març 19, 2018
admin

La maledicció del tramvia o l’última frontera del suprematisme classista

Publiquem aquest article de Gabriel Jaraba publicat el passat 14 de març al Medium sobre la situació de bloqueig que pateix la iniciativa de connectar els tramvies…

“La capacitat de commoure ànims que té la maleïda unió dels dos ramals tramviaris és altament denotativa de  cert pòsit ideològic  que subsisteix sota la ciutat moderna”.

Gabriel Jaraba, Doctor en Comunicació. Periodista, autor, educador. Profesor a la Universidad Autónoma de Barcelona i de la Càtedra Internacional UNESCO Unaoc-UniTwin d’Alfabetització Mediàtica i Diàleg Intercultural. Militant comunista.

L’alcaldessa de Barcelona sap que el tramvia de la Diagonal ja es va emportar gent per davant fins i tot abans de circular, si és que alguna vegada circula. La consulta sobre el tramvia i la reforma de la Diagonal que va plantejar a la ciutadania l’alcalde Joan hereu va provocar la dimissió del regidor Carles Martí, i fins i tot diuen els observadors malintencionats, és a dir, els bons observadors, que Hereu va perdre l’alcaldia a conseqüència de la desafecció provocada o al menys iniciada per aquella consulta. La tossuderia d’Ada Colau al respecte, doncs, diu molt de la seva determinació i de que, malgrat el seu extraordinari sentit de l’oportunitat a vegades pugui indicar el contrari, és una persona de conviccions.

 

La capacitat de commoure els ànims que té la malaurada unió de les dues branques del tramvia demostra clarament de cert caire ideològic que subsisteix sota la ciutat moderna que es complau davant la presència d’un congrés de mòbils i es lamenta de la pèrdua de l’agència de medicina pel mal cap dels que jo em se. El projectat transit del comboi de superfície representa per a molts una invasió, què dic, una profanació de quelcom que ha estat sacralitzat però que no es mostra en la seva essència. Aquest quelcom no podria esser més sagrat doncs no pot ni tan sols ser anomenat. Per això les raons antitramvia es disfressen d’objeccions tècniques per molt que una lleugera revisió dels seus arguments suposadament urbanístics o econòmics provoqui el riure.

 

Els que quan érem nens als anys 50 vivíem al poble sec sabíem que hi havia certs ritus de pas que marcaven etapes de trànsit a edats més adultes. Deixaves de ser una criatura i ja eres un noi responsable fin son es pot esperar quan els pares et deixaven travessar sol el Paral·lel, per on passaven no només carros sinó automòbils i varies línies de tramvia. Se t’obria llavors l’horitzó de l’Eixample esquerra,

limitat per la Gran Via, i més enllà d’ella et trobaves amb un altre límit, la Diagonal, que no t’atrevies a passar, i no per la circulació. Aquest no era tant un límit físic com simbòlic: creuar-lo significava entrar al món dels rics, els rics de debò. A la Diagonal anaves a espiar com vivien els que tenien pasta; allà hi havia les botigues d’alta costura, el més important cinema d’estrena (anomenat Windsor Palace, quasi res,  on es va projectar per primera vegada Lo que el viento se llevó) i era on es trobava el Circulo Ecuestre, reducte social de qui gaudia del luxe però a la vegada base d’operacions de rapinya sistemàtica exercida sobre la ciutat pels vencedors de la guerra.

I al recordar tot això comencem a comprendre que el tabú de la Diagonal persisteix i que la sacralització d’aquest espai urbà és la defensa d’una íltima frontera a la ciutat. Fer que hi passi el tramvia significa que els pobres denigrin l’últim santuari (amb l’Ecuestre, el Club de Polo i el Cercle del Liceu) posant el peu “donde los angeles temen pisar”.El tramvia de Barcelona ja és odiat pels sostenidors d’aquest culte sagrat perquè amb la seva inauguració va trencar una altre frontera fins al moment inexpugnable: com va explicar en el seu moment l’antropòleg Manuel Delgado, el transport públic sobre rails havia evitat fins el moment fregar Sant Just d’Esvern i Esplugues de Llobregat, les dues zones frontereres amb la Diagonal més occidental en la que, com Pedralbes i l’entorn de l’avinguda Pearson, son els llocs de residencia dels rics, els rics de debò, els últims mohicans de la pasta pastosa. La idea de que el populatxo s’acosti a les seves zones de santuari mitjançant una línia de tramvia inamovible, que el seu recorregut no es pot desviar com el d’un autobús, era insuportable. Els rails del tramvia van deixar una ferida a la corporització geogràfica del classisme dels diners i del poder, de l’aristocràcia de les peles i la dels vells honors, dels que van rebre amb els braços oberts, perdó, alçats, amb Manuel Mateu al capdavant, a les tropes franquistes quan el 26 de gener de 1939 entraven, també, per la Diagonal.

 

Que la ferida patida en carn viva del penúltim reducte ultra classista s’estengui ara a la totalitat de la seva última frontera i passi per davant del Circulo Ecuestre (aquest lloc on els ricatxos es permeten encara esbroncar als càrrecs elegits pel poble) horroritza als que van poder suportar a Narcís Serra i a Pascual Maragall perquè al cap i a la fi eren fills de famílies que, encara que catalanistes, no suposaven un perill per l’status quo barceloní. Però Ada Colau representa quelcom terrible, per primera vegada a la història des de la fundació de Barcino: una morta de gana es posa al capdavant de l’alcaldia de la ciutat en comptes d’un o altre cadell del món dels diners i el poder. Això és el que de debò causa pavor i al que la superstició de l’últim tabú sagrat respon.

 

Doncs que vagin recordant que el Liceu i el seu exclusiu Cercle existeixen perquè han estat reconstruïts i continuen sent finançats amb diners públics, aquest que apoquinen els morts de gana; no son seus, son de tots. Fan com si això no anés amb ells i fins i tot es comporten com si la seva festa també la paguessin ells, i no. Els independentistes són cucots, i com afectes també a un culte altament simbòlic saben que els pot sortir a compte tirar-li una coça a l’Ada Colau al cul del tranvia; fins i tot un altre mort de gana, l’Alfred Bosch, s’hi apunta.

 

Tractar amb símbols sagrats, tabús innombrables i sacralitzacions incomprensibles sempre és arriscat; no perquè no siguin racionals, com creuen alguns cientifistes ingenus, sinó perquè o son massa. La inefabilitat que la sacralitat imposa està plenament justificada: no es pot dir en veu alta el que tothom sap; que l’última frontera a qualsevol racó d’aquest planeta es trobarà allà on resisteixi el sense sentit del poder dels diners front ala democràcia. Fins i tot front als nostres propis nassos i sobre tot quan s’amenacen certs símbols que diuen d’aquí no es passa ni en broma, entrin per la porta de servei i vigilant amb queixar-se.

 

Gabriel Jaraba

 

Llegir l’article a la font: Aquí

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí