maig 19, 2017
admin

Abril 1917. I aleshores va arribar Lenin

Miquel Salas, sindicalista i membre del Consell Editorial de Sin Permiso va publicar el 29 d’abril passat l’article següent, dins del marc de centenari de la revolució russa. La lectura d’aquest article ens apropa una mica més a la realitat de la revolució de 1917 i en concret de l’arribada de Lenin.

lenin_abril
Preneu en les vostres mans el vostre propi destí!
(Octaveta repartida a Leipzig a l’abril de 2017)

El mes d’abril es va iniciar a Petrograd amb una protesta de 40.000 persones que exigien igualtat de drets per les dones. Si al febrer elles havien encès l’espurna de la revolució, no es quedarien sense drets. El govern provisional no havia acordat res al respecte, ho deixaven per un futur indeterminat. No es comença una revolució per anar endarrerint drets, s’han de conquerir i exercir-los. Les dones van ocupar el centre de la ciutat i amb grans pancartes exigien “Dret a vot”, “Si una dona és esclava, no hi ha llibertat”, “Visca la igualtat per a les dones!”, es presentaren davant la residència del govern i s’hi van quedar fins aconseguir el compromís de legalitzar el dret a vot per a les dones. Al govern no li va quedar un altre remei. És el que té un procés revolucionari! A la primavera de 1917, les dones russes van conquerir un dret que no tenia cap altre país europeu. Dos dies després, el 3 d’abril, segons el vell calendari rus, el 16 d’abril, segons el nostre, Lenin arribarà a Rússia i capgirarà els continguts polítics de la revolució.

Tot procés revolucionari exigeix audàcia i valentia, s’ha de convertir en possible el que semblava impossible. Audaç va ser la decisió de Fidel Castro i 82 revolucionaris que van navegar en el Granma per desembarcar a Cuba el 1956 i començar la guerra de guerrilles que portaria la victòria de la revolució el 1959.  Ho va ser també la decisió de Mao Tse-Tung de replegar les seves forces a Xina recorrent durant els anys 1934-35 més de 10.000 kilòmetres, l’anomenada llarga marxa; o al juny de 1936 l’ímpetu dels anarquistes i revolucionaris sortint de Barcelona cap a Aragó per enfrontar-se als feixistes. Però, probablement, no existeix en la història una decisió tant audaç com la que va impulsar a Lenin i a uns altres 31 revolucionaris russos per arribar a Rússia. L’escriptor austríac Stefan Zweig ho va descriure així: “Durant la guerra mundial milions de bales van arribar al seu objectiu. Els enginyers van enginyar els projectils més violents, més potents i de més capacitat. Però cap va ser més decisiu per a la història que aquest tren que, carregat amb els més perillosos i més decidits revolucionaris del segle i procedents de la frontera suïssa, travessà xiulant tota alemanya, per arribar a Petrograd i allà fer que l’ordre de l’època saltes a trossos.” (Moments estel·lars de la humanitat).

Amb la caiguda del tsarisme, els exiliats desitjaven participar activament de la revolució. Les potències imperialistes, de qualsevol dels bàndols en guerra, no se’n refiaven, i posaven tots els impediments possibles. Les peticions per poder viatjar eren denegades, i, fins i tot el nou govern provisional posa dificultats. A Zurich, on residia Lenin, es feien tot tipus de plans d’impossible realització. Finalment, mitjançant el concurs de diputats socialdemòcrates suissos i alemanys es van establir negociacions amb l’Alt Estat Major alemany que van arribar a bon terme. Els revolucionaris russos podrien travessar Alemanya en un tren al que ningú tindria accés, d’aquí la seva denominació de tren blindat, a canvi d’intercedir en l’alliberament de presos alemanys a Rússia. No és fàcil d’imaginar. Uns revolucionaris, hi havia bolxevics, menxevics i social revolucionaris, pugen a un tren al que ningú pot accedir, en el mateix tren una ralla al terra feta amb guix marca la zona neutral de sobirania russa davant el compartiment dels dos oficials alemanys que acompanyen al transport i que ni poden tenir contacte amb els exiliats russos. (veure el relat a http://www.sinpermiso.info/textos/la-llegada-de-lenin-a-rusia])

A l’abandonar Zurich van firmar amb altres revolucionaris francesos, alemanys, suissos, suecs… una declaració d’intencions: “Els internacionalistes russos que es dirigeixen a Rússia amb la finalitat de posar-se al servei de la revolució ens ajudaran a aixecar als proletaris de la resta de països, sobretot als d’Alemanya i Àustria, contra els seus governs”. Aquesta audaç decisió, per la que la burgesia i els socialistes moderats acusaran a Lenin d’estar pagat i al servei del govern alemany, va permetre que el 3 d’abril arribés a l’estació de Finlàndia de Petrograd.

Les Tesis d’Abril

Uns milers de persones van anar a rebre a Lenin, que els va dirigir unes paraules: “Estimats camarades, soldats, mariners i obrers: Em sento feliç al saludar en vosaltres a la revolució russa triomfant, al saludar-vos com a avantguarda de l’exèrcit proletari internacional… La revolució russa, feta per vosaltres, ha iniciat una nova era. Visca la revolució socialista mundial!”· No era el tipus de missatge que esperaven els que en aquell moment tenien majoria als soviets, ni tan sols alguns dels seus camarades de partit. Quan posteriorment va explicar les seves propostes per al desenvolupament de la revolució l’escàndol va ser majúscul. Aquests van ser alguns dels qualificatius que va rebre: “Això és un deliri de boig!” (Bogdanov, menxevic), “Lenin s’ha constituït en candidat per un dels trons europeus que ha estat vacant durant trenta anys- el tro de Bakunin! Les noves paraules de Lenin recorden quelcom de les antiquades veritats de l’anarquisme primitiu” (Goldenberg, antic bolxevic). “És una vella gloria que està fora de les files del moviment (socialdemòcrata)”. “Lenin quedarà com una figura solitària fora de la revolució i nosaltres seguirem el nostre propi camí” (Cheidse, dirigent del soviet). “No oblidaré mai aquell discurs, semblant a un tro, que em va commoure i sorprendre” escrivia Nicolàs Sujánov als seus records sobre la revolució. “El seu programa –escrivia el socialrevolucionari Zenzinov- va ser llavors acollit més com una burla que amb indignació. Tan absurd li semblava a tothom.”. “Les tesis de Lenin van caure com una bomba. Aquell dia, el camarada Lenin no va trobar un partidari decidit ni dins de les nostres files” (Zalechski, bolxevic).

Efectivament, Lenin va posar potes enlaire les idees hegemòniques del moment, fins i tot del seu propi partit. El que proposava a les seves Tesis d’Abril es pot resumir en els següents punts:

  1. La guerra continua sent imperialista. Sense abatre el capital és impossible posar fi a la guerra amb una pau veritablement democràtica.
  2. La peculiaritat del moment a Rússia és el pas de la primera etapa de la revolució, que ha donat el poder a la burgesia, a la segona etapa, que l’ha de posar n mans del proletariat i dels sectors pobres del camp.
  3. Cap suport al govern provisional.
  4. Reconèixer que el partit està en minoria als soviets. Explicar que els soviets són l’única forma possible de govern revolucionari. La tasca és explicar de manera pacient perquè, sobre la base de l’experiència, les masses superin els seus errors.
  5. Substituir l’exèrcit regular per l’armament del poble. Els salaris dels funcionaris no excediran el salari de l’obrer mig. Elegibilitat i revocabilitat dels funcionaris públics, jutges, policies, etc.
  6. Confiscació de les terres dels terratinents. Repartiment de la terra a partir dels soviets.
  7. Fusió dels bancs en un banc nacional únic, sota el control dels soviets.
  8. Posar la producció social i la distribució sota el control dels soviets.

 [Tesis d’Abril https://www.marxists.org/catala/lenin/1917/04/0407a.htm

Fins i tot entre els seus li va costar trobar partidaris. La redacció del Pravda, el diari bolxevic, va publicar: “Pel que es refereix a l’esquema general del camarada Lenin, el jutgem inacceptable, en quan parteix del principi de que la revolució democràtica-burgesa ha acabat ja i s’orienta en el sentit de transformar-se immediatament en revolució socialista”. Des del punt de vista polític és un moment decisiu. S’ha de triar un camí: o mantenir-se com a oposició en el marc d’un govern de la burgesia, mantenint l’esforç de la guerra i aplaçant sine die les reformes urgents, o lluitar perquè la revolució s’encamini cap al poder de la classe social que ha encapçalat la caiguda del tsarisme i ha aixecat els soviets, i així posar fi a la guerra i en marxa transformacions socials a favor de les classes treballadores i els camperols. No es poden conciliar els dos camins.

Per qui llegeixi aquestes línies pot resultar una reflexió complexa. Actualment no vivim un període revolucionari, el moviment obrer i social han retrocedit aquests anys i només en certs àmbits, bàsicament municipals, es veuen perspectives de canvi a favor de la gent de sota, però una elecció d’aquest tipus està plantejada en tots els processos revolucionaris, és una de les lleis no escrites que es compleixen inexorablement. És el dubte, fins i tot entre els revolucionaris i revolucionaries, de si n’hi ha prou amb les primeres conquestes (en aquest cas, el final del tsarisme) o si és possible continuar fins aconseguir un canvi, no només polític sinó també social. S’ha d’analitzar correctament la situació, la força de les classes socials, la seva determinació i organització i, sobre tot, si existeix una organització capaç d’encapçalar l’acció de les masses treballadores cap al canvi revolucionari.

Aquesta necessitat de triar va obrir una crisi al partit dels bolxevics. Trotski escriuria més tard: “Si no s’hagués vençut aquesta crisi, la revolució no hauria pogut seguir endavant”.

La guerra ho determina tot

Els esdeveniments van ajudar a convèncer al partit i, posteriorment a la majoria de la classe treballadora, de que s’havia de preparar la segona etapa de la revolució. La guerra continuava present i el govern feia oïdes sordes. Els problemes d’abastiment s’aguditzaven, hi havia nerviosisme a les casernes i a les fàbriques. A les trinxeres creixia la impaciència. Només entre l’1 i el 7 d’abril, l’Alt Comandament reconeix que més de 8.000 soldats han desertat. La massa dels soldats només desitjava una cosa: que acabes la guerra i tornar a casa.

El 5 d’abril el govern declara que “respectarà escrupolosament les aliances que ens uneixen a altres potències i complirà esmeradament amb els acords pactats amb els aliats.” O sigui, mantenia l’esforç militar. L’espurna va esclatar quan el 18 d’abril, Miliukov, ministre d’Afers Exteriors i dirigent del partit kadete (una cosa així com el PP actual) va declarar que Rússia mantenia els seus objectius de guerra: L’alliberament dels pobles eslaus del domini austro-hongarès; la fusió amb Rússia dels territoris ucrainians actualment sota el control d’Àustria-Hongria (entre ells Galitzia) i l’adquisició de Constantinoble (l’actual Istanbul) i els estrets. Començar una revolució per a que tot continuï igual! De cap manera!

Algunes casernes van decidir sortir armades en manifestació. Quan les noticies arribaven a les fabriques moltes paraven i des dels barris obrers s’unien als soldats. Una gentada de més de 25.000 persones es dirigia cap al palau del govern. Les pancartes i els crits eren unànimes: “Fora Miliukov!”. Els partits burgesos també es van mobilitzar, apareixent amb banderes de “Fora Lenin!”. Els manifestants obrers i populars exigien que acabés la guerra. Els que sortien darrere els burgesos cridaven: “Volem Constantinoble!”. Dos mons amenaçaven amb enfrontar-se. Els dirigents del soviet a dures penes aconseguien calmar l’ambient. La crisi va expressar un enfrontament clar amb el govern provisional (recordem que era un govern burgès recolzat pels socialistes reformistes des dels soviets); l’exigència ferma a favor de la pau, els soldats disposats a lluitar a favor de la revolució però no per atacar; va reforçar el paper dels soviets, que van passar en la pràctica a ser l’únic “govern” que acceptaven les masses. La crisi d’abril va acabar amb la sortida de Miliukov del govern i amb un creixement de la influència del bolxevisme. Encara és un primer xoc. S’ha de tenir paciència. “La tasca del moment –escriurà Lenin- és explicar de manera més precisa, més clara i més àmpliament la política del proletariat, el seu camí per posar fi a la guerra”.

A Europa es precipiten els esdeveniments

La guerra imperialista dura ja 33 mesos i la mort, la fam i la misèria fa temps que campa pel continent. A les trinxeres, als pobles i ciutats es sospira per la pau, però els governants continuen la guerra. El 2 d’abril, Estats Units decideix entrar a la guerra i donar el pas per convertir-se en l’imperi hegemònic, política i econòmicament. Després de mesos sense grans batalles, el dia 9 els britànics llancen una ofensiva a Artois (nord de França). El 16, son els francesos qui inicien la batalla coneguda com Le Chemin das Dames (prop de Reims) i també com a ofensiva Nivelle (pel general que la va dirigir), en la que van morir o resultar ferits prop de 200.000 persones, tres quartes parts pertanyent a l’exèrcit francès. Va ser també un desastre per les tropes africanes que combatien amb els francesos, 7.000 soldats senegalesos dels 16.500 que estaven a l’exèrcit van morir en aquesta batalla. Des del 17 d’abril comencen diversos motins de soldats francesos que s’estenen fins el mes de juliol. D’aquestes experiències sorgí la Chanson de Craonne, un dels himnes contra la guerra:

“Els que tenen la pasta, aquests tornaran,

Ja que per ells morim.

Però s’ha acabat, els soldats

Posem-nos tots en vaga.

Us tocarà a vosaltres, senyors grassos,

Pujar a la meseta.

Perquè si voleu fer la guerra,

Pagueu-la amb la vostra pell”

L’esclat de la revolució a Rússia obre l’esperança  de la classe treballadora europea. A Alemanya comença a extendre’s la idea de posar fi a la guerra mitjançant les vagues. Els primers dies d’abril apareixen a Berlín octavetes d’Spartakus (el grup de Liebneckt i Rosa Luxemburg) cridant a seguir l’exemple rus.  En ciutats com Hamburg, Bremen i Nuremberg es produeixen aturades en algunes empreses. Però és a Leipzig on el moviment pren major força. El 12 d’abril una manifestació de dones es reuneix davant l’alcaldia demanant pa. El 14, una manifestació d’obrers exigeix al mateix lloc la millora d’abastiments. El 15, s’anuncia la reducció de pa setmanal de 1.350 a 450 grams. La noticia  s’emmascara amb comunicats celebrant els èxits de la guerra submarina llançada per l’armada alemanya. Ja ha passat el temps de l’entusiasme militar. A Berlín, les fàbriques responen. El 16, al voltant de 300.000 persones, treballadores de més de 300 empreses, es declaren en vaga i es manifesten espontàniament pels carrers. Els dirigents sindicals i de la socialdemocràcia, que, recordem, han recolzat la guerra, intenten aturar el moviment. Una assemblea massiva a Leipzig aprova una resolució que exigeix l’augment de les racions alimentaries i de les quantitats de carbó per escalfar les llars; s’incorporen reivindicacions polítiques: una declaració del govern a favor de la pau sense annexions; la supressió de la censura i l’aixecament de l’estat de setge; l’alliberament dels presos polítics i el sufragi universal en totes les eleccions. En algunes assemblees de fabrica s’exigeix la llibertat de Karl Liebnecht, l’únic diputat de l’esquerra que va votar en contra de la guerra i que està detingut des de maig de 1916. En altres, s’elegeixen consells obrers, a l’estil rus.

El govern reacciona militaritzant al personal de les empreses en vaga i detenint als dirigents obrers que defensen seguir la mobilització. Dies després, el general Groener declararà: “Els nostres pitjors enemics estan entre nosaltres (…) són els agitadors vaguistes. (…) Qui sigui que es posa en vaga mentre els nostres exercits són front l’enemic és un gos” (No és un error, va dir “gos”). Una etapa ha estat superada. Les masses han après com actuar. Els servirà en els pròxims mesos.

El moviment, amb major o menor intensitat, es desenvolupa per tot Europa. A França, durant el més de gener, es produeixen algunes vagues als voltants de París, protagonitzades per dones. La majoria dels homes són al front i elles han de suportar llargues jornades i baixos salaris –tot sigui per la guerra- diuen els capitalistes. Serà al més de maig quan esclatarà la vaga de les costureres que es mantindrà durant setmanes i que, junt als motins de l’exèrcit, posarà nerviosos a governants i capitalistes. www.sinpermiso.info/textos/francia-1917-mujeres-en-lucha

Es va sentir l’amenaça expressada anys abans per Joseph Joffre, comandant en cap de l’exèrcit francès, quan va declarar: “Si les dones que treballen a les fabriques paressin vint minuts, els aliats perdrien la guerra”. Hi va haver també un “brusc augment de l’activitat vaguística a Anglaterra… a Àustria- Hongria aldarulls per comestibles i, a les ciutats del nord  d’Itàlia, violentes manifestacions contra la guerra.” (La  izquierda revolucionaria en España, 1914-1923. Gerald H. Meaker).

També a Espanya els núvols amenaçaven tempesta revolucionaria. El bipartidisme de la època s’estava esgotant. Les vagues i mobilitzacions contra la carestia de la vida i per l’augment de salaris recorria tot el país. Al març es produí una onada de vagues a Barcelona, Valencia, Bilbao, Sabadell, Algecires, Alzira, etc. De l’1 al 3 d’abril es va desenvolupar una forta mobilització  obrera a Valladolid. El govern, temorós de que s’estengués, va declarar l’estat de setge, i això encara va agreujar més la situació. El 19 d’abril va dimitir el compte de Romanones, president del consell de ministres. “S’iniciava la crisi més aguda de l’Espanya contemporània” (La crisis española de 1917. Juan Antonio Lacomba)

El paper de les personalitats en la història

En poques setmanes les propostes de Lenin van guanyar la confiança de la majoria del partit bolxevic i aquest canvi polític va representar un gir que prepararia la revolució del més d’octubre. Durant els cent anys transcorreguts s’han escrit milers de pàgines per intentar explicar com en tant pocs mesos aquestes idees, tant minoritàries i injuriades, van poder guanyar la confiança de milions de persones. Uns pretenen explicar-ho per l’endarreriment de la societat russa o per una suposada “anima eslava”. Tot i així, com va poder passar? A les poques setmanes, es va precipitar sobre Lenin una campanya de calumnies, acusat de ser un agent pagat pel govern alemany. Va arribar a Rússia a l’abril, però al juliol es va haver d’amagar perseguit pel govern provisional i no va tornar a aparèixer fins l’octubre. En realitat, l’explicació és més materialista: va ser possible per l’evolució de les contradiccions socials i polítiques del desenvolupament revolucionari, que Lenin va saber entendre i a les que va donar una forma adequada.

No hi ha dubte de que en els processos històrics certes persones juguen un paper determinant en l’evolució dels esdeveniments. Els dirigents polítics, com els pensadors o científics, són sempre el resultat del seu temps. No són accidents, ni sorgeixen del no res, són el producte de la història i, al mateix temps, tenen capacitat d’intervenir en ella. Aquesta és la grandesa de determinades personalitats.

Rússia era un país endarrerit, però també amb una industria avançada; amb un règim polític autoritari i repressiu sota el tsarisme, amb una classe burgesa dèbil, temorosa i dependent del capital internacional. Aquestes condicions havien permès el desenvolupament d’una classe obrera concentrada, formada i experimentada en dures lluites, tant contra l’explotació capitalista com contra la falta de llibertats (recordem que el 1905 ja va viure una revolució) i amb una intel·lectualitat relacionada amb la cultura i la tradició política europea. En aquest caldo de cultiu es va forjar la personalitat de Lenin. Evidentment, res té a veure el reconeixement del lloc històric de determinats dirigents amb el culte a la personalitat establerta per Stalin i els seus successors.

El paper dirigent de Lenin es va forjar també en contacte amb les lluites obreres i populars, aprenent d’aquestes experiències i, al mateix temps,va formar en el marxisme als futurs dirigents de la classe treballadora. Aquest immens treball no podia fer-se de manera individual, necessitava d’una organització, d’un partit, en el que poder compartir i socialitzar la teoria i la pràctica, sense les quals no hi pot haver acció revolucionaria. “Les idees no viuen sense organització”-escriuria més tard el revolucionari italià Antonio Gramsci-. Lenin va jugar un paper decisiu en el desenvolupament de la revolució, però va poder fer-ho per les circumstàncies històriques i perquè va disposar d’una organització que permetia transmetre a milers d’homes i de dones les propostes polítiques.

Tant a nivell internacional com a Rússia, el més d’abril anuncià un gir, però encara quedava molt per fer. “Tenim molt poc temps i molta feina”-escrivia Lenin-, i recomanarà: “organitzar, organitzar, i una vegada més organitzar… A cada fabrica, a cada taller, a cada barri, a cada illa de cases”.

Miguel Salas

29/04/2017

Llegir l’article a Sin Permiso: Aquí

Be Sociable, Share!

Comments are closed.

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí