maig 14, 2018
admin

La Cifu, el màster ful i un acurat treball d’orfebreria: com desprestigiar l’educació davant els treballadors

Gabriel Jaraba és Doctor en Ciències de la Comunicació, periodista, autor i educador. Profesor a la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Càtedra Internacional UNESCO Unaoc-UniTwin d’Alfabetització Mediàtica i Diàleg Intercultural. I també Militant comunista i amic de la fundació. Ens escriu aquest article parlant de les implicacions del cas del màster de Cifuentes.

Si algú pensava que l’esquerra trauria algun profit de la crisi a la comunitat de Madrid, amb la dimissió de la seva presidenta Cristina Cifuentes com a penúltim episodi del conflicte, anava molt errat. Per més que la traca va ser encesa per una investigació d’un diari d’esquerres, eldiario.es, la mascletà la va donar el vídeo filtrat per un mitjà d’ultradreta molt ben connectat amb les clavegueres de l’estat. De fet, les esquerres han estat convidades de pedra en aquest banquet caníbal del qual només tindran profit els sectors dretans que hi participen amb forquilla i ganivet. I és un banquet important, doncs indica el que podria ser un canvi de cicle a Espanya, i no precisament d’alternança ideològica; mentre PSOE, IU i Podemos aplaudeixen l’espectacle, Ciudadanos es va col·locant per prendre possessió de l’escenari.

Cifuentes ha caigut víctima dels moviments tel.lúrics produïts en el subsòl de les dretes madrilenyes per la tossuderia de la presidenta en no deixar que els morts de la corrupció enterrin els seus morts i en creure que la Puerta del Sol podia fer ombra a la Moncloa soraiana. I les esquerres mirant-s’ho, sense entendre res, sense saber què fer, sense escoltar ningú, sense gosar arriscar, cosa que, de fet, ja no sorprèn ningú.

La mirada popular va anar primer cap al màster ful i després a la crema facial de marca, una mirada que, com diu la dita japonesa,  s’entretenia en el dit sense mirar la lluna que el dit assenyalava. I l’esquerra, divertida per l’espectacle de veure com una alta dirigent del PP trontollava sense que calgués moure-li el tamboret sobre el cadafal, sense adonar-se del veritable argument de la representació: el desprestigi lent, progressiu i constant de la universitat, l’educació pública i la formació com a eina de promoció social i canvi.

Hi ha tres pastissos enormes que fan salivar el neoliberalisme: les pensions publiques, la sanitat pública i l’educació pública. El primer ha estat rosegat pel PP fins quedar tips, sense gosar però abocar la ciutadania a l’obligació de subscriure plans de pensions privats, el que representaria un engreixament més de la banca de proporcions pantagrueliques. El segon ha estat assaltat ferotgement per les dretes espanyoles i les catalanes alhora, amb Toni Comín en el paper de capità destacat de l’ofensiva, amb asseguradores i holdings clínics privats esperant el moment de repartir-se la túnica sagrada. I el tercer és el sistema públic d’ensenyament, de l’escola infantil a la universitat, el desmantellament del qual oferiria no només un botí econòmic sino ideològic, segons un pla general del neoliberalisme globalitzat: desactivar l’educació com a ascensor social, limitar-la a la formació de dirigents ensinistrats i reduir la recerca universitària a la reproducció de la tecnociència al servei del poder financer.

De fet, si hi ha hagut un programa de govern digne de tal nom en els anys de govern del PP ha estat crear les condicions per al desballestament previ a la privatització de l’educació, la sanitat i les pensions. I si hi ha hagut una idea política clara en aquesta direcció ha estat la consciencia que aquesta desarticulació només pot venir propiciada per l’abandó o el desprestigi d’aquests tres eixos de l’estat del benestar; una consciencia prou gramsciana per cert, en tant atén a la necessària hegemonia cultural com a condició per a assolir l’hegemonia política.

El cas del màster ful de la Cifu és una etapa avançada en aquesta estratègia, per bé que involuntària tot i que conseqüència del camí fet fins ara. Si voleu considerar l’estat de l’educació a Espanya no mireu a les aules, als alumnes i els mestres, o a les polítiques educatives o l’absència d’elles. Observeu com s’ha esdevingut un canvi radical de mentalitat respecte a l’educació i la cultura en les classes populars: per primera vegada a la historia, les classes treballadores ja no admiren ni respecten la cultura, no aspiren a gaudir-ne, apropiar-se-la o utilizar-la com a ascensor en l’escala social. Tenir coneixements i instrucció està fins i tot mal vist, el que és apreciable és ser popular i reconegut en el teu cercle, tenir accés si de cas a la fama, per fugaç que sigui, a la diversió, a tenir diners per gastar i ser reconegut pels iguals com algú “famós”. Personatges dels reality shows de la televisió que són popularíssims i imitats ja no fan com els famosos de la cultura pop; amb Miley Cyrus s’acaba la saga dels joves artistes admirats. Aquells podien ser músics o actors, fins i tot models o intèrprets de performances, però els d’ara simplement no saben fer res. I encara més: són encara més admirats per exhibir una ignorància i una mala educació supines que són interpretades com a virtuts que els fan “autèntics” en tant que aquesta falsa autenticitat sembla indicar que qualsevol, per ínfima que sigui la seva situació econòmica i social, podria esdevenir famós i admirat com ells gràcies a una giragonsa de la fortuna.

No exagero, i em creureu en comprovar que l’extensió d’aquesta mentalitat ha estat el corrent cultural –altre cop Gramsci—que ha dut Trump al poder, cavalcant sobre un antiintel.lectualisme, un rebuig a l’educació superior i un fals igualitarisme que han estat intensament fomentats per l’ultradreta nacionalista i aïllacionista que abans que l’actual president americà van representar Sarah Palin i el Tea Party. Palin, governadora d’Alaska i candidata republicana a la presidència, va exhibir de costa a costa una total ignorància sobre matèries no ja de primària sinó de parvulari,  fent servir de tarja de presentació un posat de mestressa de casa que gairebé la du on ha arribat Donald Trump. Amb l’experiment coronat per l’èxit, avui es pot dir sense error que l’objectiu que el neoliberalisme té dissenyat per a les classes populars és exactament això: l’abandó de la cultura, l’educació i la formació i l’exhibició d’un fals igualitarisme que delega en els poderosos les grans decisions mentre aspira a esgarrapar engrunes de diversió digital. Llegiu Owen Jones i la seva descripció minuciosa de la cultura dels barris obrers al Regne Unit, amb el despreci als “chavs” o fills de classe obrera al caire de l’exclusió.

Ara que el prestigi de la cultura i el saber està mort i enterrat entre la majoria –no tots—dels joves treballadors espanyols, els germans petits dels quals no només s’avorreixen a l’escola sinó que l’odien (igual que els seus pares, convertits en la Nèmesi dels mestres) l’objectiu a aconseguir és un abandó semblant de la universitat mitjançant un despreci semblant. Cosa prou fàcil, ja que veuen com l’intens esforç de formació universitària que han fet els seus germans no els lliura de l’atur, la baixa retribució, la precarietat laboral i social i un futur inquietantment incert.

I aquí entra l’escenificació del cas de la presidenta de la comunitat de Madrid i el màster aconseguit fraudulentament. No ha estat intencionat ni dirigit, per descomptat, però resulta oportuníssim de cara a l’estratègia general.

Cifuentes ha fet el que fan els espavilats “famosos”: comprar el que pot ser comprat, estalviar-se l’esforç que pot ser estalviat i grimpar no importa quin sigui el mitjà utilitzat. El prestigi d’un títol superior no es guanya mitjançant el treball personal i la superació perquè la meritocràcia és morta i això és el campi qui pugui, l’únic problema és mirar que no t’enxampin, i això és tot. Al capdavall, diu aquesta lliçó, el que compta és el prestigi i la fama, i si un diploma t’ho dona, endavant, però l’esforç, el coneixement  i la formació que certifica no tenen cap valor. De fet, si el tens que tornar tampoc no passa res.

Aquest episodi ha estat l’escenificació davant els ciutadans modestos de tot el país de quin és el pa que s’hi dóna: l’exhibició impúdica als quatre vents de l’estat de la qualitat moral de tota una societat. No ha estat el que els conspiranoics diuen “una manipulació” sinó el sistema integral en ple funcionament a la vista de tothom.

Per aquest motiu Cifuentes no ha caigut per voler lluir un títol universitari sinó per xoriçar uns productes barats d’un hiper de segona fila. Un màster no significa res per a la gent del carrer, en un moment que els joves que es trenquen les banyes a les aules són mirats com a friquis que aniran de pet a l’atur. El que ha estat decisiu ha estat que t’enxampessin mangant a una botiga unes pomades de quatre rals i no abans, quan vas mangar un diploma que valia quatre milers d’euros. Si has de renunciar al diploma això no té importància, el que penalitza és no ja mangar sinó que t’enxampin. I aquí s’ha acabat la historia.

L’espectacle impúdic que ens ha proporcionat tota aquesta facècia ha estat, comptat i debatut, la mirada pseudoinformativa i la consideració política. Tothom mirant el dit que assenyala la lluna en lloc de la lluna mateixa; el dit de l’anècdota d’un poderós sobtadament caigut en desgracia i no la lluna de la representació rotunda del persistent socavament de l’educació i la meritocràcia. Kiko Rivera i Belén Esteban s’ho deuen haver passat d’allò més bé. I el ministre d’Educació, encara més.

Post scriptum: els qui creguin que exagero i deformo, que mirin cap a Sant Andreu de la Barca i comprovin la fúria que desperta haver trobat una possible bretxa per on atacar i destruir l’escola integradora i formadora en meritocràcia. Un altre cop el dit i la lluna.

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí