gen. 13, 2017
admin

La classe obrera no va al paradís (…o com tornar a assaltar el cel)

Resultado de imagen de la clase obrera no va al paraiso

Des que va ser publicat per Edicions Akal el setembre passat, el llibre La clase obrera no va al paraíso. Crónica de una desaparición forzada, escrit pel Ricardo Romero Laullón -més conegut com a Nega per la seva activitat com a cantant i productor del grup valencià de hip hop Los Chikos del Maíz- i la politòloga catalana Arantxa Tirado, s’ha convertit no només en un èxit de vendes sinó en una referència per al debat actual sobre les classes socials.

Arran de la publicació l’any 2012 de CHAVS. La demonització de la classe obrera del periodista britànic Owen Jones, qui no en va prologa el llibre, va reobrir-se un debat que semblava oblidat tant a l’acadèmia com a l’esquerra política i sindical: encara existeix la classe obrera? Qui la composa? Quina imatge tenim d’ella i per què? Quins interessos hi ha al darrera de la seva demonització? Continue reading »

gen. 13, 2017
admin

El repte d’integrar la doble xarxa educativa

Article del Joan Mena, mestre de professió i ara diputat d’EnComúPodem, en el que reivindica l’escola pública i denuncia la coincidència de els dretes espanyoles i catalanes de fer-la subsidiària de l’escola privada i reclama “un procés d’integració de les escoles concertades a la xarxa pública”, la qual cosa suposaria, segons l’autor, “amplis beneficis per al bé comú en forma de cohesió social, per al professorat i el personal educatiu”.

En els últims mesos, el Partit Popular, el Partit Socialista Obrer Espanyol i Ciutadans parlen d’aprovar un Pacte d’Estat (polític i social, així l’anomenen ells) per l’Educació. Un pacte d’estat que, per ser creïble, no hauria d’abandonar un dels elements que més debat genera a la comunitat educativa i que va quedar normativament blindat amb la LOMCE: el concert educatiu. Acordar un Pacte amagant, maquillant o passant per alt un dels elements més controvertits del nostre sistema educatiu serà paper mullat.

En aquest sentit, la correcció de les polítiques segregadores del Partit Popular i de la dreta nacionalista de Catalunya, CDC-PDECat, s’ha de evidenciar en un element central de les mateixes: acabar amb la voluntat d’aquests partits de convertir l’escola pública en subsidiària de l’escola privada concertada. Així doncs, una de les columnes vertebrals del futur Pacte d’Estat per l’Educació ha de ser la garantia de finalització de la doble xarxa educativa que impera a Espanya des dels últims anys del franquisme.

defensem l'escola

Habitualment s’exposa el model finlandès d’educació com un dels de major èxit en el context europeu i mundial. És cert que segons les xifres i els resultats, malgrat les discrepàncies absolutes amb els mètodes d’avaluació i classificació dels mateixos, tipus PISA, Finlàndia presenta un model potent d’educació. Quan se’ns relaten les excel·lències d’aquest model i es comparen amb Espanya, sempre s’oculten dos elements que són substancials: un finançament en inversió educativa que suposa el 12,81% de la despesa pública i el 7,19% del PIB; i un 98,8% d’escoles públiques. A Espanya, en canvi, el 31% dels centres educatius són privats o concertats i el percentatge d’inversió educativa està en un 4,36% del PIB. Només amb aquestes dades, ja observem que els bons resultats acadèmics són proporcionals al nivell d’inversió i la garantia d’una única xarxa educativa com a element cohesionador. Continue reading »

gen. 13, 2017
admin

VISCA L’ASSEMBLEA (Barnasants 2017)

El Barnasants canço d’autor arrenca màquines. La 22a edició comença el proper 27 de gener i clourà el 14 d’abril, dia de la República. Aquesta any serà el Barnasants més feminista i ho farà commemorant dos aniversaris i dues grans dones: el centenari de la revolució bolxevic, que va tenir per primera vegada una dona, Alexandra Kol·lontai, com a ministra (“comissaria del poble” en llenguatge revolucionari) i també un altre centenari, el del neicement de Violeta Parra, cantautora xilena i referent indiscutible de la cançó popular a tota Llatinoamèrica.

El Barnasants 2017, amb una programació de 110 concerts, es podrà sentir i gaudir de tal com ens explica en Pere Camps: “el bo i millor de la cançó d’autor dels Països Catalans, Europa i Llatinoamèrica”.

Barnasants

El Barnasants més violeta és, com es desprén del magnífic  cartell que l’anuncia-obra de Júlia Solans- un homenatge a dues dones d’aquelles que Bertolt Brech anomenaria “imprescindibles” i reconegudes per la seva lluita constant per la igualtat de drets. Com s’explica al programa: “Barnasants, sempre a l’aguait dels aniversaris amb significat, commemora amb aquesta edició el centenari de Violeta Parra, una cantautora que és símbol de moltes coses: de lluites feministes, de la defensa de les classes subalternes a les quals cantava Raimon i de la dignitat de les cultures llatinoamericanes autòctones.”

Destaca el concert inaugural, a quatre veus de dona Montse Castellà, Sílvia Comes, Meritxell Gené i Ivette Nadal  Homenatjant a la revolucionària russsa Alexandra Kol·lontai, cantaran cançons feministes per la llibertat i la igualtat, pròpies i d’altres artistes, especialment escollides per la inauguració, concert que repetiran per un bon grapat d’escenaris repartits pel mapa.

Com ens explica en Pere Camps: “Tota una declaració d’intencions. Com també ho és la de convidar artistes emergents xilenes en un homenatge transoceànic a la memòria de l’eterna Violeta Parra. És una crida a l’inconformisme davant la situació política i social del nostre país” i ho fem “donant veu a una lluita i a una reivindicació que cada vegada són més necessàries en els temps que corren”. Continue reading »

gen. 13, 2017
admin

Deslocalizacions i explotació laboral després de la crisi

Publiquem l’article de l’Albert Sales (@albertsc79), una reflexió sobre la situació actual de les condicions laborals de les obreres marroquines que treballen per a multinacionals espanyoles del món de la moda i la roba com Inditex, Mango, El Corte Inglés o Cortefiel, i de la que tant poc coneixem, entre altres coses pel silenci dels mitjans de comunicació que viuen de la publicitat d’aquestes multinacionals. Albert Sales és politòleg, sociòleg i activista. És professor associat al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra i investigador en l’àmbit de la lluita contra la pobresa i les desigualtats. Actualment és assessor de la Tinença d’Alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona.

Al 2011 vaig treballar en una investigació sobre les condicions laborals en la confecció de roba per a grans firmes espanyoles a la ciutat marroquina de Tànger. Gràcies a la implicació d’obreres de l’associació Attawassoul, vam sistematitzar més d’un centenar d’entrevistes a treballadores de fàbriques proveïdores directes de firmes com Inditex, Mango, El Corte Inglés o Cortefiel. Fàbriques que, segons els informes de responsabilitat social empresarial d’aquestes firmes globals amb seu a l’Estat espanyol, passen periòdicament auditories socials i ambientals que certifiquen el compliment de la legislació vigent i dels codis de conducta que llueixen a les pàgines web de les reputades empreses que gestionen la distribució de moda.

En l’informe publicat a principis de 2012, denunciàvem que el 68% de les obreres entrevistades ocupades a la cadena de subministrament d’Inditex afirmaven passar davant de la màquina de cosir entre 45 i 54 hores setmanals, i que un 30% realitzava més de 55 hores a la setmana de forma regular. El 25% de les obreres entrevistades no arribaven a cobrar el salari mínim marroquí i el 40% declaraven que els seus ingressos no eren suficients per cobrir les seves necessitats i les de la seva família.

Marroc

La investigació va tenir cert impacte als mitjans de comunicació. Tot i l’efímer de la notícia, i dels intents d’Inditex per convèncer-nos de no publicar els resultats quan els vam donar a conèixer l’esborrany, la veritat és que les empreses que apareixen en el text van manifestar la seva “preocupació” per “possibles irregularitats” en la gestió de recursos humans dels seus proveïdors.

Continue reading »

gen. 7, 2017
admin

La involució democràtica a Turquia

Les notícies que ens arriben de Turquia són cada cop més inquietants. En aquest interessant article, Toni Salado, coneixedor de les contradiccions d’un país marcat per la geopolítica, ens apropa les claus per entendre una mica millor la involució que viu una Turquia, un país que no fa gaire era considerat un model per la resta d’Estats de la zona i, alhora, ens respon algun dels interrogants sobre el perquè del deteriorament -cada cop més preocupant- de les llibertats democràtiques. 

Turquia és avui una societat on es va instal·lant la incertesa, la desconfiança, l’apatia, i el temor, en un clima de forta tensió política i involució democràtica en tots els àmbits. 2016 va ser un any pèssim per Turquia, i els primers dies de 2017 no han estat millors, amb un nou atemptat d’Estat Islàmic en una coneguda sala de festes a Istanbul, deixant 39 persones mortes i més de 50 persones ferides, i un atemptat a Izmir amb 2 persones mortes més i una desena de persones ferides, on els primers indicis apunten a l’autoria del PKK o del TAK.

L’onada d’atemptats de tot signe i en qualsevol indret, el cop d’Estat fallit de juliol de 2016, el llarg conflicte armat amb els kurds, i les baixes de soldats per l’entrada de Turquia a la guerra directa en Síria, estan començant a calar psicològicament en la societat turca creant-se un clima procliu a les solucions autoritàries, que al temps, en mostrar-se inútils per evitar els atacs terroristes, incrementen la frustració i alimenten encara més l’espiral antidemocràtica. Continue reading »

gen. 5, 2017
admin

Control democràtic de l’energia i lluita contra la pobresa energètica (guia per a municipis)

“En defensa dels lladres de llenya i en contra de les lleis que defensen la propietat privada dels boscos ja es proclamava a finals del segle XIX. Han canviat els mitjans però no les injustícies”. Inspirat en la lectura respecte el robatori de llenya en propietats privades de Karl Marx La Gaseta Renana.

portada-guia_v3

Els municipis són un actor clau en la construcció de la democràcia energètica. Estan propers als ciutadans i poden generar polítiques de proximitat més eficients. Aquesta localització és el contrapunt a les polítiques de globalització que venen de la mà del neoliberalisme i que s’han demostrat socialment injustes i ambientalment poc eficients.

En l’àmbit de la democratització energètica podem mirar altres regions d’Europa per cercar exemples de bones pràctiques i en aquest sentit Alemanya és inspirador. Després de les privatitzacions dels anys 90, entre el 2007 i el 2012 es van crear més de cinquanta empreses sense ànim de lucre d’àmbit municipal creant xarxes de distribució per tal de retornar el control de l’energia als municipis.

Que els municipis tinguin el control i comparteixin la sobirania amb agents socials és una de les claus per construir una democràcia energètica i lluitar contra la pobresa social. Continue reading »

des. 30, 2016
admin

Neoliberalisme autoritari i la disciplina del treball

Aquest article de les investigadores Mònica Clua-Losada (professora de Ciències Polítiques a la Universitat de Texas) i Olatz Ribera-Almandoz (doctoranda en Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra)*, és un dels capítols del llibre de diversos autors “States of Discipline” (Estats de Disciplina de propera publicació a Rowman & Littlefield. 2017) que vol, de manera interdisciplinar, comprendre i fer una critica del capitalisme al llarg de quatre línies principals: la crisi, el desenvolupament, la desigualtat i la resistència. L’article es centra en la recerca envers la contestació, la desobediència i la resistència del moviment obrer i d’altres moviments socials enfront a les relacions capitalistes de dominació i pren com a referència les diferents reformes laborals de 2010 i 2012 a l’Estat Espanyol focalintzant-lo en el cas de Telefònica (Movistar) i la vaga indefinida que l’any 2015 van protagonitzar els treballadors subcontractats i autònoms rebelant-se contra les condicions de treball i de contractació imposats per la multinacional espanyola. L’article, en anglès originalment, ha estat traduit per la Fundació l’Alternativa i compta amb el vist i plau de les autores.

L’ascens de formes autoritàries de neoliberalisme està ben documentat en la literatura d’economia política, tot i que sovint s’ha posat el focus en les diverses reformes que aparten del control democràtic aspectes del clau  sobre la presa de decisions.1 Com Ian Bruff (2014) posa hàbilment de relleu, això no és un procés nou, sinó més aviat la continuació d’una característica bàsica de la governança neoliberal.

Si bé es reconeix que el retorn de les formes autoritàries als estats europeus és crucial per entendre les estratègies actuals de gestió de la crisi per part dels Estats i del capital, encara ens cal comprendre més profundament les formes concretes en què s’està desenvolupant aquest gir autoritari, com s’està enfortint, i el més important, com s’està desobeint i resistint. En aquest article, explorem les formes en què el neoliberalisme autoritari s’expressa en contra dels drets laborals i com les diferents formes d’organització dels treballadors intenten contrarestar i subvertir aquest tipus d’estratègies.

movistar4

Ha quedat clar que els últims 40 anys de governs neoliberals han provocat la reducció, a escala internacional, dels salaris (vegeu Bengtsson i Ryner 2015), la qual cosa ha comportat un augment del nombre de treballadors que, fins i tot després de rebre un sou, es queden per sota del llindar de pobresa (Pradella 2015). Aquesta situació s’ha reforçat amb per un atac directe a les estructures sindicals i amb el que alguns han qualificat com la crisi de la “política de la classe obrera” (Panitch, 1986). Aquests profunds processos de canvi impliquen que hi ha hagut un increment del “domini del poder executiu de l’Estat per sobre del legislatiu […] amb l’objectiu “de debilitar els Parlaments” dins dels sistema de poders de l’Estat” (Panitch 1986: 229).

Aquest procés d’afebliment dels espais democràtics de presa de decisions s’ha d’analitzar segons les formes històriques específiques que pren a cada Estat. El cas que s’analitza en aquest article, l’Estat Espanyol, ens ofereix un exemple fascinant, ja que mai ha desenvolupat realment un estat de benestar democràtic (Navarro 2006). Continue reading »

des. 27, 2016
admin

Declaració d’Esport SÍ, Racisme NO arran del derbi Barça-Espanyol

Declaració d’Esport Sí, Racisme No

Des d’aquest espai condemnem enèrgicament la pancarta mostrada el diumenge passat a la grada d’animació del FC Barcelona, durant el derbi amb RCD Espanyol, pel seu missatge de caràcter xenòfob envers el col·lectiu xinès, i sexista pel fet d’esmentar un presumpte negoci de prostitució.

Nosaltres creiem que als camps de futbol no ha d’haver-hi espai ni per aquest tipus de missatges ni per càntics que apel·len a l’odi envers cap afició, perquè entenem que els valors que ha de transmetre l’esport en general i el futbol en particular han de ser diametralment oposats.

esportsi_racismeno_imatge_text_costat_b

Veiem amb preocupació que això hagi passat a la grada d’animació que vol desenvolupar el F.C. Barcelona, perquè entenem que no són els valors que vol promoure aquest club pel seguiment i el ressò que aquest té i per això, creiem que ha arribat el moment de dir prou a aquests fets.

És evident que la tasca a fer és molt important i necessita un esforç col·lectiu, per això fem la crida des d’UCFR, Esport Sí, Racisme No, per tirar endavant accions i campanyes unitàries per poder arribar a l’objectiu de fer fora les conductes i els discursos xenòfobs, racistes i sexistes a l’esport.

Esport Sí, Racisme No
23 de desembre de 2016

Envieu adhesions a aquesta declaració a: comiteolimpiadespopulars@gmail.com

des. 13, 2016
admin

Canvis i perspectives de l’esquerra francesa

Article de Helmut Pitsch sobre les properes eleccions presidencials a França en el qual fa un complert repàs sobre els diferents partits i agrupacions que es presentaran amb especial incidència en les possibilitats de l’esquerra francesa, encarnada en el Front de Gauche i France Insoumise, amb Jean Luc Melenchon al capdavant, front a una dreta cada cop més radical i un Front Nacional d’extrema dreta que recull -en part- de descontentament social de les polítiques neoliberals d’Hollande. L’autor és membre del Front de Gauche a Chatillon, una població propera a París i col·laborador de la Fundació l’Alternativa.

En 2017 tindran lloc eleccions nacionals a França, ambdues amb dues voltes: per a president de la República (23/04 i 07/05) i per a diputats a la Cambra (11 i 18/06). A la segona volta de la presidencial, només poden presentar-se els dos candidats que van aconseguir més vots en la primera. El règim presidencial vigent tendeix a personalitzar a l’extrem l’expressió política, i el calendari electoral està dissenyat perquè, per una mena d’efecte d’entrenament, el partit que guanyi la presidència es beneficiï a les legislatives, reforçant així el poder executiu amb un suport més o menys incondicional del parlament. A més, el candidat presidencial del partit socialista està designat per una elecció primària, oberta des de 2011, i el 2016 el principal partit de dreta va instituir un procés similar. Per entendre les possibilitats que s’ofereixen a l’esquerra en aquestes eleccions, és útil recordar alguns elements de la història política francesa recent.

franca4

Enfront de la dreta, hegemònica des de 1958 gràcies a la constitució de tall monàrquic-republicana que va idear el general De Gaulle per assegurar-se el lideratge de la Va  República, el modern partit socialista francés (PSF) es va constituir en els anys 1970 com a alternativa socialdemòcrata, amb l’objectiu de desplaçar al principal partit d’esquerra, el partit comunista (PCF). De fet va aconseguir guanyar les eleccions de 1981 en aliança amb aquest últim, recolzat en un moviment social dinàmic, i aprofitant contradiccions internes de la dreta. Continue reading »

des. 11, 2016
admin

Jo també sóc Fidel

Testimoni de Miquel Àngel Sòria, que aquest mes de novembre estava a Cuba i en el qual narra les seves impressions sobre sobre el comiat del poble cubà a Fidel Castro. Miquel Àngel Sòria és professor de secundària jubilat. Apassionat de la literatura i la música. Viu a santa Maria de Martorelles, d’on va ser regidor i després alcalde.

A l’acte d’homenatge a Fidel a la Plaça de la Revolució, el dia 29 de novembre, Daniel Ortega va començar la seva intervenció preguntant als centenars de milers d’assistents: “¿Dónde está Fidel? ¡Aquí!, va ser la resposta massiva. Ortega insistia: ¿Dónde está Fidel? I es repetia la resposta. A la tercera vegada, ¿Dónde está Fidel?, la resposta va ser: ¡Yo soy Fidel!, ¡yo soy Fidel!, ¡yo soy Fidel!…

I així ens sentíem tots els que omplíem la plaça. Fidel ens havia deixat materialment, però era present en tots aquells que, com deia la cançó de Raúl Torres, “hoy el corazón nos late afuera.”

Només ens faltava la seva decisió, coneguda a posteriori, de que no aixequessin cap imatge seva ni posessin el seu nom a cap carrer o centre oficial. Abans, complint la seva voluntat, Raül havia procedit a l’immediata incineració.

Peu de foto. Banderes a mig pal el dia 26 a la Loma del Capiro a Santa Clara.

Aquest semblava el final de l’home que ho era tot pels cubans. Que ho cridaven a les concentracions i ho ploraven en la solitud. I ho mostraven amb orgull a les samarretes fetes per a l’ocasió pels joves comunistes: Comandante en Jefe ¡ORDENE!

Fidel serà part sempre de l’història de Cuba, d’una Cuba feta per la voluntat del poble. Em venen a la memòria els versos que Jesús Orta Ruiz, “El Indio Naborí”, va escriure entre el 1er i el 8 de gener de 1959: Continue reading »

Pàgines:1234567...22»

TRADUEIX:

Al Twitter


Al Facebook


Canal de vídeos

Cicle debats

http://www.fundacioalternativa.cat/wp-content/uploads/2016/02/cicle-debats.jpeg
----------------------------------------------------
Postgrau Análisis económico y filosófico-político del capitalismo cotemporáneo Organitza Fundació Pere Ariaca i col·laboren: revista SinPermiso, GREECS, Fundació Pere Ardiaca, Fundación Socialismo Sin Fronteras, Fundació Nous Horitzons, Observatori DESC, Ateneu Roig i revista La Directa
Més informació aquí