Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Memòria històrica   /  Cisquet i Miquel Serrat Pujolar, herois del nostre temps

Cisquet i Miquel Serrat Pujolar, herois del nostre temps

Raül Valls, membre de l’Amical d’antics guerrillers espanyols a França i de l’Associació catalana d’expressos polítics del franquisme, escriu aquest article explicant la història de dos herois republicans: Cisquet i Miquel Serrat Pujolar, que van haver de marxar en condicions difícils per evitar la mort en mans dels franquistes. La seva història recorda molt malauradament a la de tots i totes aquells i aquelles que durant i després del cop d’estat de qui va ser dictador durant massa anys, van trobar-se obligats a fugir als països veïns si no volien acabar a la presó o afusellats. Història molt recent, que no hem d’oblidar. Ni oblit ni perdó.

Cisquet i Miquel els dos de la dreta; La dona ajupida és Carme Font companya de Cisquet.

“Recuérdalo tú y recuérdalo a otros,
cuando asqueados de la bajeza humana,
cuando iracundos de la dureza humana:
Este hombre solo, este acto solo, esta fe sola.
Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. (…)

“1936” Luís Cernuda

Els Serrat Pujolar d’Olot van travessar la frontera amb França per l’Alta Garrotxa evitant travessar pobles; sota la pluja i la neu van arribar a Sant Llorenç de Cerdans. Formaven part dels centenars de milers de republicans que fugint de la desfeta de l’Exèrcit Popular van optar per salvar-se de la més que probable presó i mort que arribaria amb l’ocupació franquista.  Els esperaven la fam, el fred i els camps de concentració d’Argelers, Saint Cyprien, Barcarès… noms que han quedat gravats a les memòries d’aquells que vàrem tenir-hi familiars darrera el fil ferrat.

En Joan Serrat i Masó, el pare, era un paleta que va exercir d’alcalde-president de la Junta Local de Defensa Passiva, en un temps convuls i de derrota imminent.  En Cisquet, el gran, el va acompanyar al camp d’Argelers i després al de Ribesaltes, mentre en Miquel amb la mare i la germana varen anar a parar a Agde, “el camp dels catalans”, abans de ser acollits per una família local. L’huracà de la història havia arrossegat als Serrat-Pujolar no lluny del seu Olot natal, però sí al centre de la tragèdia que planava sobre Europa. La guerra, la que el govern republicà havia esperat com una taula de salvació enfront una més que probable derrota militar, esclatà als pocs mesos. Però el pitjor, com sempre, estava per arribar. El maig de 1940 Alemanya envaïa França i la derrotava en poques setmanes. I així, els republicans refugiats al país veí, van quedar en mans dels seus enemics naturals, els nazis i dels seus col·laboradors feixistes ara instal·lats a Vichy. Amb tot, en Cisquet primer i en Miquel després, no van romandre inactius. Com milers de refugiats republicans espanyols es van incorporar a la resistència francesa contra l’invasor i el seu aliat Petain. Els nostres olotins van prendre partit valerosament per la humanitat i la llibertat en front de la barbàrie feixista que esclavitzava Europa. Els moviments guerrillers es van estendre per tot el continent i els ocupants van tenir sempre al damunt com un ombra heroica l’amenaça dels partisans. Accions armades, sabotatges, salvament de pilots abatuts… El valor estratègic i militar de les accions, si excloem les regions balcàniques, era potser escàs però n canvi el seu valor moral va ser impressionant. Els guerrillers, pocs i mal armats, van mantenir la dignitat dels pobles, ocupats i esclavitzats però no vençuts. Les guerres no només les guanyen les armes, també la dignitat i el sacrifici personal i col·lectiu. En aquesta lluita els nostres germans olotins hi van tenir un paper fonamental. Quan Paris va ser alliberat i un any més tard quan la bandera soviètica va onejar al Reichtag alemany sobre un Berlín destruït, en Cisquet i en Miquel sabien que aquella victòria final del nazisme també era la seva. Que ells, els desheretats que el 1939 havien creuat derrotats el Pirineu amb poca cosa més que el que duien a sobre, que s’havien jugat la vida un cop i un altre a terres franceses, eren ara els grans vencedors.  Però Paris i Berlin, no eren suficients pels nostres herois, després havien de caure Barcelona i Madrid. La guerra no havia acabat per ells. La Vall d’Aran i la infiltració a Catalunya havien de ser el principi de la derrota de Franco. Tanmateix la República, oblidada per les potencies guanyadores que veien en Franco un aliat fidel davant la Unió Soviètica i l’agitació social que recorria de nou Europa, va ser de nou miserablement abandonada. En Cisquet sabia a què s’exposava. Abans d’entrar clandestinament a Espanya ja va advertir a amics i família: “quan torneu a casa busqueu-me a Olot on seré alcalde o si no cerqueu la meva tomba al cementiri”. Aquesta frase va ser tristament premonitòria. En Cisquet va ser detingut amb tot el seu grup, jutjat i executat pels franquistes al Camp de la Bota el febrer de 1946. Milers dels nostres mai van poder tornar i sobre el país va caure una nit fosca i trista que encara planeja a sobre nostre. Avui, després de tants anys, en Cisquet i en Miquel ens apareixen com a gegants d’un temps d’ombres i combats, contra unes forces que pretenien sotmetre Europa a la foscor. Herois de lluita i esperança per un món alliberat de la misèria social i l’esclavitud.

Els fills d’un alcalde d’Olot, un senzill paleta, ens demanen que ho recordem i ho recordem a d’altres, perquè fins i tot un home sol quan lluita contra tot anhel i és derrotat, esdevé testimoni de tota la noblesa humana. En Cisquet i en Miquel des dels carrers d’Olot on corrien de petits fins a la derrota final del feixisme, van demostrar que això era possible. La seva lluita i el seu exemple són avui, quan noves ombres sinistres planen sobre la vella Europa, més vigents i necessàries que mai.

 

Raül Valls

Deixa un comentari

X