nov. 27, 2017
admin

Assetjament a la feina: el tabú persisteix

No es No

 

Publiquem aquest article de Sara Berbel, doctora en psicologia Social, escriptora i conferencial. És especialista en polítiques d’igualtat, lideratge i empoderament de dones a l’empresa i a la política. Ha estat presidenta de l’Institut català de les dones. Publicat a l’Ara, reflexiona en torn el tabú que suposa parlar d’assetjament sexual a la feina.

Fa pocs dies vaig fer una conferència sobre assetjament al lloc de treball. Una dona d’entre el públic es va posar a plorar en sentir-me. Vaig aturar la meva exposició i li vaig dir si volia pujar a la tarima i explicar per què plorava. Ho va intentar però no va poder. No és estrany. Cada cop que parlo del tema, algunes dones ploren o s’acosten després, en acabar la conferència, per dir-me que s’hi han sentit identificades. Però cap d’elles vol exposar el seu cas en públic.

I és que l’assetjament és avui encara un tema tabú al nostre país. Hi ha expertes que diuen que no només és tabú parlar del problema sinó que ho és fins i tot investigar-lo, i aquest és el motiu que tinguem unes dades tan escasses i que, les que hi ha, siguin poc fiables. Es va fer una enquesta a dones europees de diferents països i el resultat va ser que només un 1% havien denunciat patir assetjament, una xifra molt per sota del que intuïm que és la realitat.

El que va quedar palès és que es tracta d’un assetjament que sovint es viu en silenci, bàsicament per por: por de l’assetjador i por de perdre la feina, per aquest ordre. Al principi, les persones assetjades pensen que es tracta de bromes, d’indirectes o d’actuacions poc afortunades però poc importants. De fet, la majoria d’assetjaments comencen de forma “amable o suau”, com diuen tots els estudis. Però a poc a poc les vexacions van creixent de manera continuada i regular. Es tracta d’un itinerari in crescendo. Sovint, els companys o companyes de la feina s’estimen més mantenir-se’n al marge. Com en totes les formes de violència contra les dones, la tendència general és pensar que es tracta d’un problema privat, mentre que en realitat estem parlant d’un problema públic, perquè la seva arrel és una situació estructural de desigualtat vers les dones.

Quan parlem d’assetjament sexual cal destacar el fet que aquest comportament no és desitjat per qui el pateix i que hi ha en la víctima la percepció de condicionant hostil i humiliant. L’Organització Internacional del Treball l’equipara a una situació de violència majoritàriament dirigida a les dones, i en la mateixa línia s’inscriu la llei contra la violència masclista aprovada el 2008 pel Parlament de Catalunya.

En la meva opinió, estem parlant d’una forma de violència que es produeix, com diu la psiquiatra Marie-France Hirigoyen, quan es combinen el desig de poder i la perversitat. El fet que sigui sexual no ens pot despistar, ja que el sexe té, en realitat, molt poc a veure amb la conducta assetjadora. Es tracta d’un exercici de poder sobre el cos de les dones. Com ha assenyalat el psicòleg laboral suec Heinz Leymann, l’assetjament en general comporta un tipus de “psicoterror”, ja que desconeix els sentiments humans o la comprensió de l’altre. Pot semblar una exageració, però és ben cert que la persona assetjada perd una part de si mateixa. Quan torna a casa a la tarda després de treballar es troba humiliada, atemorida i enfonsada.

El fet que es tracti d’una relació de poder asimètrica fa que, majoritàriament, siguin les dones les afectades per tots els tipus d’assetjaments a la feina, ja siguin sexuals, per raó de sexe o mòbing (l’anomenat assetjament moral), ja que són elles les que tenen un estatus inferior en les organitzacions empresarials: menys sou, menys categoria professional, menys capacitat de decisió. Alhora, han interioritzat durant segles una baixa autoestima i la subordinació.

La relació de poder que desencadena tota situació d’assetjament sexual comporta que el grup amb més risc siguin aquelles dones treballadores en els sectors més desprotegits, tant en empreses com en serveis a la llar o en l’economia submergida. Les treballadores immigrants en situació administrativa irregular són les més vulnerables, i el perfil arquetípic és el d’una dona de menys de 34 anys, soltera, qualificada i procedent de països extracomunitaris.

Com sol passar, el patiment continuat acaba tenint un fort impacte en la salut i el benestar. Sabem que les dones assetjades pateixen malalties psicosomàtiques, ansietat, depressió i abús de medicació, i que poden arribar a extrems com l’autolesió o fins i tot el suïcidi.

Com sol passar, són les víctimes de violència les que es veuen obligades a abandonar la feina, amb les enormes conseqüències que això té sobre les seves vides. Per això és tan important denunciar-ho, demanar ajuda i trencar el silenci per posar en evidència l’assetjador i, sobretot, per ser lliures.

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí