Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Memòria històrica   /  La memòria decapitada de Franco

La memòria decapitada de Franco

Durant poc més d’una setmana l’exposició “Franco, Victòria, República” va comptar amb les estàtues davant El Born Centre Cultural i la Memòria, que eren d’avantsala i alhora el reclam per endinsar-se dins del cicle “Evocacions de la Ruïna” organitzat per l’Ajuntament de Barcelona dins dels programes de memòria-Aquest cicle és un conjunt d’exposicions que conviuen en el en diferents espais del Born, amb la intenció de provocar la reflexió sobre la relació entre la tortura i la dictadura equivalent a la impunitat en democràcia.

Reflexió a partir de preguntes i un fil argumental. Com és possible que la estàtua de la  Victòria no fos retirada fins l’any 2011 del Passeig de Gràcia amb Diagonal a la Plaça Joan Carles I (abans Plaça del Cinc d’Oros, nom que l’Ajuntament de Barcelona ha decidit recuperar i que era on hi havia l’estàtua de la República fins l’entrada de les tropes franquistes) o com es va tolerar que l’estàtua eqüestre de Franco estigués al Castell de Montjuïc, on es va afusellar al President Companys o a Ferrer i Guàrdia, fins l’any 2008?.franco-decapitat2

L’exposició, que pot veure’s fins el gener, repassa la nostra memòria comuna a partir de la història de les tres estàtues: la de la República, la de la Victòria i la d’un Franco eqüestre (ara decapitat) i els seus escultors: Viladomat (autor l’estàtua de la República i la eqüestre de Franco) i la de Frederic Marés (la de Victòria una al·legoria del triomf de les tropes de Franco contra la II República, però que era en realitat la proposta amb la que Marés va competir amb Viladomat per l’estàtua de la República, només que amb a la versió franquista la va “vestir”).

Com no van ser retirades fins més de 30 anys desprès de la mort del dictador? Si el conjunt d’exposicions i debats d’aquest cicle ”Evocacions de la ruïna” (la de les estàtues o la que relata les tortures a les comissaries franquistes “Això em va passar a mi”) cal avaluar-lo a partir de la capacitat de crear pensament crític, sens dubte aproven i amb nota. I com sempre, el millor és que cadascú es faci el seu propi judici, no a partir de l’opinió d’un altre, sinó visitant-les.

Sens dubte, però, l’exposició ha estat molt més coneguda per la polèmica prèvia sobre l’exposició davant del Born de l’estàtua del Franco decapitat. Una polèmica que malauradament ha tingut poc de crítica sobre els valors del cicle i l’exposició i molt d’atac oportunista i d’oportunitat contra l’equip de govern.

Naturalment la crítica és necessària i imprescindible, per exemple respecte la visualització de l’exposició sobre “Franco, Victoria, República” és molt millorable i costa llegir bastants dels panells i fins i tot el fil narratiu no és el més encertat… però poc o res s’ha escrit sobre això.

L’allau d’articles i tertulians, el gran escàndol muntat per regidors d’ERC i CiU o les acusacions de “provocació innecessària” per part de l’expresident Mas per fer l’exposició a la “zona zero de l’independentisme”, el Born, han estat en el centre d’una polèmica que només tenia com objectiu el desgast contra el “poder provocador” de Colau per part d’aquells que han ocupat el poder durant decennis i mai han fet cap “provocació innecessària” encara que això impliqués mantenir les estàtues franquistes fins el 2011, quasi 35 any desprès de la mort del dictador. El perquè ha pogut passar això és precisament al que invita a reflexionar l’exposició “Impunitat i espai urbà”.

Javier Pérez Andújar, premi Ciutat de Barcelona d’enguany, escrivia referint-se als qui, en la seva opinió, es creuen amb el dret “d’apoderar-se” d’un espai que és col·lectiu: “Aquests dies, els incidents amb l’estàtua decapitada de Franco i el monument a la Victòria franquista… han apuntat que no n’hi ha prou amb democratitzar els espais públics sinó que a més cal laïcitzar-los. La memòria sagrada és religió, la memòria laica és civilització en el sentit civil profund. I precisament l’art, voluntàriament i també involuntàriament, té la capacitat de profanar allò sagrat, de convertir-lo en normal. Ho ha fet sempre. Li va passar a Flaubert quan va publicar Madame Bovary, i a Verdi quan va estrenar La traviata

Els insuls, fins i tot atacs físics, de “feixistes” als representants d’associacions memorialistes i expressos polítics que van partir la tortura a les presons franquistes, per part de les joventuts de CDC i ERC, es desqualifiquen per si soles… i més quan tenim l’exemple sagnant del monument franquista a Tortosa on l’equip de govern, composat per ambdós partits, va demanar a la consulta el sí a mantenir un monument aixecat per exaltar als vencedors de la batalla de l’Ebre i la guerra civil. Quanta desmemòria interessada!!

L’exposició no pot qualificar-se de “provocació”, però si acceptem el concepte des d’una vessant de què i com ha de ser l’art, en tot cas és molt “necessària” i a tothom li recomano, com deia més amunt, que us en feu la vostra opinió crítica a partir de la mirada de cadascú, visitant-la.

Miquel Pedrola

Associació de Veïns del Casc Antic

X