jul. 14, 2017
admin

Història dels Clarion i l’Olimpíada Popular

Una lectura d’aquest article ens permet veure en pocs minuts la magnitud del que representava l’Olimpíada Popular i de l’enorme èxit que va tenir arreu del món la proposta de fer uns Jocs alternatius al COI. Havia de ser al primera celebració olímpica de Barcelona.

El proper 1 de juliol d’enguany 10 membres del Clarion Cycling Club 18951 sortiran en bicicleta des del monument a les Brigades Internacionals a Londres2 i arribaran a Barcelona, després de creuar tot França, els Pirineus, per participar el 19 de juliol a l’homenatge a l’Olimpíada Popular de 1936 que es farà a l’INEF al cantó de l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

Tot just dos dies desprès d’assabentar-se que, per primer cop, les institucions catalanes anaven a retre un homenatge a l’Olimpíada Popular han decidit fer com els seus predecessors l’any 19363, quan un equip de cinc ciclistes dels Clarion va formar part de la delegació Britànica a l’Olimpíada Popular.

No és el primer cop que repeteixen aquest viatge. L’any passat que es complia el 80è aniversari del que havia d’haver estat l’Olimpíada Popular també hi van ser presents, com també hi van ser-hi en el 75è aniversari de l’inici de la guerra civil4 en una ruta pels itineraris de la guerra civil des de  Bilbao a Barcelona5.

Quines són les raons perquè el Club Ciclista Clarion 1985, una associació que agrupa unes quantes desenes de ciclistes arreu de Gran Bretanya, tingui aquest lligam amb Barcelona, Catalunya, les Brigades Internacionals i la República?

L’OLIMPÍADA POPULAR, L’ALTERNATIVA ALS JOCS DE HITLER

Els Clarion es van involucrar activament al boicot6 als Jocs Olímpics de Berlin de 1936, boicot que prengué força a partir  de l’aprovació el setembre de 1935 de les Lleis de Nuremberg, que impulsaven una política antisemita, la persecució política de les organitzacions obreres i de l’ocupació nazi el març del 36 de Renània, una zona desmilitaritzada.

La voluntat del règim hitlerià de fer de l’Olimpíada de Berlin una fita  propagandística del nazisme va trobar un moviment de rebuig i boicot arreu d’Europa i els Estats Units. La proposta de Barcelona d’organitzar uns Jocs alternatius a la concepció elitista de l’esport del Comitè Olímpic Internacional (COI) s’uní a la idea de fer un Jocs clarament antifeixistes i antiracistes confrontats a l’Olimpíada de Berlin i va trobar un suport entusiasta en les organitzacions obreres i sindicals d’arreu del món.

Així, la crida del Comitè Català Pro-Esport Popular, de març de 1936, a organitzar uns Jocs Olímpics basats en els valors de la pau, la igualtat entre homes i dones, la fraternitat entre els pobles, el respecte mutu… en el que poguessin participar indistintament tot tipus d’atletes (i en especial les dones) va trobar molt ràpidament el suport de nombroses federacions esportives i especialment els clubs esportius de sindicats, ateneus i organitzacions culturals que veien en l’Olimpíada Popular7 l’oportunitat de passar de les paraules als fets.

El llibre de Carles Santacana i Xavier Pujades “L’altre Olimpíada”8, és l’únic sobre l’esport català en l’època de la República i l’Olimpíada Popular. El llibre fa un magnífic i documentat relat del que se’ns dubte, en qualsevol altre país hagués estat portat al cinema o la TV.

L’Olimpíada Popular, organitzada en només tres mesos (sense mòbils, whatsapp, ni correu electrònic) va ser capaç de mobilitzar més de 5.000 atletes provinents de 23 estats, nacions sense estat com Catalunya, Euskadi, Lorena, Alsàcia o Palestina, regions i ciutats, però també jueus emigrants o exiliats alemanys, amb una gran participació de les dones, fins llavors pràcticament invisibilitzades en el món de l’esport.

El cop d’estat feixista i l’inici de la guerra civil i la revolució el mateix dia que havien de ser inaugurada l’Olimpíada Popular va impedir la seva celebració7. Els atletes van haver de tornar als seus països sense confraternitzar i competir, molts dels catalans i espanyols van anar al front, i alguns dels atletes que venien d’altres països també es van allistar al Comitè de Milícies antifeixistes, sent l’embrió de les Brigades Internacionals, entre ells alguns dels Clarion.

Quatre d’ells van perdre la vida defensant la República contra el feixisme. Desprès hi tornarem. Primer sapiguem una mica més sobre aquest club ciclista, un dels més antics del món.

ELS ORÍGENS DELS CLARION

A finals del segle XIX , a Gran Bretanya de la revolució  industrial, dos fets  es van entrellaçar quasi a la perfecció: la popularitat de la bicicleta i  les idees del socialisme. Paul Salveson9, historiador de la classe obrera britànica, explica com la bicicleta no només era emprada pels obrers per desplaçar-se a la fàbrica des dels suburbis, sinó també els permetia escapar-se de les dures condicions de treball a les fabriques. “Era l’únic luxe que podien permetre’s aquells obrers de finals dels segle XIX, la bicicleta els permetia abandonar la ciutat, poder anar per la carretera sense importar la classe a la que un pertanyés”.

The Clarion era un setmanari d’ideologia socialista. Neix l’any 1891 i en el seu primer número podem llegir: “El Clarion és un diari pensat pels seus redactors per dir la veritat amb franquesa i sense por. Potser no sempre amb raó, però amb honestedat i sempre intentant ser conseqüent amb els seus principis. El seu personal no pretén ser graciós o savi, però si honest. No escriuen per faccions sinó per al poble. No lluiten per la victòria sinó per la veritat. No volen provocar sinó convèncer. On hi hagi la injustícia s’hi rebel·laran. No hi haurà perdó per la covardia, l’egoisme i la corrupció, independentment de en quin estament es produeixi10.

A diferència de la majoria dels altres diaris laboristes de la seva època, estava escrit en un estil popular i accessible. Si ens situem en 1891, ens serà fàcil entendre que les cadenes de distribució de diaris estaven vetades per un setmanari socialista que atacava als propietaris de les fàbriques, capitalistes i terratinents, feia campanyes denunciant les precàries condicions de vida de les classes treballadores, especialment en relació als sense llar, la carestia o les pèssimes condicions de l’habitatge.

Els Clarion volien arribar fins el darrer racó per difondre el seu setmanari i la bicicleta va passar a ser una “l’eina revolucionària” per estendre les idees socialistes. Al febrer de 1894 es va celebrar a Birmingham la primera reunió del Socialist Cycling Club. A l’any següent, per Pasqua, es van reunir uns 120 membres i van formar “The National Clarion Cycling Club” amb l’objectiu “de fer propaganda socialista i per promocionar rutes entre els clubs Clarion de diferents pobles i ciutats”.

La convocatòria d’una eleccions generals el juliol de 1895 va impulsar l’organització de nous mètodes de propaganda, i van ser els primers en emprar enganxines amb la paraula “Socialisme” que posaven als pals de telègrafs, portes, parets i fins i tot en vaques!11

AMB BICICLETA AL SOCIALISME

El Clarion Cycling Club va ser una de les primeres organitzacions en vincular socialisme amb esport i lleure. Va atreure per milers als ideals del socialisme amb el lema: “La fraternitat és la vida”. El nombre de clubs va continuar pujant, 30 cap a finals de 1895, 70 a principis de 1897 i el setmanari va arribar a una tirada de 50.000 exemplars. La seva influència no parava de créixer i era la xarxa d’oci socialista més reeixit Gran Bretanya.

En un magnífic article els periodistes de La Directa12, Isaac Vilalta i Eloi Latorre, en fan aquesta descripció: “El moviment Clarion es manifestava com un corrent popular d’ideologia socialista. Ciclisme i socialisme, dos en un. Així, el moviment Clarion va començar a estendre’s a través de les seves sortides ciclistes, però també gràcies a les activitats culturals i socials que ajudaven una societat extremadament urbana i massificada a gaudir d’un entorn més natural. Va ser cadena de l’emancipació de la dona i va impulsar les Clarion Cyclist’s Clubhouses –cases comunals repartides en forma de xarxa per acollir els seus membres13.

Els seus estatuts recollien aquests principis: “Protegir i vetllar pels interessos del ciclisme i dels ciclistes; promoure el suport mutu i la bona camaraderia i treballar pels principis del socialisme”. El seu lema es va fer famós arreu: “El companyerisme és vida, la manca de solidaritat porta a la mort”.

La seva principal fortalesa d’aquesta xarxa era el club de ciclisme però incloïa diverses altres activitats, així com excursionisme, estudis de camp, cant coral i grups de teatre. L’activitat dels Clarion, sortir de les ciutats industrials per fer un passeig de diumenge amb els seus companys,  arribar a qualsevol poble i fer un discurs, difondre el setmanari va cridar l’atenció de la City londinenca. Un periodista d’un diari conservador, va escriure:  “Molts racons tranquils en els Midlands i el nord d’Anglaterra han estat envaïdes durant els últims dies per un grup de socialistes de ciclisme que es fan dir Club Clarion. S’han esforçat, amb escàs èxit, en propagar els seus punts de vista en els districtes rurals i per anunciar l’òrgan socialista que dóna nom al seu club14

El setmanari es va publicar fins el 1935, i el Nacional Clarion Cycling Club va arribar a tenir diversos campions britànics formats a les seves files com Johnny Ralph.

Actualment els Clarion tenen prop de 2.000 associats vinculats a la pràctica esportiva del ciclisme15 i una associació la “Nacional Clarion Cycling Club 1895” que segueix l’estela dels principis originals i es dedica principalment a difondre i rastrejar en la memòria històrica del moviment obrer. Aquests són els “herois” que sortiran el proper 1 de juliol des del monument a les Brigades Internacionals a Londres.

ELS CLARION A L’OLIMPIADA POPULAR DE 1936

Els Clarion ja participaven en les diferents Olimpíades obrers o les Espartaquiades16 organitzades per sindicats i organitzacions obreres. En el llibre sobre la història dels Clarion de Denis Pye, Fellowship is life: the story of the Clarion Cycling Club (2004), en fa un repàs tant dels participants com dels èxits aconseguits.

Per això, no té res d’estrany que en la conferència de març de 1936 a Chester, amb 200 delegats, condemnessin els Jocs Olímpics de Berlin: ”La Alemanya feixista, amb la seva discriminació racial i la persecució política és un horror per als esportistes de tot el món. Aquesta  conferència fa una crida per que les olimpíades se celebrin en una altra capital i ens neguem a participar en cap acte celebrat per l’Alemanya de Hitler.”

Quan l’Olimpíada Popular pren forma -i troba el finançament del govern de la República francesa del Front Popular (600.000 francs) de la República espanyola (400.000 pessetes) i la Generalitat (100.000 pessetes)- els Clarion decideixen participar-hi amb cinc ciclistes: William Elliot i F. Parnell de la secció de Londres; John S. (Jack) Taylor i Geoff (Jeff) Jackson de Glasgow i G. Hamilton (no es sap de quina secció).

Els Clarion anaven dins l’equip britànic que va enviar a Barcelona prop de 80 esportistes (5 dones) que participarien en 7 modalitats esportives (futbol, atletisme, boxa, ciclisme, escacs, natació i tennis).

A la premsa britànica podrem trobar diversos articles el dia abans de la inauguració, informant de la delegació, el programa i els motius que han dut a celebrar aquest esdeveniment a Barcelona: “Demà a les quatre de la tarda s’inaugura l’Olimpíada Popular a Barcelona amb la benvinguda oficial del president del govern català, Sr.. Lluis Companys. Sis mil atletes representant 22 països desfilaran en el seu abillament esportiu pel magnífic estadi de Montjuïc en aquesta històrica jornada. Espanya és tot entusiasme amb aquesta Olimpíada Popular, que tot i els jocs nazis de Berlin, ha aconseguit suport i interès mundial. No és un esdeveniment per a cap partit polític ni una reunió d’estrelles organitzada per astuts empresaris. L’Olimpíada Popular rememora l’esperit original dels Jocs Olímpics, organitzats i presentats per a la ciutadania. No és només joc net i just és també una concentració internacional per donar suport a aquests principis i alhora protestar, d’una manera constructiva, contra els auto-anomenats Jocs Olímpics de Berlin”.18

Jeff Jackson, un dels Clarion que va arribar un 18 de juliol de 1936 va trobar una Barcelona en festa, preparada per rebre als més de 5.000 atletes, 3.000 folkloristes (avui en diríem colles de cultura popular) com la Patum de Berga, castellers, sardanistes, esbarts… d’Andalusia, Extremadura, Astúries o Galícia, però també del Tirol o d’Escòcia i més de 20.000 visitants que  omplirien una Barcelona on l’allau va obligar a fer una crida per trobar allotjament on aixoplugar tanta gent doncs les places d’hotel eren més aviat minses.

Aquell 18 de juliol Pau Casals i Orfeó Gracienc assajaven al Palau de la Música17 el concert que havien de fer el dia següent a l’Estadi Olímpic on Lluís Companys havia de fer el discurs i, al mateix Estadi, una part dels atletes i folkloristes assajaven la cerimònia. La majoria van dormir al mateix estadi, fins que de matinada els trets els van despertar. Començava la guerra civil i la revolució a Barcelona. L’Olimpíada Popular quedava suspesa.

El feixisme impedia per la força de les armes que Barcelona inaugurés el que el COI entenia com un desafiament de les classes populars mentre patrocinava uns Olimpíada presidits per la creu gamada. Malgrat quaranta anys de democràcia, fins avui ens arriba el silenci que va imposar el franquisme (com Samaranch, dirigent franquista en el món de l’esport va fer l’impossible per esborrar el seu record). Són els Jocs Oblidats. per la des-memòria que la transició ens ha deixat en herència.

ELS CLARION I LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

La guerra civil, juntament amb la seva pròpia experiència a Barcelona, van portar als Clarion a convertir-se no només en defensors de la República, sinó en activistes. El comitè nacional dels Clarion va organitzar una conferència sobre la situació a Espanya i refermar la seva solidaritat en la lluita contra el feixisme. Va prendre la resolució d’exigir al govern britànic la fi de la “no intervenció” doncs “la  prohibició del govern de donar armament a la República està debilitant el seu poder de lluita” era de facto un recolzament als feixistes armats per Hitler i Mussolini. També feien una crida a transportistes britànics a declarar-se en vaga si es transportaven armes pel bàndol franquista.

A la conferencia de Durham18, l’any 1937, els delegats de totes les seccions ja no només critiquen al seu govern, mostren el seu suport a “l’heroica lluita per la llibertat contra les forces del feixisme internacional” i decideixen desafiar l’ordre del govern britànic que volia impedir, per tots els mitjans, que els joves britànics anessin a ajudar a la República allistant-se a les Brigades Internacionals, fins al punt que van rescatar una llei de 1870 que prohibia a qualsevol ciutadà britànic anar a lluitar per ajudar a qualsevol altre país. Els Clarion opten per la solidaritat activa i ajudar a la República amb les Brigades Internacionals.

A la resolució final es pot llegir: “Reconeixent que el feixisme destrueix la llibertat dels esportistes i que l’única sortida que els hi dóna és la de militaritzar-los, aquesta conferència prega als presents que recolzin activament a les forces antifeixistes tant a Gran Bretanya con a l’estranger”.

DE GLASGOW A BARCELONA

Tonem a Jeff Jackson, el jove ciclista que havia estat a Barcelona per participar a l’Olimpíada Popular. No oblidaria mai la Barcelona que els va rebre amb una desfilada per les Rambles, ni la Catalunya revolucionària alçada en armes i victoriosa davant el feixisme.

Va tornar al seu Glasgow convençut que la defensa de la República era imprescindible per vèncer el monstre que s’anava apoderant d’Europa i va decidir preparar un viatge per recollir fons pels nens de la República. Poc abans més de 4.000 nens bascos havien arribat, l’abril de 1937, a Gran Bretanya desprès dels bombardejos de Gernika. Encara avui segueix sent la xifra més gran de refugiats arribats en un sol dia.

Jackson, juntament amb Ted Ward (a la fotografia estan agafats de les espatlles) un altre membre de la secció de Glasgow, socialista i internacionalista com ell, van iniciar, el març de 1938, un viatge19 que a cop de pedal els portaria d’Escòcia a Anglhttp:/ourhistory-hayes.blogspot.com/search/label/Clarionaterra, a creuar tota França i finalment de nou cap a Barcelona.

Tot el club Clarion de Glasgow va sortir a acomiadar-los. Un cartell anunciava la seva aventura:

Pedalant a Espanya.

Glasgow-Barcelona.

Durant dos anys Espanya ha estat en guerra.

Milers de dones i nens, milers de joves espanyols a la flor de la vida han mort. Malgrat tot, la lluita contra els invasors contínua. I malgrat la fam i els bombardejos, el poble segueix en peu.

I per això, en apreciació de la seva valenta lluita, que és la nostra lluita, ciclistes britànics pedalegen ara cap a Espanya per dur salutacions i bons desitjos al poble.

Un dels pitjors resultats de la guerra és la mort de nens innocents. En el seu camí els ciclistes demanaran suport per ajudar les víctimes. Posa el teu gra de sorra per ajudar a aquests nens. 

Sota l’auspici del National Clarion Cycling Club.1938

Van anar parant a les ciutats i pobles on els Clarion tenien cases, conegudes com les Clarion Houses, i que eren les seus de les diferents seccions. A cada lloc els anaven a rebre els ciclistes i cada cop més gent que sortia a mostrar la solidaritat amb la causa de la República espanyola.

Cada nit la secció local dels Clarion s’encarregava d’organitzar un míting i per quan van arribar al port de Newhaven, al sud d’Anglaterra, ja havien aconseguit tots els diners que esperaven recaptar pels nens. A Dieppe, primer poble desprès de creuar el Canal de la Màniga, els esperaven ciclistes francesos que els van anar acompanyant per etapes fins la frontera catalana.

Jackson i Ward, volien aconseguir al voltant de 70 lliures esterlines de l’època –uns 3.500 euros actuals– però, al final del seu trajecte, n’havien recollit 450 –més de 25.000 euros- que van lliurar a les autoritats republicanes en arribar a Barcelona.

ELS CLARION A LES BRIGADES INTERNACIONALS

A la conferència de 1937 una de les resolucions aprovades és de condol per la mort de dos membres dels Clarion morts en la defensa de Madrid. No era una qüestió menor doncs implicava, com hem vist abans, desafiar al Govern britànic. Acorden que una suma de vint guinees es comparteixi entre el Comitè d’ajuda mèdica a Espanya i les Brigades Internacionals.

Dels més de 30.000 voluntaris que van formar les Brigades Internacionals (mai tots alhora), uns 2.000 eren britànics20 (un dels més coneguts n’és George Orwell que va combatre a les milícies del POUM i fa una magnífica descripció de l’ambient revolucionari que es vivia aquells dies al seu llibre Homenatge a Catalunya21).

Stuart Walsh, en un article publicat al Butlletí semestral del Memorial de les Brigades Internacionals britàniques22 ha documentat (i reconstruït) la història de diferents membres del National Clarion Cycling Club que van lluitar a la guerra civil defensant la República contra el feixisme. Quatre d’ells hi van perdre la vida: Roy Watts, Raymond Cox, Tom Oldershaw i Tom Durban.

Raymond Cox  va ser el primer en ser abatut, el 15 de desembre de 1936 en la defensa de Madrid; també a les afores de Madrid va morir l’any 37 Tom Durban. El 15 de març de 1937 cauria Tom Oldershaw a Belchite (apareix mencionat al llibre de William Rust “Britons in Spain”23) i  finalment, Roy Watts a la Batalla de l’Ebre al setembre de 1938.

Aquesta és una breu biografia de tots ells24:

Roy Watts va formar part del viatge ciclista dels Clarion cap a Barcelona per participar a l’Olimpíada Popular de 1936. Es va quedar como brigadista. Treballava com a venedor de mobles a Portsmouth i Leicester, per a la cooperativa obrera Co-op, una de les fundadores del setmanari Clarion. Fou membre del Partit Comunista i sindicalista. Va morir el setembre de 1938 ferit por la munició d’un avió franquista mentre es trobava defensant la seva posició. Tenia 23 anys.

En una de les cartes que va enviar mentre estava a les Brigades Internacionals va escriure: “Em sento feliç i orgullós, posant-me al servei dels treballadors d’Espanya en la seva lluita heroica contra les bestialitats del feixisme. No tenim res en comú amb la mentalitat dels feixistes, que glorifiquen la mort com a ideal. Nosaltres som la vida però, precisament perquè l’estimem, no dubtem a sacrificar-la per salvar la humanitat dels enemics de la vida. Molts dels nostres millors camarades han caigut ja i no amaguem el dolor amarg de la seva pèrdua, però les seves morts no són motiu de dol sinó d’acció“En la darrera carta que va escriure a un amic seu, Dalton, parlant de les seves experiències al front li relatava: “He servit en acció amb l’artilleria antiaèria, infanteria i la unitat de transmissions. He estat en la majoria dels territoris en mans dels republicans i he estat fet presoner. A part de febre i una mica de metralla que m’ha portat tres vegades a l’hospital, puc dir que he sortit fins ara gairebé sense esgarrinxades. He après a estimar aquest país. La bellesa és impressionant. És demolidor passar per aquests preciosos pobles i ciutats després de ser bombardejats pels feixistes. Sé que una experiència com aquesta estimularà als de casa a moure’s contra els responsables. Des del nostre avançament (a la batalla de l’Ebre NdT) la fúria feixista sembla no tenir límit. Sent la guerra el que és, un no pot fer pronòstics amb certesa però espero estar de tornada a casa per Nadal.”. No ho va poder fer.

Raymond Cox treballava com oficinista en una constructora a Southampton quan els franquistes van alçar-se en armes contra la República. Era delegat sindical. Havia estat membre fundador de la secció local del club ciclista Clarion i secretari del club per a Londres i sud d’Anglaterra. Va renunciar al seu treball i va pagat de la seva butxaca el viatge per fer-se brigadista. Conegut per Tommy pels seus amics estava entre els primers voluntaris al setembre del 36, en la centúria Tom Mann. També va ser un dels primers a morir, el 15 de desembre del 36, quan va ser ferit mortalment durant l’heroica defensa de Madrid. Va escriure des del front a la mare: “Crec que en lluitar a Espanya estic ajudant a preservar la pau a Europa”. Tenia 22 anys.

Tom Oldershaw aquesta és la necrològica que va publicar la revista dels Clarion l’octubre de 1938: “Amb el més sincer sentiment hem de dir-los que un soci de la secció de Clapham ha mort als 24 anys. Tom Oldershaw. Fuster de professió, era un dels grans lluitadors de la causa socialista, havia estat president del seu sindicat i membre del Partit Comunista de Battersea. També secretari general del Comitè d’ajuda a Espanya. Va fer un gran treball pel moviment laborista a Battersea. Era un gran ciclista i va fer el viatge, en companyia d’Edgar Priest, per França fins creuar els Pirineus. Era un soci ideal per al club, amb gran sentit de l’humor. Es va allistar com a voluntari en la lluita contra Franco i va estar en l’ofensiva d’Aragó al març d’aquest any. Va quedar ferit i els seus companys no van tenir altra opció que deixar-ho allà. Tots els esforços possibles s’han dut a terme per saber el seu emplaçament, però no es troba en la llista de presoners i tampoc en els hospitals franquistes. Després de mesos d’ansietat ens sentim obligats a concloure que va morir en el camp de batalla. Es realment trist saber que no tenim amb nosaltres aquest company meravellós i heroic .”

Sobre Tom Durban no tenim dades. Tots eren joves, poc més de vint anys. Van deixar famílies, amics, somnis i van anar a lluitar a la Península Ibèrica pels seus ideals de llibertat i justícia que encarnava la República espanyola contra el feixisme.

Altres van tornar a Gran Bretanya i molts d’ells han mantingut viva la flama d’aquells milers de joves, com Colin Bradsworth, de Birmingham, va servir durant dos anys a l’equip mèdic del Batalló Canadenc de Mackenzie-Papineau i va tornar a Anglaterra el 1938. Tommy Dolan de Sunderland va ser ferit a la batalla del Jarama el febrer de 1937 als 24 anys. Joe Maiden, capturat i empresonat a la presó de Palència a l’abril de 1938 o Lionel Poxon de Sutton.

Els Clarion d’avui segueixen donant cops de pedal per honrar la seva memòria i segueixen lluitant pels mateixos valors: una Europa en pau, amb justícia social i lliure de feixismes.

David Companyon i Costa. Director d’Estudis i Projectes de la Fundació l’Alternativa

Barcelona, 21 de juny de 2017

 

Bibliografia

 

  1. https://1938glasgow2barcelona2008.wordpress.com/the-national-clarion-cycling-club-1895
  2. https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Monument_a_les_brigades_internacionals_a_londres.JPG
  3. http://www.diarideguerra.com/es/noticias/677/galeria-de-videos.html
  4. http://www.ccma.cat/324/ciclistes-britanics-fan-800-quilometres-per-commemorar-els-75-anys-de-la-marxa-de-les-brigades-internacionals/noticia/2200598
  5. http://parquedelamemoria.org/?p=540
  6. https://www.ushmm.org/wlc/es/article.php?ModuleId=10007552
  7. http://davidcompanyon.blogspot.com.es/2016/07/que-va-ser-lolimpiada-popular.html
  8. raco.cat/index.php/Aloma/article/download/85860/110863
  9. http://www.paulsalveson.org.uk/railway-staffs-history-network/
  10. http://ourhistory-hayes.blogspot.com.es/search/label/Clarion
  11. “Fellowship is Life”. The Story of the Clarion Cycling Club. Denis Pye
  12. Vilalta i E. Latorre https://directa.cat/lolimpiada-tothom-va-guanyar-sense-competir
  13. http://www.paulsalveson.org.uk/railway-staffs-history-network/
  14. Working Class Moviment Library http://www.wcml.org.uk/wcml/en/our-collections/the-clarion-cycling-club/
  15. https://clarioncc.org
  16. http://ourhistory-hayes.blogspot.com.es/search/label/Clarion
  17. http://memorialdemocratic.gencat.cat/ca/detalls/Activitats_Agenda/Lultim-assaig
  18. Daily Worker. 18 de juliol de 1936
  19. http:/ourhistory-hayes.blogspot.com/search/label/Clarion
  20. https://1938glasgow2barcelona2008.wordpress.com/the-national-clarion-cycling-club-1895/
  21. http://www.brigadasinternacionales.org/index.php?option=com_content&view=article&id=47&Itemid=55
  22. Stuart Walsh http://www.international-brigades.org.uk/sites/default/files/IBMT2-15Web.pdf (pàg. 13 i 14)
  23. Homenatge a Catalunya. George Orwell. http://ww2.educarchile.cl/UserFiles/P0001/File/articles-101780_Archivo.pdf
  24. http://www.international-brigades.org.uk/
  25. “Fellowship is Life”. The Story of the Clarion Cycling Club. Denis Pye

 

 

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí