Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Memòria històrica   /  El Papus, un antecedent de Charlie Hebdo

El Papus, un antecedent de Charlie Hebdo

La setmana passada va fer quaranta anys d’un dels fets que van marcar la transició a Catalunya, l’atemptat a la revista satírica El Papus. Coincidint amb aquest aniversari l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat han fer el reconeixement institucional a aquesta revista amb la col·locació d’una placa que recorda els fets.

L’autor d’aquest article és Miguel Angel Soria,  un company del Vallès, professor de secundària de llengua i literatura castellana jubilat. Apassionat de la literatura i la música i amic de la Fundació. Viu a santa Maria de Martorelles, d’on va ser regidor i després alcalde. En aquest article a banda d’una explicació sintètica dels fets, situa el terrorisme d’ultradreta que es va patir a aquella època (i la seva impunitat) i l’exemplar mobilització de protesta que es va donar contra la por.

Manifestació en rebuig a l’atemptat contra la revista satírica El Papus

La memòria acostuma a posar a cadascú al seu lloc. Fullejo la revista Triunfo nº 766 de l’1 d’octubre de 1977 i trobo una perla:

La Triple A ─Alianza Apostólica Anticomunista─ reivindica l’atemptat contra la revista El Papus ─amb un mort i alguns ferits─ amb un comunicat que adverteix: “…que no se den por salvados, pues tienen por parte de nuestra organización una pena de muerte y ésta, tarde o temprano, será efectuada”.

Premi a aquell que trobi alguna diferència amb els comunicats de l’Estat Islàmic.

La resposta va ser immediata, la manifestació pels carrers de Barcelona de “varios millares de personas y un paro de veinticuatro horas en la prensa y empresas afines”, i segueixo amb Triunfo, a Madrid el dia 22, “una manifestación callejera” “en defensa de la libertad de prensa y de una política democràtica”. Aquesta va acabar trencada en dues quan alguns participants ─directors de mitjans, senadors i diputats─ van deixar la marxa al considerar que no es respectava l’acord inicial de l’estricta defensa de la llibertat de premsa i en silenci. Van quedar els redactors, empleats administratius obrers de tallers i venedors de periòdics.

Premi al que trobi similituds amb la manifestació darrera a Barcelona.

Vázquez Montalbán titulava el seu article: Una bomba que se veía venir.

Descriu al señor Juan, el conserge víctima de l’explosió, com “el clásico inmigrado que entra en el temple de este país a través de su solidaridad con el Barça. Un auténtico forofo que pontificaba simpáticamente en el bar lanzando puyas a los periodistas deportivos cuando criticaban a “su Barça”; al que “le divertían los humoristas que merodeaban por allí y solía frecuentar la Redacción de El Papus y Barrabás”; “Era un conserge con sentido del humor, lo que ya tiene mérito, porque los conserges y los porteros suelen ser profesionales malhumorados, sin duda por lo pesado y esclavo de su trabajo”.

Segueixo a Manolo Vázquez Montalbán: “Al día siguiente del atentado la desinformación impidió que el entierro de Juan fuera más multitudinario de lo que fue. Pero por la noche prácticamente la totalidad de las Redacciones de diarios y revistas barceloneses y una impresionante presencia de obreros de talleres y personal administrativo compusieron una contundente manifestación. Partió del lugar del atentado. El edificio bombardeado parecía un vientre astillado. La veintena de redactores y colaboradores que pudieron morir como consecuencia del bombazo se sumaban a la manifestación con el frío en el alma. Juan de Segarra parecía un personaje de Chandler algo más pálido. Ivà tenía el cabello aún más blanco y las dioptrías más afiladas. Ja paralizaba el mecanismo de su humor surrealista y marxiano. A los demás no les entreví entre la multitud, pero me los imaginé más sabios, poseídos por esa sabiduría que presta la cercanía de la muerte”.

Era feixisme en estat pur, com el seguim suportant ara. Només han passat quaranta anys. Què és això?

Para Julia Luzán, al Triunfo nº 769 del 22 d’octubre de 1977, la bomba de El Papus va fer saltar els mecanismes de defensa dels grups d’extrema dreta ATE, Comandos Adolfo Hitler o la TripleA. Aquests mecanismes no eren altres que les forces policials, els governadors civils o ministres com Martín Villa.

Al seu article La trama negra al descubierto podem llegir: “Los hombres de la Triple A estaban tan tranquilos en su inmunidad que a los pocos días del atentado contra “El Papus” se dedicaron a recorrer los diarios de Barcelona ofertando su producto: el relato de la “hazaña” terrorista o el futuro ataque contra Tarradellas. Fue en una de estas visitas de trabajo cuando la Policía, por fin, les detuvo.”

Entre els tretze detinguts i del quals la Policia va publicar les seves fotos,destaca la figura del secretari de Cubells (Lleida) Miguel Gómez Benet. Aquest, junt a Alberto Royuela, són considerats els caps de tota la trama. De Gómez Benet escriu Julia Luzán:

“En Lérida,la detención de Miguel Gómez Benet y otros miembros de su grupo no ha causado excesiva sorpresa. Continuamente,las fuerzas democráticas venían denunciando  una serie de atentados ultras protagonizados por la banda de Benet y sin ningún resultado.”

I acaba: “La trama tiene demasiadas ramificaciones y muchos puntos oscuros, que indican que se ha tendido la red a sólo una parte de la gran masa de los profesionales de la violencia que aquí han tenido durante mucho tiempo carta blanca para jugar a la guerra.”

Al final, ni judici ni conseqüentment, condemnes.

La ciutat de Barcelona ha recordat aquest passat dia 18 els fets i ha ret un homenatge als treballadors i treballadores del setmanari ─i especialment al conserge Joan Peñalver─, als jardins de la plaça Castella, al costat el carrer dels Tallers, número 77. Davant d’aquests treballadors, en un acte senzill, Ada Colau i Carme Forcadell van ajudar a recobrar i mantenir la memòria.

 

 

 

 

Etiquetes:
X