jul. 10, 2017
admin

Gràcies Gloria

Miquel Àngel Sòria, camarada del Vallès, professor de secundària de llengua i literatura castellana jubilat. Apassionat de la literatura i la música i amic de la Fundació. Viu a santa Maria de Martorelles, d’on va ser regidor i després alcalde.

Ens escriu unes paraules en homenatge a Gloria Fuertes, dona, poeta, invisibilitzada però imparable que el proper 28 de juliol hagués celebrat els seus 100 anys.

Aquest clam ja universal sona amb una força especial aquest any en curs. No caldria esperar els centenaris per a que la nostra atenció es centrés en algunes persones, mereixedores de la mateixa. Però ja que els esdeveniments venen així, bona és la data rodona per tenir-les en compte.

Aquest any 2017, dues dones farien els cent anys. Ara, quant cada cop és més fàcil arribar-hi, a elles no se’ls hi va donar la possibilitat. Malgrat això ─ algunes llacunes─  es mantenen fermes en la nostra memòria.

La primera d’elles, Violeta Parra, de la que ja vam parlar el passat mes d’abril.
De la segona, Glòria Fuertes, potser hem d’esperar veure volar el Boeing de la Norwegian Air Shuttle que porta la seva imatge a la cua.

Gloria  Fuertes, no va comptar amb un suport semblant al de la Violeta però, va fer molt bon ús de la seva ploma:

ME DUELE EL ALMA  MÁS AÚN QUE EL CUERPO

Me duele el alma más aún que el cuerpo
me decía un leproso enamorado;
me duele allí, allí, en al costado
del mar donde mi amor habita.
Me duele la distancia, es infinita
para mí ya sin piernas desahuciado
me duele más su pena que mis costras
me duele más la suya que mi cortada mano.

I evitem l’imatge d’una Gloria Fuertes poeta ─mai va voler dir-se
poetesa─ adreçada a un públic infantil.
L’any 1965 guanyava el Premio Guipúzcoa de Poesia.

CHIMENEA DE LEÑA

El fuego habla.
Algunos tronchos chillan antes de morir,
otros como San Lorenzo se queman y en paz;
un corro de invisibles chicharras lanza su perorata,
chirría la lumbre una canción desesperada,
─se me han enredado los ojos en las llamas─.
Carnaval.
los troncos están habitados,
la muchedumbre grita antes de disfrazarse de ceniza.

I és clar, la poesia, pròpia o propera, ens mostra la realitat de dues dones capaces, en els seus àmbits, de millorar l’història. Pensava en “canviar l’història” però això ho deixo en mans dels lectors.

Miquel Àngel Sòria

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí