d’ells, celebrat al Circ Modern, John Reed explica el jurament sol·licitat per l’orador: “Jureu consagrar totes les vostres forces, no retrocedir davant cap sacrifici per sostenir el soviet que ha pres en les seves mans la tasca de coronar la victòria de la revolució i de donar-vos la terra, el pa, la pau? Les mans incomptables continuaven en l’aire. La multitud assentia. La multitud jurava… I això mateix passava a tot Petrograd. Per tot arreu es portaven a terme els últims preparatius; a tot arreu es feien els últims juraments. Milers, desenes de milers, centenars de milers d’homes. Allò ja era una insurrecció”.

La victòria d’un règim social sobre un altre només s’ha donat en la història a través d’insurreccions de masses. L’específic de la revolució russa és que en la seva etapa decisiva va ser conscientment preparada i organitzada. “La insurrecció és un art” havia escrit Marx, i així ho va aplicar Lenin. Per que fos un èxit s’havia de recolzar en la classe social avançada, no en un complot, basar-se en un ímpetu revolucionari del poble i fer-ho en el moment del més alt nivell d’activitat i organització de les masses i, sobre tot, “no jugar mai a la insurrecció; però, una vegada iniciada, saber avançar, amb resolució fins al final” (Marx). Tot i les mentides de la propaganda dels capitalistes derrotats, que encara avui mantenen, l’aixecament va causar poques víctimes gràcies a la decisió i superioritat de les forces obreres, i qui va caure van ser majoritàriament homes i dones de classe treballadora, especialment a Moscou on oficials de l’Escola Militar van metrallar a un grup d’obrers de l’arsenal.

La revolució a Europa

Un altre element fonamental per arravatar el poder als capitalistes era la situació internacional. A més de patiment, misèria i milions de morts, la guerra havia produït una greu crisi en el moviment socialista internacional. Uns recolzaven la guerra i a la burgesia del seu país, afavorint l’enfrontament entre els treballadors, mentre que per altres la guerra era la confirmació d’una greu crisi del capitalisme que obria la possibilitat de convertir-la en l’inici de la revolució a Europa. Només un grapat de revolucionaris es va aixecar contra la barbàrie de la guerra, van ser tatxats d’il·lusos i aventurers, perseguits i empresonats, però van salvar l’honor del socialisme i van preparar les revolucions que van sacsejar el continent.

Pels revolucionaris russos, i especialment per a Lenin, la lluita de classes a Rússia no es podia entendre sense tenir en compte la perspectiva internacional. Abans de la guerra, la majoria dels socialistes estaven d’acord en considerar que una guerra europea provocaria una situació revolucionaria, i així ho feien constar els revolucionaris als seus Congressos. Per tant, no era una obsessió dels bolxevics, sinó una opinió generalitzada entre tots els marxistes europeus. Per a ells, el més previsible era el inici de la revolució en alguns dels països més desenvolupats, ja fos França, per la seva gran tradició revolucionaria o Alemanya, per la força i organització de la seva classe obrera. La revolució a Rússia els va agafar per sorpresa, encara que això no els va fer perdre de vista que si la revolució triomfava a Rússia només podia ser el preludi de la revolució als països més avançats. Eren molt conscients de que la idea d’un “socialisme nacional” era el que havia portat a la socialdemocràcia a recolzar la guerra i a la burgesia del seu propi país. La teoria del socialisme en un sol país és un invent de l’estalinisme i no té res a veure amb la tradició del internacionalisme.

En el període que va des de febrer a octubre, Lenin segueix amb enorme atenció la marxa dels conflictes socials i polítics a Europa i, en molts dels seus escrits i discursos, està present alguna referència a la situació internacional. Quan arriba a Rússia al més d’abril saluda als que el reben: “La revolució russa, feta per vosaltres, ha iniciat una nova era. Visca la revolució socialista mundial!” A principis d’octubre escriu un article titulat “La crisi ha madurat” dedicat a convèncer als seus camarades de la preparació pràctica de la presa del poder. Els seus arguments comencen mostrant que les condicions europees són favorables. Escriu: “No n’hi ha cap dubte. Som al llindar d’una revolució mundial proletària”. I afegeix: “som els únics internacionalistes (…) que gaudim de llibertat relativament amplia (…) tenim del nostre costat als soviets (…) se’ns pot i se’ns ha d’aplicar allò de que a qui molt se li ha donat molt se li ha d’exigir”.

La situació a Europa estava madurant. Tres anys de guerra, milions de morts, gana i misèria i una, cada vegada més gran, exigència de pau estava produint importants protestes. A França, durant la primavera hi va haver motins a l’exèrcit i vagues exigint augments salarials. A Torí (Itàlia) al més de juliol una impressionant multitud d’unes 50.000 persones van rebre a una delegació del soviet de Petrograd. El 23 d’agost es va iniciar un aixecament popular que va durar 5 dies. A Viena i Budapest hi va haver també vagues contra la carestia de vida i falta d’abastiment. A Alemanya, al més  d’abril es va desenvolupar un moviment de vagues. Al juliol es va formar una coordinació clandestina de delegats de vaixells de guerra que agrupava a uns 5.000 mariners que va organitzar actes de protesta  que van confluir en una acció generalitzada al més d’agost. La protesta va ser derrotada i alguns dels seus dirigents afusellats, però  la repressió només va servir per ampliar més l’exigència d’acabar amb la guerra. “Amunt, trenquem les cadenes com han fet els russos!”, es sentia entre els soldats i a les fàbriques. Poc més d’un any després esclatava la revolució a Alemanya, s’acabava la guerra, es feia fora a l’emperador i es proclamava la república.

Als debats del II Congrés dels soviets va estar present el problema de la revolució a Europa. Un dels arguments dels socialistes moderats consistia en dir que si els soviets prenien el poder ningú a Europa reconeixeria aquest govern, es quedaria aïllat i l’exèrcit alemany ocuparia Rússia. Els bolxevics opinaven d’una altre manera. El més urgent era una pau sense annexions i quan Lenin la proposa als delegats explica: “Alguns governs imperialistes es resistiran a les nostres condicions de pau, no ens fem il·lusions a aquest respecte.  Però confiem que aviat en tots els països bel·ligerants esclatarà la revolució i per això ens dirigim amb particular insistència als obrers francesos, anglesos i alemanys”. En un altre moment del Congrés, Trotsky respon a una interpel·lació dels contraris al poder dels soviets: “A això responc que, si Europa continua governada per la burgesia imperialista, la Rússia revolucionaria caurà inevitablement (…) Una de dues: O la revolució russa origina un moviment revolucionari a Europa o les potencies europees estrangularan la revolució russa!” (citat per John Reed a Deu dies que trasbalsaren el món).

No es feien il·lusions sobre les dificultats de la titànica tasca del primer govern d’obrers i camperols i confiaven en la capacitat de resposta de les classes treballadores. Entre 1918 i 1920 van esclatar revolucions en pràcticament tota Europa, es va enfonsar l’imperi Austro-hongarès i l’alemany i també l’imperi otomà, hi va haver una revolució a Egipte contra l’ocupació britànica… Tot i això, aquestes revolucions no van aconseguir acabar amb la burgesia, i la revolució russa va quedar aïllada.

Governar des de sota

Va ser necessària una dura lluita política per reunir el II Congrés dels soviets, que va iniciar la seva sessió el 25 d’octubre de 1917. L’evolució de la classe treballadora es va poder comprovar a través de la representació política dels seus delegats. Al I Congrés, celebrat al més de juny, les tendències conciliadores tenien 600 delegats sobre 832; quan es va iniciar el II Congrés, de 650 participants amb veu i vot, 390 eren bolxevics, 159 social-revolucionaris i només 80 menxevics. En la votació final sobre el govern, 505 soviets van votar a favor d’un govern soviètic; 86 per el poder de la democràcia (un acord entre totes les tendències soviètiques); 55 per la coalició (entre els partits conciliadors amb la burgesia)i 21 a favor d’una coalició, però sense els burgesos. L’objectiu de que els soviets prenguessin el poder, expressat per primer cop per Lenin en les seves Tesis d’Abril, havia conquerit a una amplíssima majoria de la classe treballadora, dels soldats i camperols.

Ara s’havien de posar mans a l’obra. El Congrés va començar a posar en  pràctica els lemes “pa, pau i terra”. Per basta majoria, els delegats van aprovar una crida “a tots els pobles bel·ligerants i als seus governs a entaular negociacions immediates per una pau justa i democràtica”. El Congrés va decidir que “queda abolida a l’acte sense cap indemnització la propietat terratinent. Les finques dels terratinents, així com totes les terres de la Corona, dels monestirs i de l’Església, amb tot el seu bestiar i eines, edificis i totes les dependències, passen a disposició dels comitès agraris i dels Soviets de Diputats Camperols de districte fins que es reuneixi l’Assemblea Constituent”. Igualment s’acorda el “dret dels pobles de Rússia a la lliure autodeterminació, fins la seva separació i constitució d’Estats independents”. S’estableixen mesures per exercir “el control obrer sobre la producció, emmagatzematge, compra i venda de tots els productes i matèries primeres” i “en interès de la bona organització de l’economia nacional, per acabar definitivament amb l’especulació bancaria (…) el negoci bancari es declara monopoli de l’Estat (…) Els interessos dels petits depositaris seran salvaguardats totalment”. De les paraules es passava als fets. Unes poques, però decisives, decisions començaven a canviar el món. Per primera vegada la classe treballadora es va apoderar del poder i va començar a canviar el món, a construir el socialisme. (Els decrets es poden llegir en el llibre de John Reed)
Es va triar un nou govern representatiu de la majoria amb el nom de Soviet dels Comissaris del Poble, que seran controlats pel Congrés i els seus responsables podran ser revocats per decisió popular. Es van votar decrets favorables per a les classes  treballadores, però l’objectiu de la revolució era que el poble governes efectivament. La terra passava a dependre dels soviets de camperols i el repartiment de la terra havia de ser resolt per ells mateixos. Les fabriques eren controlades per les organitzacions dels treballadors. Si s’havia d’exercir el dret d’autodeterminació era el poble qui havia de decidir. Si s’havia d’aconseguir la pau es comptava amb la determinació dels soldats i la col·laboració de la resta de pobles, i així amb el conjunt de les activitats polítiques i socials del país. Es  posaven en pràctica noves formes democràtiques fins al moment mai utilitzades. Hem de deixar a les masses populars una total llibertat d’acció creadora, es deia.

A qui creien impossible governar i que l’Estat funcionés sense la burgesia, sense els seus tècnics i funcionaris, el Congrés soviètic els anunciava que el programa aprovat es posaria en marxa “en estreta unió amb les organitzacions de masses dels obrers, obreres, mariners, soldats, camperols i treballadors”. Era el poble treballador i les seves organitzacions qui havia d’exercir el nou poder: “El Congrés decideix que tot el poder, en totes les localitats, és entregat als soviets”. Aquest era l’esperiti la pràctica de la revolució.

En el congrés l’emoció embargava als presents, conscients del pas històric que estaven donant. “Un soldat vell plorava com un nen -escriu John Reed- Alexandra Kollontai es va netejar d’amagat una llàgrima (…) passava quelcom increïble, la gent plorava abraçant-se”. Drets cantaven la internacional i no s’oblidaven dels que havien caigut en la lluita i entonaven el cant rus La Marxa Funerària:

Vosaltres vau caure a la lluita fatal,

Amics sincers del poble,

Per ell vau immolar la llibertat,

Per ell va ser el vostre últim alè.

Ha arribat al fi l’hora i el poble va sorgir,

Alliberat, gegant, potent.

Dormiu, germans, vau cobrir d’honor

El camí més noble i valent!

 

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí