Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Pensament crític   /  5 prefacis al Manifest

5 prefacis al Manifest

El Manifest Comunista és una lectura molt recomanable, per no dir imprescindible, no només com un text “històric” escrit ara fa 170 anys com programa de la Lliga dels Comunistes (per això li dediquem un Butlletí temàtic), sinó perquè la part fonamental de les tesis que Marx i Engels van defensar, conserven tota la seva actualitat en un món on no paren de créixer les desigualtats, on els rics cada cop són més rics i els “pàries de la terra” més pobres.
Sempre és una lectura interessant per llegir i rellegir i amb aquest butlletí ho volem reflectir posant en valor els prefacis d’algunes edicions que contextualitzen el text, complementen o aporten una visió contemporània a qui l’escriu. Us recomanem la lectura atenta d’aquests texts i ressaltem un paràgrafs del primer prefaci que va escriure Engels després de la mort del seu amic i camarada Karl Marx:

“Mort ell, no pot ni pensar-se en modificar o completar el Manifest. Més necessari, al meu entendre, que es recordi, explícitament i una vegada més, el següent: La idea fonamental i sostinguda del manifest, del que la producció econòmica i l’estructura social determinada per ella, formen, en cada època històrica, la base de la història política i intel•lectual de dita època; que, per tant (i a partir de l’abolició de la primitiva propietat comú de la terra), tota la història ha estat una història de la lluita de classes, lluites entre classes explotades i explotadores, dominades i dominants, en els diferents graus del desenvolupament social; que aquesta lluita, però, ha arribat avui a un grau en que la classe explotada i oprimida (el proletariat) no es pot alliberar de la classe que l’explota i oprimeix (la burgesia) sense lliurar al mateix temps i per sempre a la societat sencera de l’explotació, l’opressió i la lluita de classes. Aquesta idea fonamental pertany única i exclusivament a Marx”.

 

 Preàmbul a l’edició alemanya de 1872

La Lliga dels Comunistes, una organització obrera internacional, que en les circumstàncies de l’època només podia ser, evidentment, secreta, va encarregar als sotsignats, al congrés celebrat a Londres al novembre de 1847, la redacció d’un detallat programa teòric i pràctic, destinat a la publicitat, que servís de programa del partit.

Així va nàixer el present Manifest, que es reprodueix a continuació i l’original del qual es va remetre a Londres per a ser imprès poques setmanes abans d’esclatar la revolució de febrer. Publicat d’antuvi en alemany, ha sigut reeditat dotze vegades almenys en aqueix idioma en Alemanya, Anglaterra i Amèrica del Nord. L’edició anglesa no va veure la llum fins a 1850, i es va publicar en la Red Republicant de Londres, traduït per Miss Elena Macfarlane, i en 1871 es van editar a Amèrica del Nord almenys tres traduccions distintes. La versió francesa va aparèixer per primera vegada a París poc abans de la insurrecció de juny de 1848; últimament s’ha tornat a publicar en Le Socialiste de Nova York, i es prepara una nova traducció. La versió polonesa va aparèixer a Londres poc després de la primera edició alemanya. La traducció russa va veure la llum en Ginebra l’any seixanta i tants. Al danès es va traduir poc després de la seua publicació.

Per molt que durant els darrers vint-i-cinc anys hagen canviat les circumstàncies, els principis generals desenrotllats en aquest Manifest continuen sent substancialment exactes. Només s’hauria de retocar algun detall. Ja el mateix Manifest adverteix que l’aplicació pràctica d’aquests principis dependrà en totes parts i en tot temps de les circumstàncies històriques existents, raó per la qual no es fa especial insistència en les mesures revolucionàries proposades al final del capítol II. Si haguérem de formular-lo avui, aquest passatge presentaria un tenor distint en molts conceptes. Aquest programa ha quedat a trossos antiquat per efecte de l’immens desenvolupament experimentat per la gran indústria en els darrers vint-i-cinc anys, amb els consegüents progressos ocorreguts quant a l’organització política de la classe obrera, i per l’efecte de les experiències pràctiques de la revolució de febrer en primer terme, i sobretot de la Comuna de París, on el proletariat, per primera vegada, va tenir el poder polític en les seues mans per espai de dos mesos.

La Comuna ha demostrat, principalment, que “la classe obrera no pot limitar-se a prendre possessió de la màquina de l’estat en bloc, posant-la en marxa per als seus propis fins”. (veure La guerra civil a França, al·locució del Consell General de l’Associació Obrera Internacional, edició alemanya, pàgina 51, on es desenrotlla àmpliament aquesta idea). Sobra, així mateix, dir que la crítica de la literatura socialista presenta avui llacunes, ja que només arriba fins 1847, i, finalment, que les indicacions que es fan sobre l’actitud dels comunistes envers els diversos partits de l’oposició (capítol IV), tot i que continuen sent exactes en les seues línies generals, estan també antiquades en allò que fa al detall, per la senzilla raó que la situació política ha canviat radicalment i el progrés històric ha vingut a eliminar del món la majoria dels partits enumerats. No obstant això, el Manifest és un document històric, que nosaltres no ens creiem ja autoritzats a modificar. Tal vegada una edició posterior aparega precedida d’una introducció que comprenga el període que va des de 1847 fins als temps actuals; la present reimpressió ens ha sorprès sense deixar-nos-en temps.

Londres, 24 de juny de 1872

K. Marx i F. Engels

http://archivo.juventudes.org/prefacios-de-marx-y-engels-distintas-ediciones

Preambul a l’edició alemanya de 1883

 

Malauradament, al peu d’aquest pròleg a la nova edició del Manifest ja només apareixerà la meua signatura. Marx, aqueix home a qui tota la classe obrera d’Europa i Amèrica li deu més que a cap home, descansa al cementeri de Highgate, i sobre la seua tomba creixen ja les primeres herbes. Mort ell, seria doblement absurd pensar a revisar ni en ampliar el Manifest.

En canvi, em crec obligat, ara més que mai, a consignar aquí, una vegada més, perquè quede ben patent, l’afirmació següent: La idea central que inspira tot el Manifest, a saber: que el règim econòmic de la producció i l’estructuració social que se’n deriva necessàriament en cada època històrica constitueix la base sobre la qual s’assenta la història política i intel·lectual d’aqueixa època, i que, per tant, tota la història de la societat (una vegada dissolt el primitiu règim de comunitat del sòl) és una història de lluites de classes, de lluites entre classes explotadores i explotades, dominants i dominades, a to amb les diferents fases del procés social, fins a arribar a la fase present, que la classe explotada i oprimida (el proletariat) no pot ja emancipar-se de la classe que l’explota i l’oprimeix (de la burgesia) sense emancipar per sempre la societat sencera de l’opressió, l’explotació i les lluites de classes; aquesta idea cardinal va ser fruit personal i exclusiu de Marx .

I encara que ja no és la primera vegada que ho faig constar, m’ha semblat oportú deixar-ho estampat aquí, al capdavant del Manifest.

Londres, 28 juny de 1883

F. Engels

http://archivo.juventudes.org/prefacios-de-marx-y-engels-distintas-ediciones

 

Preàmbul a l’edició anglesa de 1888

El Manifest va ser publicat com a programa de la Lliga dels Comunistes, associació de treballadors, en un principi exclusivament alemanya, posteriorment internacional, la qual, en les condicions polítiques del continent europeu anteriors al 1848, fou inevitablement una organització secreta.

Al Congrés de la Lliga que tingué lloc a Londres pel novembre de 1847, Marx i Engels rebérem l’encàrrec de preparar la publicació d’un programa del partit, complet, teòric i pràctic. Redactat en llengua alemanya, el manuscrit va ser tramés per imprimir-lo a Londres el gener de 1848, poques setmanes abans de la revolució francesa del 24 de febrer. No gaire temps abans de la insurrecció del juny de 1848 se’n publica una traducció francesa a París. La primera traducció anglesa, a cura de miss Helen Macfarlane, aparegué el 1850 a la revista londinenca Red Republican, editada per George Julian Harney. També n’han aparegut una edició danesa i una altra de polonesa.

La derrota de la insurrecció del juny de 1848 a París – la primera gran batalla entre proletaris i burgesia- va arraconar les aspiracions socials i polítiques de la classe obrera europea per un quant temps. D’ençà de llavors la lluita per la supremacia es plantejà altre cop com s’havia esdevingut immediatament abans de la revolució de febrer, només entre els diferents sectors, de la classe posseïdora. La classe obrera es limita a una lluita per la llibertat de moviment polític i per situar-se en la posició d’una extrema esquerra de la burgesia radical. Allí on moviments proletaris independents continuaven donant senyals de vida, eren reprimits sense pietat. Així, la policia prussiana descobrí el Comitè Central de la Lliga dels Comunistes, que llavors tenia la seu a Colònia. Els seus membres van ser detinguts i, al cap de divuit mesos de presó, per l’octubre de 1852, van ser jutjats. Aquest famós procés – el <>- dura del 4 d’octubre al 12 de novembre: set dels processats foren condemnats a penes de tres a sis anys de reclusió en una fortalesa. Immediatament després del veredicte, els membres que encara quedaven dissolgueren formalment la Lliga. Pel que fa al Manifest, semblava que a partir d’aquests fets havia de ser condemnat a caure en l’oblit.

Quan la classe obrera europea hagué recobrat prou força per a encetar un nou atac contra la classe dominant, aparegué l’Associació Internacional de Treballadors. Però aquesta Associació, que va ser fundada amb la finalitat concreta d’unir en una sola organització la totalitat del proletariat combatiu d’Europa i Amèrica, no podia proclamar de seguida els principis fonamentals que contenia el Manifest. Calia que la Internacional tingués un programa prou ampli per a poder ser acceptat per les Trade-Unions angleses, pels seguidors francesos, belgues, italians i espanyols de Proudhon, i pels lassal·lians (1) d’Alemanya. Marx, que havia redactat aquest programa a satisfacció de tots els partits, tenia plena confiança en el desenvolupament intel·lectual de la classe obrera, desenvolupament que havia de produir-se necessàriament a través de l’acció unida i de la discussió en comú. Els esdeveniments i les vicissituds en la lluita contra el capital, més les derrotes que no pas les victòries, no podien deixar de fer veure a la consciència dels homes la insuficiència de les diferents panacees de curander que tan estimaven, i obrir-los el camí cap a la comprensió total de les condicions reals de l’emancipació de la classe obrera. I Marx tenia raó. Quan la Internacional es dissolgué, el 1874, deixava els obrers en una situació totalment diferent de com els havia trobat al moment de la seva fundació l’any 1864. El proudhonisme a França i el lassal·lianisme a Alemanya tenien un peu a la tomba, i les conservadores Trade-Unions angleses, tot i que en la seva majoria havien trencat ja feia temps les relacions amb la Internacional, a poc a poc s’anaven acostant al punt en que el seu president, l’any passat a Swansea podia declarar en nom de totes elles: <El socialisme continental, ha deixat d’espantar-nos>.

Basant-se en aquesta versió anglesa se’n va fer també una de francesa, publicada a <Woodhull and Claflin’s Weekly>de Nova York. De llavors ençà, a Amèrica se n’han tret almenys dues traduccions angleses, més o menys deformades, una de les quals va ser reeditada a Anglaterra. La primera versió russa, a cura de Bakunin, va eixir a la llum cap a l’any 1863 a la impremta del Kolokol que Herzen tenia a Ginebra, i una segona va eixir també a Ginebra el 1882 per l’heroica Vera Sassúlitx. Una nova edició danesa és a la Socialdemokratisk Biblíotek de Copenhaguen el 1885, i una altra de francesa a <Le Socicialiste>, de París el 1886. Basada en aquesta darrera se’n prepara una d’espanyola, que es publicà el 1886 a Madrid. Avui és impossible de dir amb exactitud el nombre de reedicions alemanyes, però almenys n’hi ha hagut dotze. Una traducció a l’armeni, que havia de publicar-se a Constantinoble no fa gaires mesos, no ha vist la llum del dia perquè, segons m’han informat, l’editor no va tenir el coratge de publicar un llibre amb el nom de Marx, i el traductor refusà de reconèixer-lo com a obra seva. Encara tinc notícia de més traduccions a d’altres llengües, però no m’han arribat a les mans. Per tant, podem dir que la història del Manifest reflecteix amb molta fidelitat la història del moviment obrer modern. No hi ha dubte que avui en dia és l’obra més àmpliament difosa, més internacional de tota la literatura socialista, el programa comú reconegut i acceptat per milions de treballadors des de la Sibèria fins a Califòrnia. En el mateix moment d’escriure’l no l’hauríem pogut considerar un Manifest socialista.

El 1847 hom entenia per socialistes, d’un cantó els seguidors dels diferents sistemes utòpics: els owenistes a Anglaterra, els fourieristes a França, ambdós ja reduïts a simples sectes i en camí de desaparèixer; d’un altre cantó tota aquella barreja de curanders socials que, amb pedaços de tota mena, prometien de suprimir tots els abusos socials sense fer perillar ni el capital ni el guany. En ambdós casos eren gent fora del moviment obrer que buscaven la protecció més aviat de les classes <instruïdes>. La part de la classe obrera convençuda de la insuficiència de les simples revolucions polítiques, i que reclamava la necessitat d’una transformació total de la societat, s’anomenava llavors comunista. Era una mena de comunisme rudimentari, tocs, purament instintiu, però n’encertà els punts més importants, i era prou fort entre la classe obrera per produir el comunisme utòpic, a França el de Cabet, a Alemanya el de Weitling. Així, doncs, el 1847 el socialisme era un moviment de les classes mitjanes, i el comunisme un moviment de la classe obrera. El socialisme era, almenys al continent, <una ideologia de saló>; el comunisme, precisament tot el contrari. I com que nosaltres des d’un principi, crèiem que <l’emancipació de la classe obrera ha de ser obra de la mateixa classe obrera>, no podíem tenir cap dubte sobre quin dels dos noms ens calia triar. I més encara: de llavors ença no ens ha passat mai pel cap de renunciar-hi.

Tot i que el Manifest fou un treball conjunt de nosaltres dos, em sento obligat a dir que la tesi fonamental, que en forma el nucli, pertany a Marx. Aquesta tesi sosté, que en cada període històric el mode predominant de producció econòmica i de canvi, així com l’organització social que se’n deriva necessàriament, constitueix l’única base damunt la qual s’aixeca i a través de la qual es pot explicar la història política i intel·lectual d’aquest període; que consegüentment, tota la història de la humanitat, d’ençà de la dissolució de l’ordre gentilici primitiu amb la seva propietat comunal damunt la terra, ha estat una història de lluites de classes. Lluites entre classes explotadores i explotades, entre classes dominants i oprimides; que la història d’aquestes lluites de, classes representa una sèrie d’evolucions, i que en l’actualitat han assolit un grau de desenvolupament, en què la classe explotada i oprimida -el proletariat- no podrà aconseguir el seu alliberament del joc de la classe explotadora i dominant – la burgesia- sense alliberar, simultàniament i per a sempre, tota la societat de tota l’explotació i opressió de totes les diferencies de classe i lluites de classe.

A aquesta tesi -que a parer meu és destinada a tenir la mateixa importància en el progrés de les ciències històriques com tingué la teoria de Darwin per a les ciències naturals- a aquesta tesi ens havíem acostat palatinament ambdós ja bastants anys abans del 1845. La mesura en què jo, independentment i pel meu cantó, m’hi havia avançat, es veu perfectament en la meva obra Situació de la classe obrera a Anglaterra. Però quan vaig retrobar Marx l’any 1845 a Brussel·les, ell ja l’havia elaborat definitivament i me la presentà amb uns termes tan clars com els que he utilitzat aquí per resumir-la.

Cito el següent passatge del pròleg que vam escriure conjuntament por a l’edició alemanya del 1872:

“Per molt que hagin canviat les circumstàncies en els darrers vint-i-cinc anys, els principis generals exposats en aquest Manifest conserven encara 11 avui, i en conjunt, una absoluta justesa. Podrien fer-s’hi petites millores ça i lla. L’aplicació pràctica d’aquests principis, ens aclareix el mateix Manifest, dependrà sempre i a tot arreu de les circumstàncies històriques existents, i per això no es dóna cap especial importància a les mesures revolucionaries proposades al final del capítol II. Aquest passatge avui s’hauria de redactar altrament en molts aspectes. Davant l’immens desenvolupament de la gran indústria del 1848 ençà, i de l’organització, millorada i augmentada, de la classe obrera que l’ha acompanyat, davant les experiències practiques, en primer lloc de la revolució de febrer i molt més encara de la Comuna de París, on el proletariat por primera vegada i durant dos mesos posseí el poder polític, avui aquest programa s’ha envellit en alguns punts. Sobretot la Comuna ens ha demostrat que “la classe obrera no pot prendre possessió simplement de la màquina estatal ja llesta, i posar-la en moviment per als seus propis objectius” (vegeu ‘La guerra civil a França, Comunicat del Consell general de l’Associació Internacional de Treballadors’, Londres, Truelove, 1871, p.15, on s’explica més extensament tot això).

A més, í és natural, la crítica de la literatura socialista és en el dia d’avui incompleta, car només arriba fins al 1847; i també les observacions sobre la posició dels comunistes en relació amb els diferents partits de l’oposició (capítol IV), tot i que encara siguin correctes, avui, en els seus trets fonamentals, pel que fa a la posada en pràctica ja s’han envellit, perquè la situació política s’ha transformat completament, i l’evolució històrica ha escombrat la majoria dels partits que s’hi enumeren.

“Tanmateix, el Manifest és un document històric que ja no ens podem prendre el dret de modificar”

FREDERIC ENGELS

Londres, 30 de gener de 1888

http://archivo.juventudes.org/prefacios-de-marx-y-engels-distintas-ediciones

A noranta anys del Manifest Comunista 

Es fa difícil de creure que únicament falten deu anys per al centenari de El Manifest del Partit Comunista! Aquest manifest, el més genial de tots els de la literatura mundial, sorprèn avui en dia encara a causa de sa frescor. Les parts principals semblen haver estat escrites ahir mateixa. Vertaderament el joves autors (Marx tenia vint-i-nou anys, Engels vint-i-set) saberen albirar el futur com ningú abans d’ells i, probablement, després.

Ja en el prefaci a l’edició de 1872, Marx i Engels indicaren que, malgrat que algunes parts secundàries del Manifest havien envellit, no es creien en el dret de modificar el text primitiu puix que, durant els vint-i-cinc anys escolats, el Manifest havia esdevingut un document històric. Seixanta-cinc anys han passat després. Determinades parts aïllades del Manifest han relliscat encara més profundament cap el passat. Ens esforçarem per tal de presentar en aquest prefaci, sota una forma resumida, les idees del Manifest que han servat integralment llur força i, alhora, aquelles que avui en dia necessiten serioses modificacions o ser complementades.

1.- La concepció materialista de la història, descoberta per Marx poc de temps abans de la publicació del Manifest i que s’hi aplica d’una forma perfectament magistral, ha resistit la prova dels esdeveniments i els colps de la crítica hostil: avui en dia constitueix un dels instruments més preciosos del pensament humà. Tota la resta d’interpretacions del procés històric han perdut tot valor científic. Pot dir-se amb total seguretat que actualment és impossible ja no sols ser un militant revolucionari sinó, simplement, un home políticament instruït sense haver-se apropiat la concepció materialista de la història.

2.- El primer capítol del Manifest comença per la següent frase: “La història de tota societat passada és la història de la lluita de classes.”

Aquesta tesi, que constitueix la conclusió més important de la concepció materialista de la història, no ha tardat pas en convertir-se, ella mateixa, en objecte de la lluita de classes. La teoria (que reemplaçava el “benestar comú”, “la unitat nacional” i les “veritats eternes de la moral” per la lluita dels interessos materials considerats com les forces motrius) ha sofert atacs particularment acarnissats per part dels hipòcrites reaccionaris, dels doctrinaris liberals i dels demòcrates idealistes. Després se’ls uniren (ara al si del mateix moviment obrer) els que hom anomena revisionistes, és a dir: els partidaris de la revisió del marxisme dins l’esperit de la col·laboració i reconciliació entre les classes. Per fi, als nostres dies, els menyspreables epígons de la Internacional Comunista (els “stalinistes”) han pres el mateix camí: la política que hom anomena dels “Fronts Populars” degota enterament de la negació de les lleis de la lluita de classes. Amb tot, és l’època de l’imperialisme la que, duent fins a l’extrem totes les contradiccions socials, constitueix el triomf teòric del ManifestComunista.

3.- L’anatomia del capitalisme en tant que estadi determinat de l’evolució econòmica de la societat ha estat explicada per Marx, d’una manera acabada, en la seua obra El Capital (1867). Però ja en el Manifest Comunistahi estan traçades, amb senyal ferm, les línies fonamentals de la seua futura anàlisi: la retribució del treball en la mesura indispensable per a la producció; l’apropiació de la plus-vàlua; la competència com a llei fonamental de les relacions socials; la ruïna de les classes mitjanes, és a dir de la petita burgesia de les ciutats i de la pagesia; la concentració de les riqueses entre les mans d’un nombre cada vegada més reduït de posseïdors, en un pol, i l’augment numèric del proletariat a l’altre pol; la preparació de les condicions materials i polítiques del regim socialista.

4.- La tesi del Manifest sobre la tendència del capitalisme a fer baixar el nivell de vida del obrers ha estat sotmesa a un violent foc. Els rectors, professors, ministres, periodistes, teòrics socialdemòcrates i caps sindicals s’han alçat contra la teoria de la “pauperització” progressiva. Invariablement, aquesta gent ha descobert el creixent benestar dels treballadors fent passar a l’aristocràcia obrera pel proletariat o a una tendència temporal per una tendència general. Alhora, la mateixa evolució del capitalisme més puixant (el d’Amèrica del Nord) ha transformat a milions d’obrers en pobres, mantinguts a costa de la caritat estatal, municipal o privada.

5.- En oposició al Manifest, que descrivia les crisis comercials-industrials com una sèrie de catàstrofes creixents, els revisionistes afirmen que el desenvolupament nacional i internacional dels trusts garanteix el control del mercat i mena gradualment vers la dominació de les crisis. És cert que la fi de l’últim segle i el principi d’aquest s’han distingit per un desenvolupament tan impetuós que les crisis no semblaven més que aturades “accidentals”. Però aquesta època s’ha acomplert irremeiablement. En darrera anàlisi, també en aquesta qüestió, la veritat s’ha posat de banda del Manifest.

6.- “El govern modern no és més que una delegació que gestiona els assumptes comuns de tota la classe burgesa.” En aquesta formula concentrada, que als caps socialdemòcrates els sembla una paradoxa periodística, està continguda, en realitat, l’única teoria científica de l’Estat. La democràcia creada per la burgesia no és una closca buida que es puga omplir pacíficament del contingut de classe que hom desitge, ben al contrari del que pensaven Bernstein i Kaustky. La democràcia burgesa sols pot servir que a la burgesia. El govern del “Front Popular”, siga dirigit per Blum o per Chautemps, Caballero o Negrín, únicament és “una delegació que gestiona els assumptes comuns de tota la classe burgesa.” Quan aquesta “delegació” maneja mal els assumptes, la burgesia l’expulsa amb una puntada de peu.

7.- “Tota lluita de classes és una lluita política.” “L’organització dels proletaris en classe i, per tant, en partit polític…” Els sindicalistes, per una banda, i els anarco-sindicalistes, per l’altra, han defugit durant molt de temps de la comprensió d’aquestes lleis històriques, i avui en dia encara intenten fer-ho. El sindicalisme “pur” rep hui en dia un colp terrible en el seu principal refugi, els Estats Units. L’anarco-sindicalisme ha sofert una irreparable desfeta en llur últim bastió, Espanya. En aquesta qüestió igualment també duia raó el Manifest.

8.- El proletariat no pot conquistar el poder dins del marc de les lleis dictades per la burgesia. “Els comunistes… proclamen obertament que llurs objectius no poden pas assolir-se sense el derrocament violent de tot l’ordre social tradicional.” El reformisme ha assajat d’explicar aquesta tesi del Manifest per la no maduració del moviment a l’època i per l’insuficient desenvolupament de la democràcia. La sort de les “democràcies” italiana, alemanya i de tota una gran munió d’altres, demostra que, si hi ha alguna cosa poc madura, aquesta és el conjunt de les mateixes idees reformistes.

9.- Per tal d’obrar la transformació socialista de la societat cal que la classe obrera concentre en les seus mans el poder capaç de trencar tots els obstacles polítics a la via del nou ordre. El “proletariat organitzat en classe dominant” és la dictadura. Al mateix temps és l’única democràcia proletària. Llur envergadura i profunditat depenen de les condicions històriques concretes. Com més gran siga el nombre d’estats que s’endinsen en la revolució socialista més lliures i suaus seran les formes de la dictadura i la democràcia obrera serà més amplia i profunda.

10.- El desenvolupament internacional del capitalisme implica el caràcter internacional de la revolució proletària. “Llur acció comuna, com a mínim en els països civilitzats, és una de les primers condicions de llur emancipació.” El desenvolupament ulterior del capitalisme ha lligat de tal forma les parts del nostre planeta, “civilitzades” i “no civilitzades”, que el problema de la revolució socialista ha pres un caràcter, completament i definitiva, mundial. La burocràcia soviètica ha assajat de liquidar el Manifest en aquesta qüestió fonamental. La degeneració bonapartista de l’Estat soviètic ha estat la mortal il·lustració de la falsedat de la teoria del socialisme en un sol país.

11.- “Una vegada que, en el curs del desenvolupament, les diferències de classe han desaparegut i que tota la producció està concentrada a les mans des individus associats, el poder públic perd son caràcter polític.” Altrament dit: l’Estat desapareix. Resta la societat alliberada de la seua camisa de força. Això és el socialisme. El teorema invers, el monstruós creixement de la coerció de l’Estat a l’URSS, demostra que la societat s’allunya del socialisme.

12.- “Els obrers no tenen pàtria.” Aquesta frase del Manifest ha estat jutjada a sovint pels filisteus com una boutade bona per a l’agitació. En realitat, aquesta frase dóna al proletariat l’única directiu raonada sobre el problema de la “pàtria” socialista. La supressió d’aquesta directiu per la II Internacional comportà no sols la destrucció d’Europa durant quatre anys sinó, més encara, l’estagnació actual de la cultura mundial. Front a l’acostament de la nova guerra, el Manifest continua essent, avui en dia encara, el conseller més segur en la qüestió de la “pàtria” capitalista.

Veiem, doncs, que la petita obra dels dos joves autors continua fornint indicacions irreemplaçables en les qüestions fonamentals i més candents de la lluita d’alliberació. ¿Quin altre llibre podria comparar-se, àdhuc de lluny, amb el Manifest Comunista? Tanmateix, això no vol dir que, després de noranta anys de desenvolupament sense precedents de les forces productives i de grandioses lluites socials, el Manifest no precise de correccions i de ser complementat. El pensament revolucionari no té res en comú amb la idolatria. Els programes i els pronòstics es verifiquen i es corregeixen a la llum de l’experiència que és, per al pensament humà, la instància suprema. Correccions i complements, de què dóna testimoni la mateixa experiència històrica, únicament poden ser aportats amb èxit partint del mètode que està a la base del Manifest. Tractarem de demostrar-ho amb l’ajut dels exemples més importants.

1.- Marx ensenyà que cap ordre social abandona l’escena abans de no haver esgotat les seues possibilitats creadores. El Manifest blasma el capitalisme perquè aquest entrebanca el desenvolupament de les forces productives. Tanmateix, a l’època en què fou escrit, així com en el curs dels decennis següents, aquest fre era únicament relatiu: si en la segona meitat del segle XIX l’economia s’hagués pogut organitzar sobre fonaments socialistes el seu creixement hagués estat incomparablement més ràpid. Aquesta tesi, teòricament incontestable, no canvia en res a propòsit que les forces productives hagen continuat creixent, a escala mundial, sense interrupció fins a la guerra mundial. Sols en el curs dels darrers vint anys s’ha obert el període de l’estagnació directa i, àdhuc, del declivi de l’economia mundial, i això malgrat les descobertes més modernes de la ciència i la tècnica. La humanitat comença a viure a costa del capital acumulat i la propera guerra amenaça en destruir, per molt de temps, les mateixes bases de la civilització. Els autors del Manifest donaven per descomptat que el capital es trencaria molt abans de transformar-se, de règim relativament reaccionari, en règim absolutament reaccionari. Aquesta transformació sols s’ha concretat als ulls de l’actual generació i ha fet de nostra època la de les guerres, revolucions i del feixisme.

2.- L’error de Marx i Engels quant als terminis històrics era producte, d’una banda, d’haver subestimat les possibilitats ulteriors inherents al capitalisme i, d’altra banda, de la sobreestimació de la maduresa revolucionària del proletariat. La revolució de 1848 no es va transformar en revolució socialista, com el Manifest havia descomptat, sinó que obrí a Alemanya la possibilitat d’una expansió formidable. La Comuna de Paris demostrà que el proletariat no pot arrancar el poder a la burgesia sense tenir al capdavant un partit revolucionari experimentat. Ara bé, el llarg periode de puixança que seguí es traduí no en l’educació d’una avantguarda revolucionària sinó, pel contrari, en la degeneració burgesa de la burocràcia obrera que esdevingué, al seu torn, en el principal fre de la revolució proletària. Aquesta “dialèctica” no podien preveure-la ni els mateixos autors del Manifest.

3.- El capitalisme és, per al Manifest, el regne de la lliure competència. Parlant de la creixent concentració del capital, el Manifest no n’extreu encara la necessària conclusió amb motiu del monopoli, que ha esdevingut la forma dominant del capital a la nostra època i la més important premissa de l’economia socialista. És més tard que Marx constata, en El Capital, la tendència a la transformació en monopoli de la lliure competència. La caracterització científica del capitalisme monopolista ha estat feta per Lenin en L’imperialisme.

4.- Referint-se sobretot a l’exemple de la “revolució industrial” anglesa, els autors del Manifest es representaren de manera força rectilínia el procés de liquidació de les classes intermèdies sota la forma d’una total proletarització de l’artesanat, el petit comerç i la pagesia. En realitat, les forces elementals de la competència estan lluny d’haver finit aquesta obra alhora progressista i bàrbara. El Capital ha arruïnat a la petita burgesia molt més de pressa que no pas l’ha proletaritzada. Per altra banda, la política conscient de l’Estat burgès intenta, des de fa ja temps, conservar artificialment les capes petit burgeses. El desenvolupament de la tècnica i la racionalització de la gran producció, tot i engendrant un atur orgànic, frenen, pel contrari, la proletarització de la petita burgesia. Al mateix temps, el desenvolupament del capitalisme ha acrescut de forma extraordinària l’exèrcit dels tècnics, administratius, empleats de comerç, en una paraula: de tot allò que hom anomena “noves classes mitjanes”. El resultat ha estat que les classes mitjanes, de les quals el Manifest preveia de forma tan categòrica llur desaparició, constitueixen gairebé la meitat de la població àdhuc en països tan intensament industrialitzats com ara Alemanya. Però la conservació artificial de les capes petit burgeses, caducades des de fa ja molt de temps, no atenua pas en res les contradiccions socials. Ben al contrari: les torna particularment mòrbides. Unint-se a l’exèrcit permanent d’aturats, aquesta capa es l’expressió més malfaent de la descomposiciódel capitalisme.

5.- El Manifest, gestat per a una època revolucionària, conté (a la fi del seu segon capítol) deu reivindicacions que es corresponen al període de la transició immediata del capitalisme al socialisme. En llur prefaci de 1872, Marx i Engels indicaren que aquestes reivindicacions havien envellit i que, en qualsevol cas, sols tenien una significació secundària. Els reformistes s’apoderaren d’aquesta apreciació i la interpretaren en el sentit que les consignes revolucionàries transitòries cedien el lloc definitivament al “programa mínim” de la socialdemocràcia que, com es sabut, no ix del marc de la democràcia burgesa.

En realitat, els autors del Manifest indicaren de forma força precisa la principal correcció que fer a llur programa de transició, a saber: “No és suficient amb que la classe obrera s’apodere de la màquina de l’Estat per tal de fer-la servir a llur propi fi.” Altrament dit: la correcció encarava el fetitxisme de la democràcia burgesa. A l’Estat capitalista, Marx oposa més tard l’Estat del tipus del de la Comuna. Aquest “tipus” a pres, després, la forma molt més precisa dels soviets. Avui en dia no pot haver programa revolucionari sense soviets ni sense control obrer. Quant a la resta, a les deu reivindicacions del Manifest, que a l’època de la plàcida activitat parlamentària semblaven “arcaiques”, han revestit, ara sí, tota llur importància. El que ha envellit sense esperança, per contra, ha estat el “programa mínim” de la socialdemocràcia.

6.- Per a justificar l’esperança en que “la revolució burgesa alemanya… sols pot ser que el preludi de la revolució proletària”, El Manifest invoca les condiciones generals molt més avançades de la civilització europea en relació a l’Anglaterra del segle XVI i de la França del segle XVII i el desenvolupament força superior del proletariat. L’error d’aquest pronòstic no consisteix únicament en l’error sobre els terminis. Alguns mesos més tard, la revolució de 1848 va mostrar precisament que, en la situació d’una evolució més avançada, cap de les classes burgeses és capaç de menar fins el final la revolució: la gran i mitjana burgesia està massa lligada als grans propietaris de la terra i molt soldada a causa de la por a les masses; la petita burgesia està molt dispersa i és molt dependent, mitjançant els seus dirigents, de la gran burgesia. Com ho demostrà l’evolució ulterior en Europa i Àsia, la revolució burgesa, presa aïlladament, no pot realitzar-se completament. La purificació de la societat de les deixalles feudals no es pot realitzar més que si el proletariat, alliberat de la influència dels partits burgesos, és capaç de posar-se al capdavant de la pagesia i d’establir llur dictadura revolucionària. Per això mateix, la revolució burgesa es nuga amb la primera etapa de la revolució socialista per a dissoldre-s’hi de seguida. La revolució nacional esdevé, així, una anella de la revolució internacional. La transformació dels fonaments econòmics i de totes les relacions de la societat pren un caràcter permanent.

La clara comprensió de la relació orgànica entre la revolució democràtica i la dictadura del proletariat i, consegüentment, amb la revolució socialista internacional, constitueix una qüestió de vida o mort per als partits revolucionaris dels països endarrerits d’Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica.

7.- Malgrat que El Manifest assenyale com el capitalisme atrau vers els seu remolí els països endarrerits i bàrbars no menciona, però, la lluita dels pobles colonials i semi-colonials per llur independència. En la mida en què Marx i Engels pensaven que la revolució socialista, “en els països civilitzats com a mínim”, era qüestió dels anys immediats, la qüestió de les colònies estava, als seus ulls, resolta no com el resultat d’un moviment autònom dels pobles oprimits sinó com el resultat de la victòria del proletariat en les metròpolis del capitalisme. Es per això que les qüestions d’estratègia revolucionària en els països colonials i semi-colonials ni aflora en El Manifest. Però aquestes qüestions exigeixen solucions particulars. Així, per exemple, és força evident que si la “pàtria nacional” ha esdevingut el pitjor fre històric en el països capitalistes desenvolupats, continua essent un factor relativament progressista en els països endarrerits que es veuen obligats a lluitar per la seua existència i independència. “Els comunistes [declara El Manifest] recolzen en tots els països tot moviment revolucionari contra l’ordre polític i social establert.” El moviment de les races de color contra els opressors imperialistes és un dels moviments més puixant i important contra l’ordre establert i és per això que li cal el complet recolzament, sense reticències, del proletariat de raça blanca. El mèrit d’haver desenrotllat l’estratègia revolucionària dels pobles oprimits recau sobretot en Lenin.

8.- La part més envellida de El Manifest (no quant al seu mètode sinó quant a l’objecte) és la crítica de la literatura “socialista” de la primera meitat del segle XIX i la definició de la posició dels comunistes front als diferents partits d’oposició. Les tendències i partits enumerats en El Manifest varen ser tan radicalment esborrats per la revolució de 1848, o per la contrarevolució que la seguí, que la història ni els menciona ja. No obstant això, també en aquesta part El Manifest potser que ens siga avui en dia més proper que no a la generació anterior. A l’època de la prosperitat de la II Internacional, quan el marxisme semblava regnar sense contestació, les idees del socialisme d’abans de Marx podien ser considerades com definitivament passades. Però avui en dia no és el cas. La decadència de la socialdemocràcia i de la Internacional Comunista engendren a cada pas monstruoses recidives ideològiques. El pensament senil torna, per dir-ho així, a la infància. En la cerca de les formules de salvació, els profetes de l’època del declivi redescobreixen doctrines des de fa ja molt de temps soterrades pel socialisme científic. En allò que concerneix la qüestió dels partits d’oposició, els decennis passats n’han aportat els canvis més profunds: no sols és que els vells partits han estat reemplaçats des de fa molt de temps per altres nous sinó que, a més a més, el mateix caràcter dels partits i de llurs relacions mútues ha estat radicalment modificat sota les condicions de l’època imperialista. Cal completar, puix, El Manifest amb els documents dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista, amb la literatura fonamental del bolxevisme i les decisions de les conferències de la IV Internacional.

Hem recordat més amunt que, per a Marx, cap ordre social ix d’escena sense haver esgotat les seues possibilitats. No obstant això, l’ordre social, àdhuc caduc, no cedeix pas el lloc a un nou ordre sense resistència. La successió dels règims socials suposa la lluita de classes més aspra, és a dir: la revolució. Si el proletariat, per qualsevulla raó, demostra que és incapaç d’enderrocar l’ordre burgès que sobreviu, al capital financer, en la seua lluita per mantenir la seua dominació trontollant, no li queda més remei que transformar la petita burgesia, que ha conduït a la desesperació i la desmoralització, en un exèrcit de pogrom del feixisme. La degeneració burgesa de la socialdemocràcia i la degeneració feixista de la petita burgesia estan entrellaçades com causa i efecte.

Lleó Trotsky

Coayacán. Octubre de 1937

https://www.marxists.org/espanol/trotsky/1930s/30-ix-37.htm

Karl Marx i el Manifiesto Comunista

(Breve esbozo biográfico, con una exposición del marxismo)

Todo el mundo sabe que en cualquier sociedad las aspiraciones de una parte de sus miembros chocan abiertamente con las aspiraciones de otros, que la vida social está llena de contradicciones, que la historia nos muestra una lucha entre pueblos y sociedades, así como en su propio seno; todo el mundo sabe también que se suceden los períodos de revolución y reacción, de paz y de guerras, de estancamiento y de rápido progreso o decadencia. El marxismo nos proporciona el hilo conductor que permite descubrir una sujeción a leyes en este aparente laberinto y caos, a saber: la teoría de la lucha de clases. Sólo el estudio del conjunto de las aspiraciones de todos los miembros de una sociedad dada o de un grupo de sociedades, puede conducirnos a una determinación científica del resultado de esas aspiraciones. Ahora bien, la fuente de que brotan esas aspiraciones contradictorias son siempre las diferencias de situación y de condiciones de vida de las clases en que se divide cada sociedad. “La historia de todas las sociedades que han existido hasta nuestros días — dice Marx en el Manifiesto Comunista (exceptuando la historia del régimen de la comunidad primitiva, añade más tarde Engels) — es la historia de las luchas de clases. Hombres libres y esclavos, patricios y plebeyos, señores y siervos, maestros y oficiales; en una palabra: opresores y oprimidos se enfrentaron siempre, mantuvieron una lucha constante, velada unas veces, y otras franca y abierta; lucha que terminó siempre con la trasformación revolucionaria de toda la sociedad o el hundimiento de las clases beligerantes [. . .]. La moderna sociedad burguesa, que ha salido de entre las ruinas de la sociedad feudal, no ha abolido las contradicciones de clase. Unicamente ha sustituido las viejas clases, las viejas condiciones de opresion, las viejas formas de lucha, por otras nuevas. Nuestra época, la época de la burguesía, se distingue, sin embargo, por haber simplificado las contradicciones de clase. Toda la sociedad va dividiéndose cada vez más en dos grandes campos enemigos, en dos grandes clases que se enfrentan directamente: la burguesía y el proletariado.” A partir de la Gran Revolución Francesa, la historia de Europa pone de relieve en distintos países, con especial evidencia, el verdadero fondo de los acontecimientos, la lucha de clases. Y ya en la época de la restauración se destacan en Francia algunos historiadores (Thierry, Guizot, Mignet y Thiers) que, al generalizar los acontecimientos, no pudieron dejar de reconocer que la lucha de clases era la clave para la comprensión de toda la historia francesa. Y la época contemporánea, es decir, la época que señala el triunfo completo de la burguesía y de las instituciones representativas, del sufragio amplio (cuando no universal), de la prensa diaria barata que llega a las masas, etc., la época de las poderosas asociaciones obreras y patronales cada vez más vastas, etc., pone de manifiesto de un modo todavía más patente (aunque a veces en forma unilateral, “pacífica” y “constitucional”) que la lucha de clases es la fuerza motriz de los acontecimientos. El siguiente pasaje del Manifiesto Comunista nos revela lo que Marx exigía de la ciencia social en cuanto al análisis objetivo de la situación de cada clase en la sociedad moderna y en relación con el examen de las condiciones de desarrollo de cada clase: “De todas las clases que hoy se enfrentan con ía burguesía, sólo el proletariado es una clase verdaderamente revolucionaria. Las demás clases van degenerando y desaparecen con el desarrollo de la gran industria; el proletariado, en cambio, es su producto más peculiar. Las capas medias — el pequeño industrial, el pequeño comerciante, el artesano y el campesino — , todas ellas luchan contra la burguesía para salvar de la ruina su existencia como tales capas medias. No son, pues, revolucionarias, sino conservadoras. Más todavía, son reaccionarias, ya que pretenden volver atrás la rueda de la historia. Son revolucionarias únicamente cuando tienen ante sí la perspectiva de su tránsito inminente al proletariado; defendiendo así, no sus intereses presentes, sino sus intereses futuros, cuando abandonan sus propios puntos de vista para adoptar los del proletariado”. En una serie de obras históricas (véase la Bibliografía ), Marx nos ofrece brillantes y profundos ejemplos de historiografía materialista, de análisis de la situación de cada clase en particular y a veces de los diferentes grupos o capas que se manifiestan dentro de ella, mostrando palmariamente por qué y cómo “toda lucha de clases es una lucha política”. El pasaje que acabamos de citar ilustra cuán intrincada es la red de relaciones sociales y fases de transición de una clase a otra, del pasado al porvenir, que Marx analiza para determinar la resultante total del desarrollo histórico.

 

V.I. LENIN

Novembre de 1914

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/1910s/carlos_marx/carlosmarx.htm

 

X