jul. 9, 2018
admin

Amb ploma de dona

Maribel Nogué, escriptora, escriu un article molt personal sobre l’obre de Maria Aurelia Capmany

El novembre de l’any 1991 vaig escriure un article al que li vaig posar el títol de “Amb ploma de dona”. Me’l va inspirar el fet de la coincidència –en el temps- del comiat a la Maria Aurèlia Capmany i la Montserrat Roig que ens acabaven de deixar. Les dues deixaven darrera seu una estela ben especial per aquelles persones que les seguíem de feia temps. Llegint-les havia comprovat que es podia escriure -i publicar- amb un llenguatge més proper, temes importants i profunds, perquè tenien aquella cosa que et connectava diferent.

El seu potser era un llenguatge assolit a pols contra corrent, tot creant un espai literari i cultural propi, així com -sens dubte- amb nom de dona. Les seves paraules sovint m’havien servit de consol en constatar que no era l’única en dissentir de com s’enfocaven algunes temàtiques. Contenien sentiment, ja ho crec, i això és el que trobava a faltar en el llenguatge escrit de l’entorn masclista que envoltava una societat que li ha costat –i encara li costa- acceptar que les dones també som persones, que pensem, decidim i tenim els mateixos drets que els altres a expressar-nos i participar d’allò col·lectiu. Aquest fet em va motivar a aprofundir en la meva temptativa d’escriure i comunicar allò que penso i desitjo, en el camp social i polític, sí, però sempre des d’una òptica de dona.

I és així com un dia vaig decidir que, de la mateixa manera que els articulistes deien allò que pensaven sobre l’actualitat, amb independència de si hi estava o no d’acord, bé podia fer-ho jo. I heus aquí com em vaig trobar amb un full en blanc davant la màquina d’escriure, amb un impuls irrefrenable de fer anar les seves tecles que no paraven d’enfilar paraules, frases i paràgrafs, fins desenvolupar aquella idea que no m’atrevia a manifestar en veu alta i que, un cop escrita, adquiria la mateixa carta de naturalització que totes les que llegia i escoltava dels demés.

Els arguments sortien sols, passats pel sedàs d’un pensament de dona forjat de forma autodidacta a partir d’observar la vida des d’un anàlisi amb perspectiva de gènere. Sovint hi trobo aquelles respostes que de jove en delejava, les que cercava en els llibres i resulta que eren dintre meu mateix. Vaig decidir que no m’ho volia quedar per mi, perquè sé que moltes dones s’hi poden sentir identificades  com jo ho he fet amb elles. És un pacte a dos, tu escrius i jo et llegeixo i a l’inrevés, jo escric i tu em llegeixes. Compartir ens fa més fortes i ens permet anar obrint-nos pas en aquest món tan poc humà on les dones, malgrat s’imposin sobre el paper totes les lleis d’igualtat possibles, encara ens sentim força excloses.

Un dia, quan conversava amb un amic, em va dir que estava equivocada. Segurament ho deia amb la seva millor bona fe tot discutint per un tema que ara no ve al cas, perquè el que importa és el fet que, amb la seva raó, pretengués –potser sense proposar-s’ho- desqualificar-me. Era tan sols inèrcia social, vaig pensar…

Em recordava quan, amb la millor de les voluntats, amb la més neta de les il·lusions i els ideals de joventut, havia dedicat tot el meu temps a la política, totes les hores disponibles, traient-les sobretot de la son. No obstant, segons els camarades, mai feia prou, els meus criteris mai tenien la consideració suficient com ser tinguts en compte. L’autoritat dels qui dirigien -i la seguretat que palesaven- posaven fora de circulació qualsevol dubte o pregunta que pogués formular, s’associava a la ignorància pròpia de les dones en això de la política…

Ara que un bon dia vaig decidir reivindicar el dret a equivocar-me. Ja no volia demanar mai més la vènia a ningú per intervenir, escriure o parlar, si més no per a dur a terme allò pel que em pensava estava ja prou autoritzada, per tant, no ho necessitava. Vaig decidir plantar-me, arriscar-me a que no m’entenguessin, a sentir-me sola, incompresa (de fet, sempre m’hi havia sentit d’incompresa…). “Reivindico el dret a equivocar-me” va sorgir com un crit que arrencava des del fons de mi mateixa…

I vaig començar a emprendre el camí de la maduresa pensant per mi mateixa. El fet de poder escriure es va convertir en la meva millor companyia, la més fidel, la que mai m’enganyaria. Si no està d’acord m’ho diu, si ho aprova també i, si m’equivoco, ja ho crec…

Aquell dia li vaig dir a l’amic: tu no ets ningú per dir-me que estic equivocada… I vaig respirar fons. Vaig trobar un alleugeriment que venia de lluny, potser dels mateixos temps en que em vaig sentir anul·lada i menystinguda. M’havia tret l’espina d’una vegada, uf!

I heus aquí com, canviant la màquina d’escriure pel teclat de l’ordinador, he pogut conrear aquesta vessant d’escriure per consolidar-me com a persona – dona – i poder comunicar-me…

Moltes gràcies Maria Aurèlia Capmany pel teu llibre “La Dona a Catalunya” i tot el teu testimoni, i a la Montserrat Roig per la fluïdesa del seu llenguatge de denuncia i cor alhora.

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí